(Interessant article per al Diari de l'Educació del professor Agregat del Departament de Pedagogia de la Universitat de Girona, Juan González Martínez, sobre el sentit dels suspensos en l'etapa educativa obligatòria).
Qui suspèn quan decidim que algú suspengui a l’escola? Quin sentit té a
l’educació obligatòria? ¿Podem disparar els suspesos contra infants i
adolescents que assisteixen a l’escola i a l’institut forçats, que han
d’aprendre amb escàs marge de decisió (en el què i en el com)? ¿És
realment un recurs per estimular l’aprenentatge, una estratègia
coercitiva per forçar-lo o l’evidència del fracàs d’una comunitat en
l’acompanyament als seus infants?
S’acosta el final del curs i enguany, més que anys anteriors,
comencen a intensificar-se les converses sobre els suspesos (qui pot
suspendre, què es pot suspendre, i quines en seran les implicacions). El
debat sobre la reforma curricular que estem vivint al país ha arribat a
la plaça pública i, com que l’educació és una qüestió sensible i
compartida, no només tothom en parla i n’opina (faltaria més), sinó que
habitualment pontifiquem. El suspens, malauradament, és tan nostre com
la pròpia institució escolar (basat en una idea perversa d’estàndard i
de mínim irrenunciable); i comunament ens sembla que, sense ell, perdem
una de les estratègies reguladores importants de la vida acadèmica en
tots els nivells, també a l’educació obligatòria.
En el meu cas, però, amb el pas del temps el suspens s’ha anat
desdibuixant de valors positius i, en sentit contrari, s’ha omplert d’un
ressò a fracàs col·lectiu que em fa difícil que en puguem acceptar la
vigència. Sense dubtes, les coses no són blanques ni negres (en especial
des de la perspectiva del dia a dia de les escoles, sempre complex i
exigent, lluny dels dogmes de l’Acadèmia). Però, com dic, a les
estudiantes i els estudiants dels graus de Mestre, potser hauríem de
fer-nos algunes preguntes abans d’assumir que podem suspendre a les
etapes obligatòries (Primària i ESO) i que, amb això, estem fent quelcom
diferent de carregar en la persona que suspenem de la fallida d’una
responsabilitat que, com a mínim, és compartida (entre l’alumne/a,
potser mínimament; i, sobretot, les persones adultes de la comunitat
educativa, mestres i famílies). Quan discuteixo amb elles i ells sobre
això, doncs, els faig les preguntes que em faig; perquè una de les coses
que no ens podem permetre és donar les coses per descomptades i
assumir-les com a tals.
En aquestes converses que avancen el final de curs, un amic professor
a l’ESO em desitjava durant les passades vacances força per al tercer
trimestre, i confiava que per a mi, que sí que puc suspendre, no fos tan
difícil com per a ell. I és evident que la batalla de l’educació
obligatòria, per concepte i per la realitat, és més exigent que la meva.
Però no em vaig poder estar de compartir amb ell el dubte que el
suspens tingui realment sentit per a una persona, entre els 6 i els 16
anys, que està obligada a anar a l’escola, i que ha desenvolupar un
compromís aliè a la pròpia voluntat i no nat d’una decisió conscient,
madura i responsable. Les meves preguntes, aleshores, eren: realment
podem suspendre algú per quelcom que no decideix? Els obliguem a anar a
l’escola o a l’institut, els fem seguir una llarga jornada laboral massa
vegades impermeable als seus interessos, decidim nosaltres què han
d’aprendre i com, desatenem el nostre compromís de fer-los enamorar de
la descoberta del món i de l’aprenentatge de la vida (objectiu cabdal de
la primària); i, finalment, quan tot va malament i no hem aconseguit
l’objectiu (ni ells ni nosaltres), els suspenem. Els suspenem o ens
suspenem?
Pensant en aquestes coses, recordava les reflexions de l’escola de
Barbiana. Lorenzo Milani, desterrat a un recòndit poblet de la Toscana, a
finals dels 50 obre una mena d’escola parroquial per als infants de la
contrada que no podien assistir a l’escola que els pertocava, tots ells
de famílies analfabetes i pobres. Una escola ben diferent a les escoles
italianes del moment (molt em temo que també més moderna que moltes
escoles italianes actuals), que s’articula sobre eixos com la inclusió,
la personalització o la democràcia. Una dècada després, les reflexions
dels seus estudiants cristal·litzen en un text meravellós, Lettera a una professoressa
(1967), en què, amb veu única, ells mateixos reflexionen sobre l’escola
que no han pogut viure (l’escola pública italiana), la que han conegut
(amb Don Milani), i la que consideren que hauria de servir a tots els
infants.
I un dels assumptes que aborden d’aquesta “escola de les obligacions”
és, justament, el suspens. Al seu entendre (també el meu), “l’escola
només té un problema. Els infants que perd”. De tot plegat, amb una
lucidesa aclaparadora, en fan una lectura socioeconòmica: “Ens dieu que
heu suspès els idiotes i els ganduls” (la duresa de les paraules és
increïble: els cretini i els svogliati); i, irònics,
qüestionen que ens quedem tan amples en veure que “Déu fa néixer els
idiotes i els ganduls [només] a les cases dels pobres”. Justament per
això, només proposen tres grans reformes, molt inspiradores: no
suspendre, oferir encara més escola als suposadament idiotes (als que
no semblen aprendre prou, diríem), i donar un objectiu als ganduls. Com
es diria en italià, niente di che, és a dir, no està malament.
I saltant d’unes coses a les altres, aquests dies que hem perdut la
mestra de mestres Maria Antònia Canals, la imaginava concretant tot això
en els diferents escenaris de la seva vida professional: a l’escola Ton
i Guida del Verdum, on possiblement tots els infants, de les famílies
més pobres de la Barcelona del moment, eren en aparença idiotes i
desmotivats. Els oferia camins d’aprenentatge personalitzats perquè fos
evident que la idiotesa no era tal, i perquè tothom tingués una gran voglia
per aprendre. Una escola en què, de retruc, la pregunta sobre la
idoneïtat del suspens desapareix tècnicament, perquè no se’n dona
l’ocasió. Si has après, enamorat de l’escola que has viscut, i has après
tant com has pogut, de què t’hem de suspendre?
Quan parlem del fracàs escolar, sovint el despersonalitzem tant que
ens oblidem que hi ha persones que fracassen en responsabilitats que
nosaltres els descarreguem a sobre sense donar-los l’aire per poder-les
respirar. Que molts puguem fer-los front amb èxit i àdhuc alegria quan
som infants no implica, però, que siguin el camí per a tothom. I, quan
no és el cas, i trobem persones que han de fer el que no volen i d’una
manera que no els és natural, suspendre’ls possiblement no és la millor
manera per ajudar-los a lluitar per una vida plena.
