Ja el coneixem al PSOE...

 

D'això fa avui 20 anys. Els catalans, del PSOE no ens refiem gens ni mica. Ja fa temps que hem après la lliçó. Tanmateix, als líders independentistes sembla que els és igual conèixer la història d'enganys i falses promeses dels socialistes al llarg de molts anys, i han tornat a pactar-hi per investir Pedro Sánchez. 

Sé que aquest pacte d'investidura no ens apropa a la solució al conflicte amb l'estat espanyol. Espero que com a mínim ens apropi a la desaparició del panorama polític dels partits (i de tots els que viuen la mar de bé gràcies al partit) que han liderat el procés "independentista" aquests darrers anys.

Això del Girona.

 

Que el Girona FC sigui el primer classificat de la lliga espanyola després de 13 jornades no ho havia previst ni el més ultra dels seguidors gironins. L'equip del vallecà Michel lidera la classificació amb 34 punts (11 victòries, un empat i una sola derrota), dos més que el segon classificat, el Madrid, i quatre més que el tercer, el Barça, que avui ha guanyat agònicament l'Alavés (2-1).

Això del Girona ja no és una sorpresa o una casualitat, ja que 13 jornades és més d'un terç de campionat i, sincerament i racional, es pot dir que el Girona és l'equip que millor futbol està fent en aquest primer tram de temporada: intens, combatiu, d'atac, amb nombroses solucions ofensives, i amb grans jugadors en totes les línies. A destacar el tanc que tenen de davanter centre, l'ucraïnes Dovbyk que té un estil de joc que recorda el davanter noruec del City, Halland. També destaca l'extrem esquerrà Savinho, ràpid i hàbil, o el centrecampista català Aleix Garcia que acaba de ser convocat pel seleccionador espanyol.

Ara la gran incògnita és saber si el Girona està capacitat per aguantar el ritme de competició i el nivell demostrat fins a dia d'avui el que resta de temporada. Queden moltes jornades per endavant i poden arribar les lesions, l'esgotament, la pressió en augment per no punxar... Veurem. Personalment, no m'importaria gens que el Girona s'emportés aquesta lliga. Com a club català i catalanista seria una autèntica gesta per al futbol català. Però bé, si la guanya el Barça també estaré molt content. Molt.

Botiffarra (i cansalada) amb seques.

 

Avui he conegut un nou bar braseria del barri de La Maurina de Terrassa, l'Andalucía. Un clàssic d'aquest barri popular conegut pels seus nombrosos establiments de menjar entre d'altres coses. Segur que repetiré.

"Botifarra amb seques".

Botifarra amb seques
–seràs l'amo de les discoteques.
Botifarra amb seques
–t'ho faràs amb un parell de txeques.
Botifarra amb seques
–seràs l'amo de les discoteques.
Botifarra amb seques
–t'ho faràs amb quatre o cinc sueques.

Temps enrere jo era un pobre miserable:
no tenia amics i no tenia feina estable.
No era capaç d'enamorar a una iaia amb un cabàs:
tot el què tocava era un fracàs.
I vaig dir: prou!

M'he cansat d'aquesta vida
tan austera i avorrida.
Jo necessito veure món,
desfer-me d'aquesta rutina
que m'enverina.
Ja n'estic fart!
M'agafarà un infart!
Vull anar a viure a Mart!

Però una nit vaig conèixer un personatge especial,
un profeta, un visionari, un tio espiritual;
i va dir-me que el secret de la felicitat
era un plat d'allò més nostrat.

Botifarra amb seques
–seràs l'amo de les discoteques.
Botifarra amb seques
–t'ho faràs amb un parell de txeques.
Botifarra amb seques
–seràs l'amo de les discoteques.
Botifarra amb seques
–t'ho faràs amb quatre o cinc sueques.

Si m'haguéssiu vist abans, no creuríeu el que ara teniu davant:
era en Novita i ara sóc en Superman.
Fins i tot la meva mare em deia que era lleig de cara,
i ara sóc la flor de l'atzavara.
I vaig dir: prou!

(Obeses. Zel. 2013)

Saben aquell.

 

Ahir vaig anar a veure el biòpic de l'Eugenio, "Saben aquell", del director David Trueba. Una pel·lícula de prop de dues hores de durada que repassa la vida d'un dels millors explicadors d'acudits de la història en l'etapa que va des de l'enamorament amb la seva primera dona, la Conchita, fins la mort d'aquesta a conseqüència d'un càncer.

L'actor català David Verdaguer interpreta el paper protagonista de forma molt creïble i l'actriu extremenya Carolina Yuste fa el paper de Conchita, la cantant andalusa de la què l'Eugenio s'enamora perdudament i amb la que formarà un duet musical que passarà sense pena ni glòria per diversos escenaris de Barcelona, fins que un dia, degut al viatge que fa la Conchita per cuidar la seva mare, l'Eugenio es veu obligat a improvisar uns acudits en comptes de cantar i el public queda entusiasmat.

Molt interessant l'inici i el final de la pel·lícula, ja que és un meravellós resum del que va ser la vida de l'Eugenio, aquest explicador d'acudits sempre amb posat seriós que mai reia.

El temassu del dimecres. Sociedad Alkohólica - "Nos vimos en Berlín".

 

Un dels temes que mai pot faltar en un dels directes dels vitorians SA és aquest "Nos vimos en Berlín" que acostumen a deixar per als bisos del final.

És una cançó que aquests dies m'ha vingut força sovint a la memòria veient les dramàtiques imatges de matances de civils palestins per part de l'exèrcit israelià i de colons ocupants d'aquest estat a la franja de Gaza.

Sembla que la història es repeteix però amb les víctimes del passat convertides en botxins del present.

I el tema no és precisament actual, ja que el van publicar l'any 1990 dins de l'àlbum "Intoxikazión etñilika". Ja aleshores els jueus israelians oprimien, ocupaven i reprimien el poble palestí, i així porten 70 anys. 

Futbol, un esport impredictible.

 

Si dissabte passat el Barça perdia injustament a l'estadi Lluís Companys contra el Real Madrid al darrer minut del partit amb un gol afortunat de Bellingham, ahir va passar tot el contrari, i el Barça va vèncer la Reial Societat a domicili, després d'un lamentable partit en que els locals van merèixer la victòria per joc i ocasions, amb un gol al darrer minut del defensa uruguaià Araujo a centrada de Gundogan.

El futbol té aquestes coses. El bon joc no sempre és sinònim de victòria i per guanyar lligues i títols es necessita una certa dosi de sort. Al contrari que dissabte passat ahir el Barça va tenir tota la del món. Bé, sort i un gran porter, Ter Stegen, val a dir.

En tot cas, espero que els blaugranes no repeteixin gaires partits més com el d'ahir, perquè sinó em sembla que ni tota la sort del món ens estalviarà uns quants ridículs.

Darrers dies del restaurant de La Mola?

 

Aquests dies ha sortit als mitjans que la Diputació de Barcelona té la intenció de no renovar el conveni amb els propietaris del restaurant de La Mola, la família Gimferrer, que fa 57 anys que porten el negoci. Un negoci que va començar com un modest bar regentat per un parell de matrimonis i una mula que transportava tot el necessari, i s'ha convertit en un restaurant d'uns 20 treballadors i una dotzena de mules. 

Evidentment, l'impacte mediambiental també ha augmentat degut a l'augment de l'afluència de visitants i de clients del restaurant. Un restaurant obert pràcticament els 365 dies de l'any, amb diversos torns per esmorzar i dinar, i fins i tot sopars dos o tres nits per setmana. Diuen que més enllà de l'impacte paisatgístic dels excursionistes, el restaurant està contaminant el subsol de la muntanya amb la gran quantitat de residus fecals que no es canalitzen, sinó que van a parar a fosses sèptiques que cal anar obrint de noves quan s'omplen. 

Personalment, he gaudit moltíssim del restaurant de La Mola, i mai havia concebut la possibilitat de perdre'l. De fet, sempre havia imaginat que en el futur, un cop jubilat, seria un dels meus passatemps. Tanmateix, reconec que em produeix un debat moral pel fet de saber que s'està destruint o contaminant l'entorn.

En tot cas, molt probablement no seré jo qui pugui decidir el futur d'aquest negoci/servei. Així que confio que els responsables de prendre la decisió la prenguin posant tots els elements, a favor i en contra, damunt la taula, i no en funció d'interessos particulars/lucratius.