Acabo l'any a Tirana.

 

Façana del Museu històric nacional.

Ahir vaig arribar a Tirana, la capital albanesa, després de l'estada d'un parell de dies a Berat. El primer que he comprovat venint en el bus des de l'aeroport, on vaig anar a tornar el cotxe de lloguer, és que el trànsit és caòtic, tot i que la ciutat no arriba al milió d'habitants. 

Estic allotjat molt a un quilòmetre i escaig del centre neuràlgic de Tirana, a un dels pocs hostals que hi ha a la ciutat, el Blue Door Hostel. De moment a penes si m'he trobat turistes estrangers. Alguns italians, i suposo que alguns més dels països que fan frontera amb Albània (Kosovo, Macedònia del Nord, Grècia, i Montenegro), tot i que sóc incapaç de reconèixe'ls per l'aspecte o per l'idioma que parlen, que per cert m'ha explicat que l'albanès es parla també a Kosovo i a Macedònia del Nord).

Ahir vaig parlar una bona estona amb l'Armando, el propietari d'una cafeteria que parla una mica d'anglès i l'italià perquè va viure 31 anys a Rimini. Em va explicar que Albània és un país molt segur i que hi ha molt poca immigració. La majoria italians que venen a jubilar-se i viure aquí per quatre duros. Em va dir que aquí la religió és viu a les cases, però que en la vida pública és com si no hi fos. Això ho van imposar durant la dictadura i així ha quedat.

Per cert, que ahir vaig anar a dinar a un restaurant tradicional força popular i vaig tenir sort que em fessin un foradet perquè era ben ple. Vaig dinar unes costelles de xai al forn que es desfeien a la boca. Brutal.