Sud-àfrica - 5 (Santa Lucia).

 

A uns 250 km. de Durban es troba la petita població de Santa Lucia, porta d'entrada al parc nacional dels aiguamolls d'Isimangaliso, on s'hi poden veure principalment hipopòtams, però també cocodrils, micos, aus de tota mena, i molt més.

Hi ha quilòmetres i quilòmetres de costa i una zona de dunes. El cert és que impressiona bastant anar per cotxe per alguns camins per on no hi passa ningú (suposo que a l'estiu està més concorregut), i sempre vaig amb el pensament al cap que en qualsevol moment em sortirà alguna bèstia perillosa.

Una de les activitats principals que es fan a Santa Lucia és fer un recorregut en vaixell pel llac, que crea un dels estuaris més grans de l'Àfrica en la seva desembocadura a l'oceà Índic. Al recorregut en vaixell es veuen un bon grapat d'hipopòtams, tot i que només el cap i no gaire estona, ja que es poden passar fins a 6 minuts a sota de l'aigua.

Sí a Durban vaig tenir sol i calor, aquí a Santa Lucia ha estat plovent força. Sort del cotxe de lloguer per anar pels llocs.

A Santa Lucia és força habitual que marxi la llum.

Sud-àfrica - 4 (Umhlanga)

 

Avui he deixat Durban per pujar una mica més la costa est fins a Santa Lucia. Ahir però encara vaig fer una mica més el turista per la zona, i vaig arribar fins una ciutat de costa força turística (més a l'estiu), Umhlanga, que està a uns 17 km. de Durban cap al nord.

És una ciutat força moderna, amb alguns hotels gratacels, parcs comercials i de lleure, i parcs ajardinats ben bonics. La platja també està força bé, i compta amb un far.

També vaig visitar les platges del sud de Durban, amb més gent local i amb unes grans dunes que tapaven la vista de la sorra des del passeig.

Per la tarda-vespre vaig agafar el cotxe (el sistema més segur a Durban i força còmode pel poc trànsit que hi ha i les possibilitats d'aparcament) i me'n vaig anar fins a Florida Road a fer una cerveseta i a demanar-me una pizza per endur, i me la vaig fotre la mar de bé a l'habitació de l'hotel amb un vinet que vaig comprar.

Sud-àfrica - 3 (Durban).

 

Ahir vaig arribar a Durban des de Clarens, en un trajecte de prop de 400 km. tornant a travessar el Parc Nacional de Golden Gate i passant a prop de la serralada del Drakensberg, amb cims de més de 3.500 metres.

Les autopistes a Sudafricà no tenen barrera de separació al mig dels dos sentits i fa una mica de iuiu. Com a molt hi ha autopistes que tenen uns arbusts alts, o una franja de quatre O cinc metres entre un sentit i l'altre. 

Durban m'ha sorprès en diversos aspectes. Al barri on tinc l'hotel no es veuen blancs, i per la nit és una mica perillós. De fet, ahir vaig sortir ja fosc per anar a sopar a un lloc, i un parell de persones de no gaire bon aspecte em volien aturar per demanar alguna cosa. No els vaig donar temps per xerrades amb l'excusa que tenia presa. Tan malament vaig veure el tema que com que no vaig trobar el lloc per sopar vaig decidir demanar un Uber per tornar cap a l'hotel.

Avui la sensació ha estat molt diferent. He sortit d'hora a visitar el centre, i tot i que no he vist ni un blanc, m'he sentit molt més segur. També he visitat l'estadi Moses Mabhida (un dels herois nacionals en la lluita contra el règim d'aparheid), inaugurat pel Mundial de futbol del 2010, on una noia molt simpàtica m'ha fet la visita guiada per a mi sol, i en acabat les platges del nord de la ciutat, on he dinat uns calamarcets per llepar-se els dits.

Per la tarda he visitat el famós carrer Florida Road, una mena de zona alta de Durban amb restaurants i comerços per les classes més afavorides. Aquí ja es veuen més blancs i indis.

Sud-àfrica - 2 (Golden Gate Park)

 

Ahir vaig anar a visitar el Parc Nacional del Golden Gate, a 17 km. de Clarens en direcció est. Unes carreteres solitàries amb uns paisatges muntanyosos espectaculars. Dominen els colors marronosos, tot i que pots trobar algun llac, rierols, vegetació i algun que altre animal. Em va sorprendre veure-hi micos, en una zona tan àrida.

De tornada a Clarens vaig anar a dinar al Clementines, un lloc tradicional amb carn a la brasa on em van fer un tall de vedella per llepar-se els dits. I sempre regat amb vins de la zona, que n'hi ha molts i de qualitat.

Abans d'anar a sopar a la pizzeria del Paolo, un italià de Ravenna exiliat amant del rugbi, vaig anar a descansar al meu hostel, per veure l'etapon del Tour (allez Vingegy!!) i a llegir una estoneta el llibre que he començat aquest viatge "Días de perros", que m'està agradant força des de les primeres planes.

La pizza del sopar excel·lent (estil napolità segons el Paolo), i en acabat em va convidar a compartir vetllada amb uns amics locals amb els que vam fer uns beures i em va explicar algunes coses del rugbi sudafricà. També em van explicar la composició racial del país: 70% negres, 10% mulats, 10% blancs, i 10% indis. I sí, el rugbi el juguen majoritàriament els blancs.

Sud-àfrica - 1

 

Roca del Titànic.

Una de les coses bones que té viatjar a Sudàfrica és que tens el mateix horari que a Catalunya. Estem a 9 hores d'avió (per a mi va ser un trajecte de més de 20 hores perquè vaig fer escala llarga a Zurich) però en la mateixa zona horària. Això sí, aquí és hivern. No un hivern massa fred, però hivern al cap i a la fi. He passat dels 35° dels darrers dies a Terrassa als 8° de Clarens, on em trobo ara.

Als viatges sempre passen coses, i aquest no havia de ser menys. D'entrada ja, problemes amb els vols. Swiss Air em va cancel·lar el vol de Zurich a Johannesburg i em va posar un vol 10 hores més tard. Motiu? Ni idea encara. Això va fer que hagués de fer (mala) nit en un hotel càpsula que hi ha a l'aeroport de Zurich, i també que hagués de modificar el meu pla de viatge al no poder agafar el cotxe de lloguer per la nit (aconsellen no fer-ho) quan vaig arribar a Johannesburg. Així que busca allotjament d'emergència a prop de l'aeroport de Johannesburg per fer una nit i marxar l'endemà al matí. 

Hotel càpsula.

Arribat a Johannesburg vaig haver d'aguantar més d'una hora de cua per poder fer el tràmit de l'entrada al país. Potser érem més de 300 persones fent cua per a dos i tres agents. Esperpèntic. El lloguer del cotxe va ser molt més ràpid i professional val a dir, així com la compra d'una targeta SIM de la companyia local MTN de telefonia. Sense dades d'Internet impossible moure't pel país.

La següent dificultat va ser aprendre a fer anar el cotxe de lloguer que té el volant a la dreta com tots els vehicles aquí. I després d'això saber arribar a l'allotjament que havia reservat, que no va ser tasca fàcil, de nit i amb uns munt de creuaments de carreteres i jo pendent dels comandaments del cotxe.

Hotel Reizigers Rusten a Johannesburg.

A banda que a l'arribar a l'allotjament no hi havia cap cartell que indiqués que allò era un hostel, ni tan sols un timbre on trucar. Per sort algun client va sortir per algun motiu i em va veure i va avisar els propietaris perquè m'obrissin la tanca i poder deixar el cotxe a l'aparcament. Aquí vaig fer la primera rascadeta al vehicle amb un graó d'escala que no veia amb el morro del cotxe.

L'endemà vaig fer via de matí cap a Clarens, a uns 350 km. al sud de Johannesburg, que és on em trobo ara. Un poble tranquil i turístic per alguns espais naturals interessants. Ahir vaig fer una volteta pel poble i pels voltants i una mica més i fico el cotxe en un forat intentant aparcar-lo a un camí de terra per anar a veure un llac. Sort que em van veure uns treballadors i em van poder arrossegar una mica el cotxe amb el seu 4x4.

Aquí, rebent l'ajuda de la bona gent Sudafricana.

El "temassu" del dimecres. Peter Gabriel - "Biko".

 

El cantant anglès Peter Gabriel, un dels fundadors del grup Genesis, va dedicar aquesta cançó de l'any 1980 al líder antiapartheid sudafricà Steve Biko, que va morir a causa de les tortures de la polícia sudafricana l'any 1977 després de ser detingut en un control policial.

Parelles que arriben lluny.

 

Aquest cap de setmana he estat al Salt, a Mura, celebrant, entre amics i familiars, els 25 anys en parella d'una parella d'amics, la Gemma i el Guti.

Diria que són la primera parella d'amics que celebra aquesta xifra. Potser hi ha altres amics que hi han arribat però no ho han celebrat, o no m'han convidat. O potser hi ha un bon grapat de parelles d'amics que no hi han arribat. L'altre dia parlava amb algun amic del mèrit que té avui dia arribar als 25 anys en parella. La societat capitalista salvatge que patim ens empeny a l'individualisme, l'egoisme, la cerca compulsiva del benestar personal constant, etc. Em penso que actualment hi ha més celebracions de 50 anys en parella que no pas de 25. Cada dia costa més que les noves parelles arribin a sumar anys. No sé què diu l'estadística, però tinc la sensació que el percentatge de divorcis continua creixent, i la durada de les relacions continuar disminuint. O potser són imaginacions meves...