El passat divendres 6 d'octubre els valencians Skaparapid van ser a Catalunya, a la Sala Salamandra de l'Hospitalet de Llobregat celebrant 30 anys des que van crear la banda. Van venir un parell de convidats d'excepció de l'escena ska-punk catalana i basca: l'Àlex d'Inadaptats i el Juantxo dels ja desapareguts Skalariak (actualment Juantxo Skalari). Amb aquest segon van tocar aquest tema inclòs a l'àlbum "El cuento de nunca acabar" (1999). Un dels clàssics als concerts.
Sóc d'aquell tipus de persona que sembla sortida d'un poble. Avui surto a comprar al supermercat abans de sopar per comprar quatre coses, i acabo tornant a casa una hora i mitja després, després de trobar-me tres coneguts d'aquells que feia molts dies que no trobava i un veí nou a la comunitat que encara no havia conegut i que al creuar-nos m'ha preguntat si era jo el president de la comunitat, i davant del sí, m'ha volgut explicar unes quantes cosetes.
Ja ho té això Terrassa. Segons com pots anar d'aquí cap allà de forma anònima i sense ni tan sols saludar ningú, i segons el dia pots trobar-te un munt de coneguts i saludats. I, és clar, jo sóc de la mena que m'agrada interessar-me per la gent coneguda i ser "simpàtic", i no me n'adono que ja m'he passat un quart o mitja hora fent treballar la llengua.
Em sembla que si visqués a un poble hauria d'anar a comprar al poble veí per no haver de passar-me les hores fora de casa. Bé, o potser com que sempre veuria els mateixos ja no tindria gran cosa a explicar ni preguntar i aniria més per feina...
He tornat a passar uns dies en bona companyia per la comarca del Berguedà, paradís boletaire tot i que aquesta tardor no està sent gaire benèvola a nivell de pluges, i poc bolet es pot trobar.
He fet nit a prop del poble abandonat de Peguera, on va néixer en Ramon Vila Capdevila "Caracremada", i també he tornat al Catllaràs, on hi ha el xalet de Gaudí, que ja han reformat externament però no interna. Encara no saben què hi faran amb aquest edifici que ja va ser hospital i allotjament a principis del segle XIX quan es treballava a les mines properes, i més tard alberg juvenil.
Ens ha fet un temps esplèndid amb poc fred per les alçades d'any que estem, però també teníem la llar de foc del refugi que ens ha escalfat les dues darreres nits.
Pel refugi del Catllaràs sempre passa gent, i enguany ens hem trobat uns quants terrassencs. Un parell del barri de La Maurina que venien a passar el dia i a fer una mica de brasa, i uns de la nostra quinta que ens ajuntàvem pels llocs de festa a Terrassa, i que ara viuen a Vacarisses un i a Tordera l'altre.
Avui he tornat d'hora al matí per no trobar-me la cua que em vaig trobar el dijous al migdia entre Gironella i Cercs. I he vingut sense parar-me ni un moment. A saber com deu estar la carretera a aquesta hora amb la quantitat de cotxes que han sortit aquest llarg pont.
 |
| Arròs de muntanya per llepar-se els dits. |
 |
| L'única casa que queda en peu a Peguera. |
 |
| El poble abandonat de Peguera. |
El passat divendres vaig anar al concert de celebració dels 30 anys dels valencians Skaparapid. Una de les bandes més veteranes de l'escena skatal·lítica dels Països Catalans, que a casa nostra són força underground, però que a alguns països de latinoamèrica fan concerts amb milers d'espectadors.
Amb els Skaparapid a més, m'uneix una relació especial perquè els vaig portar a Terrassa per als Minyons l'any 2000, i vaig fer amistat amb alguns dels membres de la banda, encara actius.
El divendres a la sala Salamandra de l'Hospitalet van estar acompanyats pels amics mexicans d'Out Of Control Army, una banda molt potent que espero tornar a veure algun dia. També van tenir les col·laboracions especials de dos música de llarga trajectòria com l'Àlex d'Inadaptats, i el Juantxo "Skalari", cantant dels ja desapareguts Skalariak, que van sortir a cantar un tema cadascun.
Nit de festa, de record, i de descoberta. Una gran nit.
Avui es compleixen 24 anys exactes del dia que vaig enamorar-me del rugbi. Per aquelles dates em trobava vivint i treballant a Dublin (Irlanda), i es va produir l'agradable coincidència que per aquelles dates se celebrés la 4a edició del Mundial de Rugbi (1999), coorganitzat per les nacions històriques del torneig de les 5 Nacions (França, Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda). Actualment és molt difícil, per no dir impossible, aconseguir entrades per als partits del mundial, però aleshores no em va costar gaire aconseguir entrades, unes setmanes abans, a una botiga del popular i cèntric Grafton Street.
Vaig poder aconseguir entrades per al partit més interessant de la fase de grups al grup E entre els amfitrions Irlanda i la potent (i a la llarga vencedora del torneig) Austràlia, i per als quarts de final al mateix estadi, l'històric Lansdowne Road, entre França (subcampiona) i Argentina.
Amb el pas dels anys, miro enrere i em sento un gran afortunat per haver pogut viure en directe un dels esdeveniments esportius més seguits del món. Avui dia em resultaria força més complicat poder presenciar partits com els que vaig poder presenciar aleshores. Per preu, per la demanda d'entrades, per la logística per anar al lloc on se celebra el mundial... Tanmateix, no descarto tornar a presenciar un mundial en directe. És un objectiu que em plantejo de cara al futur.
Declaro inaugurada la temporada de castanyes i moscatell (no es pot entendre les unes sense l'altre ni l'altre sense les unes), aquesta bonica tradició gastronòmica que antigament es feia quan començava a fer fred, però que avui dia es fa en màniga curta. Tanmateix, com que les castanyes m'encanten i l'altre dia les vaig veure al súper, vaig decidir encetar temporada. Un quilet de castanyes fetes al forn que reescalfo al microones cada cop que me'n menjo unes quantes. La castanya sempre calenta!!
Ahir el grup polític-militar de la franja de Gaza, Hamas, va llençar un contundent atac per sorpresa a territori ocupat per Israel, amb desenes de morts i imatges esfereïdores de linxaments públics i caceres de jueus. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va aparèixer als mitjans afirmant que estaven en estat de guerra i prometent venjança.
No deixa de sorprendre l'èxit de l'acció palestina, tenint en compte que Israel és potser el país més protegit del món i que tenen, segurament, els millors serveis d'intel·ligència del planeta. No descarto res en aquest conflicte, ni tan sols la possibilitat que a Israel li interessi aquest moviment palestí per justificar una resposta molt contundent per acabar amb l'amenaça contínua.
Sense ànim de justificar les matances i la crueltat dels atacs, no em puc estar de recordar que l'estat israelià porta més de 60 anys atacant, torturant, humiliant els palestins i ocupant territori d'aquests per ampliar el seu, davant de la inactivitat de la comunitat internacional. I és clar, entenc perfectament que la ràbia, la sed de revenja i l'ira de molts palestins es manifesti com ho ha fet ara.
