Claudio Naranjo: "El naufragi del sistema és el millor que ens podria passar"

El psiquiatre xilè Claudio Naranjo

(Entrevista del director del diari Ara, Carles Capdevila, al psiquiatre xilè Claudio Naranjo):

Claudio Naranjo és un psiquiatra xilè de vuitanta anys que s'ha dedicat a temes relacionats amb l'educació i la superació personal. Fa conferències a mig món i el 19 de gener serà a Barcelona en una jornada dins del congrés integral i holístic de l'educació que porta per nom Educándonos en el ahora.

___ Com està?

___ El cos una mica cansat. Vaig fer els vuitanta fa poc i no estic acostumat a tanta celebració. Van venir 200 persones a l'aniversari, amb focs artificials, amb una font de xocolata on la gent posava el seu plat amb fruita.

___ El seu llibre Cambiar la educación para cambiar el mundo ja ha fet 10 anys. L'hem canviat?

___ No. L'educació és la més retrògrada de totes les nostres institucions. Tot canvia menys l'educació.

___ I per què?

___ Perquè l'educació està dissenyada perquè no canviem. És un agent de l'statu quo, un instrument polític d'adoctrinament del que jo en dic el món patriarcal, perquè en el nom de la preservació dels nostres valors seguim transmetent les mateixes plagues. Fa mal una educació que només ensenya per a la producció i que no ensenya per al desenvolupament personal de la gent. Els que governen no creuen en el que es va creure quan va començar la cultura, que per tenir una societat feliç havia de tenir una gent virtuosa. I per tenir gent virtuosa els havien d'educar. Però en lloc de tenir una educació per a la llibertat tenim una educació per a l'adoctrinament implícit. No ens sembla despòtica l'educació perquè estem acostumats que sigui autoritària.

___ Els pares milloren?

___ Els nens no se'ls ha de fer servir, s'ha de revisar si tenim la capacitat d'estimar els nens. Especialment els pares tenen poca capacitat. Les mares sembla que biològicament estan una mica més predisposades a sentir el nen, però estan massa sotmeses al pare o al món del pare o de la feina. La civilització ha robat als nens les seves mares. Primer els van robar els pares per anar a la guerra, a la feina. Ara també les mares.

___ Fa anys que treballa per canviar-ho.

___ Vaig fer reunions llarguíssimes sobre reforma curricular i sempre acaben en petites variacions del mateix, que no valen la pena. No s'ha fet el pas perquè hi hagi més que instrucció. És l'àmbit de l'imperialisme de la raó, com si només existís ficar dades al cap de la gent. En aquesta era de la informació el que menys es necessita és informació.

___ Ja no es considera un activista?

___ Jo em vaig moure molt i em vaig sentir un activista pel canvi de l'educació. I els 10 anys que vaig estar amb això vaig parlar amb molts ministres d'Educació, presidents de Repúbliques sud-americanes, tots em donaven la raó, però no vaig aconseguir gaire res. Vaig sentir que la política no hi arriba. Abans parlava a les autoritats i ara m'estic interessant més per parlar de manera que influeixi en l'opinió pública. Però no crec tampoc que l'opinió pública pugui influir en les autoritats. L'opinió pública haurà d'arribar a construir un món millor quan aquest món s'ensorri. No funciona el que hem construït, no funcionen molts hàbits que tenim com la competitivitat, l'egoisme. Tot està caient. Es pot preveure que tot s'està complicant de tal manera que es va fent més i més disfuncional.

"El naufragi del sistema és el millor que ens podria passar"

___ S'està ensorrant el sistema actual?

___ El que disfressem de democràcia és una dictadura econòmica. Es parla d'un naufragi de la mateixa civilització i jo crec que és la nostra esperança. El naufragi és el millor que ens podria passar perquè el naufragi del sistema no és necessàriament la mort de les persones. Si les persones agafen aviat les barques salvavides no s'enfonsaran amb la nau. A la vida tots tenim petites morts i petits renaixements. Anem deixant enrere el que no funciona i ens anem refent des del fons. Aquesta vegada ens toca fer-ho a escala col·lectiva. I aquesta és la meva esperança. Tinc un cert optimisme limitat que va per aquí.

___ L'autoconeixement el fa feliç?

___ Cada any que passa em sento més content de viure, més content d'existir, més enllà que em vagi bé o no. L'autoconeixement és important, però també és important tornar-se menys important. Hi ha una moda que una persona ha de ser important. A mi em va costar anar deixant la importància i anar més lleuger.

"De tan 'sapiens' que ens creiem ens hem fet 'Homo demens'"

___ Vostè als 80 anys ja sap què és?

Ja no em dedico a la psiquiatria fa temps, però sí a la cura. Els problemes del món, els problemes ètics, els problemes humans en general són part d'una malaltia. No els abordo de manera moralista, sinó amb un ull que el que s'ha de fer és curar un mal generalitzat. Tinc un llibre que es diu Sanar la civilización, potser el més important que he escrit. Una part del cervell és com el cervell primitiu del rèptil que encara hi ha dins nostre i que és el cervell instintiu, que jo dic que és el nen interior, no només l'animal interior: és la part espontània abans que hàgim adquirit la cultura. Hi ha un cervell que és com la part materna, que és el cervell que ens ve dels mamífers, ens porta l'amor des de la capacitat materna del mamífers cap a la seva cria. I un cervell patern, que és el racional, que en nosaltres s'ha exaltat, així com ens diem Homo sapiens sapiens, com si fóssim arrogants davant la nostra saviesa, i de tan sapiens ens hem fet Homo demens. És una bogeria.

___ Ens hem passat de llestos.

___ Passant-nos de llestos hem deixat enrere el nostre ésser espontani. I per això jo li dic que als nens se'ls ha de tornar la llibertat, l'espontaneïtat. I els educadors no creuen gaire en la llibertat. La natura en sap més que nosaltres. L'instint és molt savi. Hi ha una natura animal que hem perdut, tenim problemes de salut, emocionals. Seria més sa tenir més viva la nostra part animal. Jo dic que l'educació hauria de ser més dionisíaca. Dionís era el déu de la llibertat, el déu d'una fe en les coses naturals, de deixar-se anar.

___ Reclama el retorn de l'espontaneïtat.

___ Hi ha un semàntic nord-americà que diu que operem amb el model implícit del pare sever. Els problemes els resol la mà dura. Però en realitat el que més serveix és comprendre i fins i tot perdonar. Ha quedat prohibida la indulgència natural de la mare davant la seguretat paterna, que mana en l'educació, mana en les organitzacions, en les burocràcies, en els governs.

___ Nota algun avenç, però?

___ L'única cosa que em sembla veritat és que els nens són millors. Amb el temps veig que els nens d'avui són més desperts, més intel·ligents, estan més orientats que els del passat. Més lliures. Estan menys en el joc dels adults. Això em sembla esperançador. El món és una mica més conscient. I això els arriba, als nens. Si una persona vol ajudar el seu fill a ser més persona el que ha de fer és ocupar-se una mica més d'un mateix. Hi ha un cert esperit de recerca en el món. La gent està descontenta perquè les coses no estan bé. Què hem de fer? Començar per casa.

"Hem d'aprendre a viure sense un policia dins la nostra ment"

___ La teràpia personal és la solució?

___ La psicoteràpia ha sucumbit a un model mitjà en què la finalitat és adaptar-se a la societat i no adaptar-se a una llei interna pròpia o adaptar-se a la pròpia natura. S'ha perdut de vista el que seria la veritable salut per culpa d'una salut aparent de no ser un problema, de ser com tota la resta. En tots nosaltres hi ha un esperit policial i repressiu. La meva manera de fer teràpia quan era terapeuta era que havíem d'aprendre a viure sense un policia dins la nostra ment.

___ M'haurà de començar a donar una solució, perquè si l'educació no funciona i la teràpia tampoc, com ho solucionem això?

___ La solució és un despertar de la consciència que no està dins l'educació clàssica, no està dins de les teràpies més institucionalitzades dins el món mèdic. Està més aviat en les psicologies populars. Però fem el contrari, als Estats Units s'estan fent servir cada cop més fàrmacs, per pressió dels laboratoris. És com reduir en nivell de consciència, simplificar, transformar la gent una mica més en vegetals perquè no pateixin tant, però tampoc es troben a ells mateixos i això no és la solució.

___ Vostè se sent influent?

___ Sí, individualment. Sento que hi ha gent que em segueix.

___ Continua sent un revolucionari.

___ Vull contribuir que el món sigui millor i estic convençut que el problema és de consciència. I com es pot arreglar la consciència? Ajuntant la gent, que s'ajudin els uns als altres. Formant grups de col·laboració.

___ Vostè defensa la meditació. Però sembla poc compatible amb estar tot el dia amb el mòbil i el Twitter.

___ Són forces contraposades. L'acceleració de la vida és un dels temes de la sociologia contemporània. Ara moltes coses no es poden fer simplement perquè no hi ha temps, no hi ha temps per viure, no hi ha temps per respirar. És addictiu tot el que passa. Llavors es pot dir que no hi ha lloc per a la meditació o es pot prendre una actitud diferent: dir que la meditació és l'antídot, perquè la meditació comença per no fer res. Meditar comporta adonar-se que un està buit, que un té una set d'omplir-se de coses, d'omplir-se amb el pensament, d'anar-se'n al futur, al passat. És un camí cap a això de sentir-se el que una persona és. Passa per l'experiència aspra de sentir-se estèril, de sentir-se malalt.

___ ¿Una persona pot aprendre'n sola, a meditar?

___ Teòricament sí, però a la vegada és molt fàcil escapar-se quan una persona està sola. A mi durant una època em van interessar les arts marcials perquè hi ha molta semblança en la pràctica de l'atenció a soles i en la pràctica de l'atenció en companyia quan es practica el kendo japonès o el kung-fu, que si un es distreu l'altre li dóna un cop. És més fàcil en certa manera practicar l'estat d'alerta quan hi ha alguna cosa que un no controla.

___ S'ha de fer cada dia?

___ Convé fer-ho cada dia. Ara han sortit llibres molt bons. El poder de la hora, per exemple, és un llibre molt inspirador que mostra que això de preguntar-se "què estic sentint", "què estic pensant" no és només per fer alguna cosa en aquest sentit, sinó és com per fer-se present. Una persona no sap el que li passa, és com si ja l'hagués arrossegant el corrent. És com si l'estat natural de la vida, de goig, es perdés.

___ Vostè medita cada dia?

___ No. Jo tinc un mestre tibetà en meditació que em va dir fa uns quants anys que deixés de meditar. Jo compleixo. Són mestres que són clarividents.

___ On viu i on treballa més?

___ Jo treballo a Mèxic, Colòmbia, el Brasil i Europa. L'any vinent tinc una invitació a Rússia per primer cop. Estic ensenyant a Anglaterra des de l'any passat. I ara el meu programa s'està fent a Corea. Hi ha molta gent pel costat de l'enneagrama, que va ser un coneixement que vaig desenvolupar i que ha arribat a tot el món.

___ Com acabarà això?

___ Tot el món està en crisi. I si caiem nosaltres, caurà la Xina, també. Cal que mundialment canviï la marea. Tots els despotismes i tots els sistemes més poderosos com l'Imperi Romà, per exemple, han caigut quan degeneren, quan ja no són legítims. Potser el màxim poder del món no és el diner sinó la legitimació. Quan les masses senten que no serveix el que han construït, s'ensorren. I la creativitat humana s'allibera en aquests moments.