Mestres (4). Com aprenem?

En el passat capítol de la sèrie es va tractar el tema de com aprenen les persones, i més concretament els alumnes. Hi ha dues formes bàsiques per adquirir aprenentatges al meu parer. Una per interès i/o curiositat, que és la que et fa gaudir del fet d'aprendre. L'altre és per necessitat i/o obligació i/o coacció, que és la que es pateix i la que acaba transformant la curiositat natural innata i les ganes de saber de les persones en  quelcom negatiu, avorrit i fins i tot aliè a la nostra naturalesa humana.

L'escola moderna ha apostat per la segona modalitat d'aprenentatge prenent com a axioma fonamental que si als infants no se'ls obliga-coacciona, aquests no tindrien cap interès per aprendre i es passarien la vida jugant. No hi estic gens d'acord amb aquest pensament, i constato que ni tan sols obligant-coaccionant els infants es pot aconseguir que aprenguin allò que pretenem que aprenguin. Bé, està clar que alguna cosa acaben aprenent (després de tretze anys... només faltaria!), però on podrien arribar aquests alumnes en l'hipotètic cas que poguessin aprendre allò que realment els interessés? Cal que tothom aprengui el mateix i de la mateixa manera?

Dels testimonis de diferents mestres i "experts" en la matèria que van aparèixer al programa, m'agradaria destacar alguns comentaris que crec encertats: la classe magistral és una autèntica estafa: Algú que et repeteix el que està escrit a un llibre... Fer-se preguntes i trobar respostes, però primer t'ho has de preguntar, sinó no té sentit. No s'ha d'anar ni a poc a poc, ni ràpid, sinó amb el temps just (en l'aprenentatge). L'escola tradicional és una escola que dóna respostes, i l'hauríem de convertir en una escola de preguntes.

Fa uns anys em van convidar a fer una estada d'una setmana en una reconeguda escola anglesa amb una metodologia ben especial. Els seus alumnes no estan obligats a assistir a classes si no ho volen. Els més petits acostumen a passar-se els dies jugant, creant, aprenent a resoldre conflictes, inventant, imaginant, etc. Fins que no són una mica més grans no se'ls desperta l'interès per aprendre a llegir, escriure, sumar, restar, dibuixar triangles per construir-se trastos... vaig conèixer un vailet d'uns 10 o 11 anys que tot just havia començat a fer classes de llengua. Encara no sabia llegir ni escriure, però em va fer la visita guiada de les instal·lacions amb una seguretat i una desimboltura excepcionals per a la seva edat. La seva professora de llengua (classes quasi personalitzades, val a dir) em va comentar que en un curs aquell xicot sabria llegir i escriure igual de bé que la resta. De que serveix doncs dedicar onze anys de la vida a aprendre quelcom que es pot aprendre en un sol any?

Per què un nen pastor de la muntanya que no ha vist un llibre en la vida es capaç de treure's una carrera universitària amb èxit començant l'educació "formal" més enllà dels 14? Quin sentit té enviar als infants als 3 anys a l'escola (a part de fer d'aparcanens)? Com pot motivar a ningú el fet d'aprendre, si als cinc anys et diuen que per aprendre hauràs de seure a la cadira cinc o sis hores al dia i estar-te callat la major part del temps?? Com deia el meu amic Periquín, de l'Arboç del Penedès, ens passem els dos primers anys de la vida de les criatures estimulant-los i animant-los perquè parlin i caminin, i després els obliguen a seure i callar quan arriben a l'escola!!!