"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 26 de juliol de 2013

Dia 2: Ho Chi MIn.

A l'entrada del museu de la guerra de Ho Chi Min.


Aquest matí m'ha costat tant despertar que ho he acabat fent que ja era migdia. Entre el cansament de la jornada d'ahir, l'aire condicionat de l'habitació, i la pluja que picava als vidres, he allargat la dormida fins les 13:30. Ben bé unes 12 hores. Mira que he intentat cops dormir aquesta quantitat d'hores a casa, però no he passat de les 7 o 8 rutinàries, per molt que m'hi he esforçat... Doncs quan he vist que la pluja escampava m'he preparat per anar a fer una volta de reconeixement a pau per la zona.

He anat directe cap al museu de la guerra, que xapaven d'hora, i he estat una horeta i mitja recorrent les sales d'aquest museu dels horrors. A banda de l'exposició d'uns quants vehicles militars al pati del museu, a l'interior hi predominen les fotografies que mostren algunes de les coses que es van esdevenir al llarg dels llargs anys de guerra. S'hi presenta l'horror de les morts, de les tortures, la solidaritat mundial amb els vietnamites, les negociacions polítiques, els protagonistes, la vida dels locals durant aquells anys, les víctimes... M'ha fet l'efecte d'estar veient alguna de les pel·lícules de guerra típiques del conflicte (Apocalypse now, Platoon, Good morning Vietnam...).

La gran majoria de les imatges que es mostren estan fetes per fotògrafs de guerra nord-americans, tot i que també n'hi ha de destacades de fotògrafs del Japó, la Xina, alemanya, etc. Les més cruentes i impactants estan presses per fotògrafs de l'exercit nord-americà, que vivien el conflicte al peu del canó. S'explica que prop de 3 milions de persones van morir en aquesta guerra, dels quals 2 milions eren civils. I també s'explica que els EEUU van utilitzar tot tipus d'armes, incloses les químiques, per acabar amb la resistència vietnamita, sense èxit.

Les seqüeles que va deixar aquesta guerra les van patir tant els locals com els soldats nord-americans que van poder tornar a casa. Els primers perquè van haver de reconstruir per complet pobles i ciutats, van continuar patint els efectes de l'armament químic, van conviure amb milers de mines (bombes) que els nord-americans van deixar durant la guerra, i van haver de sobreposar-se a la matança de milions de compatriotes. Els soldats ianquis van patir, a banda de les ferides de guerra, amputacions i demés, un trauma psicològic pels moments horribles al front de combat, i per la mala imatge que es van guanyar per part dels seus propis conciutadans i de la resta del món.

Catedral de Notre Dame de HCM.

Sortint del museu me n'he anat a veure uns quants edificis d'aquells que cal veure (La rèplica de la Catedral de Notre Dame, l'edifici de correus, l'opera, el palau de la Reunificació...). Una volteta quan ja anava fosquejant, tot i que feia una xafogor que et feia suar sense moure't. Tantes coses tenia per veure, que badant badant d'un costat a un altre m'he menjat una barra a deu centímetres del terra passant un pas de vianants que per poc em mato. Sort que he caigut amb les mans pel davant i no amb les dents... Encara no entenc com no m'he fet ni mal al peu. Segur que si ho intento fer volent, em trenco el peu com a mínim.


Cascs al carrer. Semblen per BMX més que per moto.

De tornada cap a l'hotel he mirat de no seguir la ruta més turística que m'havia indicat la recepcionista de l'hotel en un mapa mida din-A4. M'he ficat per algun carreró d'aquells on viu la gent "real", més estrets, bruts, misteriosos, i... sense sortida. Quin fiasco. Els que hi havia per allà devien pensar "on va aquest guiri per aquí si el carrer no té sortida?". Bé, tot i haver fet una mica el capullo, he vist escenes que no es veuen als grans carrers comercials que s'assemblen tots. Hi havia locals (cases?) que devien tenir uns 10 metres quadrats entre la planta de baix i la de dalt. I allà hi vivia gent, mirant la tele, rentant-se o fent el menjar. Sí sí, us ho juro!

Abans d'anar a dormir, encara he tingut temps de sopar un autèntic i tradicional Pho (aquesta mena de sopa de fideus acompanyada amb carn), i de fer-me el segon massatge del viatge. Ben a prop de l'hotel per no haver de caminar massa. Avui ha tocat el massatge estil vietnamita que ve a ser si fa no fa com tots, però et piquen una mica més amb les mans, amb aquell soroll tan peculiar que he d'aprendre a fer, fent el buit. Ah! I també ha acabat...


Autèntic Pho vietnamita. Per l'esquerra apareix el maleït coriandre.

...posant-me unes tires de tela sucades amb algun tipus de crema feta amb cogombres o alguna cosa per l'estil. Suposo que deu ser per tenir cura del cutis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada