Dia 12 - Cap a la platja.

El propietari de la casa d'hospes on m'he allotjat a Solo.

Aquest matí m'he acomiadat definitivament de Solo, després de tres dies intensos. Ahir al vespre encara vaig tenir temps de viure una nova experiència i aprenentatge cultural. De cultura religiosa més concretament. Aquests dies de final de Ramada se celebren amb molta intensitat, com a mínim aquí a Java. Ahir al vespre tocava una celebració especial. No vaig acabar d'entendre el motiu però estava clar que alguna cosa amb la fi del Ramadà. Doncs ahir els nens llençaven petards i focs d'artifici, i des de totes les mesquites, petites o grans, es podia sentir un cant repetitiu i curt, que venia a dir "Alà és el gran Déu". Vaig coincidir amb el propietari de l'hostal a l'entrada d'una petita mesquita molt propera al hostal, i m'hi vaig quedar a veure que hi feien. En veurem allà, un noi em va treure una aigua petita i una bosseta amb xocolatines variades, perquè compartís amb ells la celebració. Em va impactar veure tot de famílies juntes jaient al terra de la mesquita com si fos una trobada social. Quan van començar els càntics, els adults van marxar i es van quedar els nens (no hi havia nenes) cantant a la rotllana la mateixa melodia una i altra vegada, i acompanyant-la del ritme d'alguna pandereta i tam-tam.

Mentres feia temps amb el propietari de l'hostal i alguns nanos que se m'apropaven, li vaig fer algunes preguntes a l'home. Li vaig preguntar si ell no tenia fills i em va dir que era solter als seus 45 anys (no molt ben portats, per cert), i que vivia amb la seva germana (que jo vaig confondre amb la seva mare...) a la casa on m'allotjava. Quan em va dir que ell no anava gaire a la mesquita perquè creia que no calia, ja que Mahoma no predicava a la mesquita, vaig entendre que potser no era un islamista massa radical. Però quan l'home va començar a explicar-me les avantatges de la seva religió (que si aniria al paradís i coses per l'estil) i a intentar convence'm perquè em fes musulmà i que anés a la meca per salvar-me i anar al cel, vaig començar a entendre que no hi havia res a fer, que res del que jo li intentés explicar li faria replantejar-se cap idea, ni tan sols, apaivagar la seva continua insistència perquè em fes musulmà. Vaig decidir anar a dormir quan ja es posava excessivament pesat amb el tema. I em va donar la sensació que per ell, tots els no musulmans (homes de bé o no), tenien l'infern garantit per no resar a Alà, ni fer tot el que fan ells (o deixen de fer).

Platja preciosa, però impossible el bany.

Així doncs, aquest matí m'he acomiadat dels meus hospes amb gratitud però sense voler a reprendre temes delicats. He agafat novament la moto i me n'he anat cap al sud de Java, a unes platges que havia vist en tríptics promocionals. Amb el gran dubte de si trobaria lloc on allotjar-me ja que a les guies no apareixien aquestes platges, i ni tan sols a les oficines d'informació turística o d'agències de viatges em sabien treure l'entrallat. Finalment, he decidit passar la jornada a la platja i tornar cap a Jogyakarta, que tampoc era tan lluny.

He parat a un parell de platges ben diferents on he pogut viure dues realitats ben diferents. Una platja molt tranquil·la i maca, on no t'hi podies banyar perquè no et cobria mai i a sobre el terra era de pedres punxegudes, i l'altre platja, "plena" de gent vestida de dalt a baix (excepte tres o quatre nens), on sí que t'hi podies banyar... Vull dir que quan entraves a l'aigua, hi tenies sorra sota dels peus, i no calia anar cent metres endins perquè et cobris una mica. El problema era com entrava jo a dins de l'aigua amb el meu banyador eslip de colorins enmig de tota la gentada que estava a la vora mullant-se els peus com a molt. Finalment, he pogut arribar-me fins a un extrem de la platja on hi havia roques altes, i allà he deixat el motxillot i he pogut entrar a l'aigua una mica dissimuladament, tot i que hi havia uns quants que em devien mirar com un bitxo raro.

Platja banyable però rodejat de musulmans vestits fins dalt.

El camí de tornada a Jogyakarta ha estat un d'aquells trajectes que es gaudeixen. Una carretera plena de revolts i de tobogans, amb poc trànsit fins ben be arribar a la gran ciutat, i uns paissatges difícils de descriure en poques paraules. Tant ho gaudeixo que acostumo a conduir la moto cantant. Sempre trossos de cançons, ja que no me'n sé ni una de sencera (les oblido amb facilitat) amb la vena flamenca (o calorra) sempre present. Perquè serà que a l'hora de cantar em surt més de dins lo lolailo que el Llach o La Trinca?