El temassu del dimecres. Elai - "Joti".

 

A punt per agafar l'avió de tornada a Catalunya, us deixo amb el videoclip d'un artista albanès perquè us feu una idea de per on van els trets de la música albanesa.

Una història albanesa.

 

Colpit quan ahir un albanès em va explicar que el seu pare era un entre el prop de 20.000 albanesos que van segrestar aquest vaixell, l'agost del 1991, per anar a Itàlia.

L'any 1985 moria el dictador Enver Hoxha, i va començar una lenta transició cap a la democràcia que es consolidaria l'any 1992 amb les primeres eleccions democràtiques. Entre una cosa i l'altra el país va passar una profunda crisi amb escassetat de béns de primera necessitat, i això va provocar que milers d'albanesos decidissin anar a buscar-se la vida a un altre lloc. 

I per què Itàlia? En primer lloc per la proximitat entre els dos països, separats per unes desenes de quilòmetres (de la costa est italiana a l'oest albanesa). En segon lloc, perquè molts albanesos va descobrir Itàlia a través dels anuncis promocionals per al turisme de la tele italiana que veien a les seves cases (durant la dictadura les televisions estrangeres eren prohibides).

Així doncs arribem al dia que milers d'albanesos es presenten al port de Durres per segrestar un vaixell i ho fan amb un vaixell de càrrega que acabava d'arribar de Cuba amb sucre.

Davant l'allau de gent, i forçat a fer-ho, el capità del Vaixell va posar rumb a la costa italiana. Després de gairebé dos dies navegant, i la prohibició de les autoritats de Brindisi per atracar, van fer-ho finalment a Bari, on els ciutadans albanesos serien conduïts fins a un estadi de futbol en desús. 

Les autoritats italianes van fer tot el possible per retornar els albanesos al seu país, i amb un bon grapat ho van aconseguir, però molts altres van poder escapar (davant la passivitat/complicitat policial) i quedar-se al país.

De fet, en l'actualitat es calcula que a Itàlia hi viuen prop d'1 milió d'albanesos.

Hi ha més albanesos fora del país que al propi país (uns 2'7 M a Albània i uns quants més repartits pel món. Les principals comunitats albaneses, a banda d'Itàlia, es troben a Grècia, Macedònia del Nord, Alemanya, Suïssa, Anglaterra...)

Ah, i els kosovars que també són albanesos (1'8 M).

Acabo l'any a Tirana.

 

Façana del Museu històric nacional.

Ahir vaig arribar a Tirana, la capital albanesa, després de l'estada d'un parell de dies a Berat. El primer que he comprovat venint en el bus des de l'aeroport, on vaig anar a tornar el cotxe de lloguer, és que el trànsit és caòtic, tot i que la ciutat no arriba al milió d'habitants. 

Estic allotjat molt a un quilòmetre i escaig del centre neuràlgic de Tirana, a un dels pocs hostals que hi ha a la ciutat, el Blue Door Hostel. De moment a penes si m'he trobat turistes estrangers. Alguns italians, i suposo que alguns més dels països que fan frontera amb Albània (Kosovo, Macedònia del Nord, Grècia, i Montenegro), tot i que sóc incapaç de reconèixe'ls per l'aspecte o per l'idioma que parlen, que per cert m'ha explicat que l'albanès es parla també a Kosovo i a Macedònia del Nord).

Ahir vaig parlar una bona estona amb l'Armando, el propietari d'una cafeteria que parla una mica d'anglès i l'italià perquè va viure 31 anys a Rimini. Em va explicar que Albània és un país molt segur i que hi ha molt poca immigració. La majoria italians que venen a jubilar-se i viure aquí per quatre duros. Em va dir que aquí la religió és viu a les cases, però que en la vida pública és com si no hi fos. Això ho van imposar durant la dictadura i així ha quedat.

Per cert, que ahir vaig anar a dinar a un restaurant tradicional força popular i vaig tenir sort que em fessin un foradet perquè era ben ple. Vaig dinar unes costelles de xai al forn que es desfeien a la boca. Brutal.

Albània - Berat.

 

Doncs sóc per terres albaneses passant uns dies d'aquestes vacances de Nadal, i us volia compartir algunes fotos, concretament de la zona de Berat, una de les ciutats més turístiques del país, tot i que en aquestes dates pocs turistes m'he trobat.

Berat, coneguda com la "ciutat de mil finestres", és una ciutat Patrimoni de la Humanitat amb una població al voltant dels 50.000 habitants. És una ciutat amb nombroses mesquites, i esglésies ortodoxes i cristianes.

El seu atractiu principal és la zona alta on hi havia un antic castell ara mig en runes, amb nombroses edificacions de pedra on encara hi viu gent, i temples de les diverses creences religioses professades pels albanesos.

Hotel Colombo.

Panoràmica dels afores de Berat.

Un bar de la ciutat de Poliçan.

Entrada al castell de Berat.

Castell de Berat.

Carrer interior al barri del castell.

Vista panoràmica de Berat des del barri del castell.

Església ortodoxa de Sant Demetri.

Ambient a la fira de Nadal.

Escultura de l'heroïna antifeixista
local Margarita Tutulani.

El vers de Nadal.

 

Arriba el Nadal,

tot ple d’alegria,

fem una postal

i aquesta poesia.

Ara que ve el fred

ens hem de tapar,

que surti el solet

i ens vingui a escalfar.

Mengem canelons,

sopa de galets

pollastre, torrons,

neules i bombons.

Fem cagar el tió,

i rebem els reis

ai quina emoció

venen en camells!!

El millor regal

ja me l’han portat

passar aquest Nadal

al vostre costat.

(Xavier Carrillo, Nadal 2022).

Bon Nadal?

 

Afortunadament, Jesucrist va néixer a l'establia fa 2023 anys i va poder viure fins als 33. Si hagués nascut un dia com avui, molt probablement no hauria arribat a complir ni un any, víctima de les bombes israelianes.

A 25 de desembre

fum, fum, fum.

Ha nascut un minyonet

ros i blanquet, ros i blanquet,

fill del Zaid i l'Amira

volen viure a Palestina,

fum, fum, fum

 

Allà dalt de la muntanya

fum, fum, fum.

Si n'hi ha dos soldadets

ben armadets, ben armadets,

amb l'armilla antibales,

llencen coets i algunes bales,

fum, fum, fum.

Un joc molt tradicional.

 

El darrer dia d'escola del trimestre amb els alumnes de 3r a 6è vam anar al "Social" o CSC (Centre Social Catòlic) per jugar unes partidetes del tradicional quinto. Un joc molt tradicional de les festes nadalenques arreu de Catalunya, tot i que amb diferents noms i variants depenent de la zona; el quinto, la pula, la quina... 

Recordo anar-hi sovint, amb els amics, a la dècada dels 90. Quan encara es podia fumar i es creava una boira baixa espesa al Social. Darrerament, més que jugar-hi, m'ha agradat fer de "lloro" i cantar els nombres quan hem organitzat el joc al local dels Minyons, o com el passat dimecres, quan juguem amb els alumnes.