El "temazo" de dimecres. Obeses i Jove Orquestra Simfònica de Barcelona - "The show must go on".

 

Brutal versió d'aquest clàssic dels Queen, arrenjada i amb lletra referent a la Covid, dels Obeses amb l'acompanyament de la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona. No m'interessa gaire l'espectacle televisiu de la Marató, i penso que han de ser els governants el qui administrin bé els diners dels contribuents per tenir un sistema de salut de qualitat, però he de reconèixer que em va agradar saber que els Obeses farien l'acompanyament musical de l'espectacle. Són un gran grup, i no han renunciat a la llengua per tal de tenir més èxit comercial. Xapó.

El rei espanyol ja ha de venir secretament a Catalunya.

 

Felipe i Letizia han estat avui a Barcelona per entregar el premi Cervantes al poeta català Joan Margarit. El viatge llampec s'ha fet sense publicitat de cap mena per evitar les tradicionals mobilitzacions que s'organitzen cada cop que el borbó ve a visitar la colònia. Una llàstima, ja que què menys que poder expressar-li la nostra opinió al cap de l'estat a qui paguem el sou. En fi, com a mínim em queda el consol de saber que el borbó sap, de sobres, que no és benvingut a Catalunya i prefereix fer-ho d'amagat.

Messi iguala Pelé.

 

En el partit de lliga d'ahir al Camp Nou del Barça contra el València (2-2), l'argentí va marcar el gol que obria el marcador del partit, i que es convertia en el seu 643è gol amb la samarreta blaugrana (en 16 anys), igualant d'aquesta manera el registre que Pelé havia establert amb la samarreta del Santos l'any 1974 (en 18 anys al club), que era, fins ahir, el rècord absolut d'un jugador amb un mateix club. Aviat Messi es convertirà en el màxim realitzador en un mateix club de tota la història. O rei Leo.

Carlos González: "Que ve l’adolescència!"

 

(El doctor Carlos Gonzàlez sempre encertat. També en el tema de l'adolescència. Avui al Criatures del diari Ara).

Deu anyets, ja! La temuda adolescència ja és a tocar. Temuda, sí, molt injustament. És gairebé un lloc comú per als pares de nens petits: quina por, l’adolescència, quins problemes tindrem, no sé què farem, tan bufons que són ara i després com es tornaran... Però a l’hora de la veritat, els pares d’adolescents no estan tan preocupats per l’adolescència com els pares dels bebès pels seus petits. Potser perquè han tingut temps d’adaptar-s’hi gradualment, i sobretot perquè han descobert que l’adolescència no és tan terrible. Sí, esclar, pot haver-hi conflictes. Però els problemes són l’excepció. En general els adolescents són amables i idealistes, valoren la família i l’amistat, estimen els seus pares, es preocupen per la justícia i el medi ambient, volen estudiar o treballar (si en tenen oportunitat).

Seria absurd pensar que hi ha un mètode garantit per evitar tots els problemes, que educant els teus fills de tal manera el resultat serà sempre perfecte. Una decisió errònia, un problema físic o psicològic, un entorn que afavoreix el consum d’alcohol i altres drogues, les males companyies que tant preocupaven els meus pares (sembla que l’expressió ha passat una mica de moda), poden canviar el destí d’una persona. Però seria igualment absurd pensar que l’educació i el tracte que hem donat als nostres fills durant deu o quinze anys no té cap influència, que facis el que facis el resultat és aleatori.

Si un nen aprèn que quan demana braços no l’agafaran, que si plora a la nit no vindrà ningú, per què hauria de demanar consell o ajut als seus pares quan, quinze anys més tard, tingui un problema? Si la nostra disciplina es basa en la força i la violència, en els crits i la “bufetada a temps”, ¿com imposarem disciplina quan siguin més alts i forts que nosaltres, i com ens pot sorprendre que ells mateixos vulguin fer servir la violència per sotmetre altres persones? Si els ensenyem a fer el correcte no perquè és correcte, sinó per obtenir un premi o per evitar un càstig, ¿no descobriran que hi ha maneres més fàcils d’obtenir el premi, i que si no t’enxampen no hi haurà càstig?

Tenim anys per establir amb els nostres fills una relació basada en l’amor, la confiança i el respecte. Per comportar-nos de manera que siguem mereixedors del seu amor, la seva confiança i el seu respecte. Amb sort, durarà tota la vida.

Ara ve Nadal.

 

Barça: motius d'esperança.

 

Ahir el Barça va jugar a camp propi contra la Reial Societat en partit ajornat de principi de temporada per la disputa de la Copa del Rei entre el club de Donosti i el seu etern rival de Bilbao. El resultat ajustat (2-1) serveix el Barça per continuar escalant a la classificació general i situar-se a 6 punts dels tres equips capdavanters (Madrid, Atlético i Reial Societat).

Més enllà del positiu resultat, ahir vaig recuperar en bona mesura l'esperança en aquest equip, que havia trontollat en les darreres jornades. Hi ha diversos factors que em van reconciliar amb l'equip de Ronald Koeman més enllà de la victòria: l'aposta decidida de Koeman pels joves (Araujo, Mingueza, Dest, Pedri, Alenyà, Trincao...) que estan demostrant que poden tenir un lloc a l'equip; la implicació i la intensitat dels onze jugadors en la tasca defensiva i en la pressió al rival; la mobilitat dels jugadors i la velocitat de circulació de la pilota, clau per generar espais i crear ocasions de perill a la porteria rival;  la recuperació de nivell de jugadors que han estat peces clau en el passat, com Busquests o Alba; l'estat de gràcia d'altres jugadors com Pedri, De Jong, o Ter Stegen (aquest sempre està d'excel·lent)...

A veure el proper partit de dissabte contra el València si són capaços de mantenir el nivell de la primera part d'ahir contra la Reial Societat. Seria molt esperançador de cara el futur immediat.

El "temazo" del dimecres. Beethoven - "Himne de l'alegria" (9a Simfonia).

 

Avui fa 250 anys neixia a Bonn, Alemanys, Ludwig Von Beethoven, un dels més grans músics (compositor, director d'orquestra i pianista) de la història, del qual se n'han escrit llibres, s'han fet pel·lícules, concerts amb les seves obres, etc., etc.

Recordo que quan devia anar a 2n o 3r d'EGB vam fer una representació per a les famílies al teatret de la parròquia de Ca n'Anglada, potser coincidint amb Nadal, o fi de curs... Jo feia de Beethoven i estava fent de director d'orquestra (l'orquestra eren els companys de l'A i el B que tocaven instruments de cartró) d'esquena al públic, amb la meva batuta, tot enèrgic, dirigint la 9a Simfonia, i entrava un company, el Juan Antonio Carpio que em venia a dir alguna cosa, però jo no el sentia perquè Beethoven era mig sord. I ens discutíem una estona i ja no recordo com acabava el gag.

Records d'infantesa d'aquells que no s'esborren. Devia ser un gran dia per a mi.