Dia 3: "Dios mio, dios mio, esto está lleno de Charlies" (Rambo dixit).

Als túnels de Cu Chi.

No, si ja ho diuen ja que el cos és una màquina de precisió. "Me cagun la mare que em va fabricar..." doncs, no us explicava ahir com de content estava pel fet d'haver dormit prop de 12 hores d'una tirada i com de descansat em trobava? Doncs mira si funciona com un rellotge el meu organisme, que aquesta matinada a les 4:00 quan portava tot just unes quatre hores de son, va i se'm desperta la neurona. Aquella que et fa veure que ja no dorms i que no vol que t'adormis més. Així que tot i que he mirat d'enganyar a la neurona i fer veure que estava cansat i tenia són, la molt porca s'ha acabat imposant i m'ha obligat a desvetllar-me i ocupar les hores fins l'hora que servien l'esmorzar a l'hotel (7:00). Entre la tele (quin gran invent per les matinades de desvetllament), la lectura de la guia del Vietnam, i una mica d'internet (quin altre gran invent), han anat caient les hores. 




Pel foradet, amagats, els vietcongs disparaven als ianquis.

Les hores d'insomni m'ha servit per pensar una mica en el pla del viatge, i he decidit fer un canvi de plans de darrera hora. Tenia previst marxar avui mateix cap al sud de HCM, al delta del Mekong. Però veient que em quedaven coses interessants per veure a HCM i rodalies, he decidit quedar-me una nit més a l'hotel i fer una escapada curta de dos dies al Mekong. Això sí, la moto ja la he llogat als de l'hotel del costat que algun acord de col·laboració deuen tenir amb l'hotel on m'allotjo, perquè va ser la recepcionista del meu la que em va anar a demana'ls-hi, tot i que se suposa que al meu també en lloguen. M'ha ofert una Yamaha de 125 cc. que té bona pinta i un portaequipatges per la maleta (ja la veureu aviat). Aquest cop però, com que ja soc gat vell per aquestes contrades, m'he negat a deixar el meu passaport com em reclamaven(la mala experiència amb la moto que em van robar a Tailàndia em va fer aprendre de cop, tot i que finalment acabés tot miraculosament bé). Li he ensenyat la darrera pàgina del passaport, allà on diu que és propietat de l'estat espanyol i bla bla bla, i que si volia li podia deixar el DNI, que aquest si hi ha algun problema marxo per potes d'aquí sense problemes, i si volen que em busquin per Terrassa.

I per dinar, assegut a la moto, una pinya sencera

Bé, doncs, un cop solucionat el lloguer de la moto (a 6 dòlars el dia), i ja esmorzat, m'he preparat per marxar cap a Cuchi, la zona on es poden visitar alguns trams dels túnels que van fer servir els vietcongs (Victor Charly) per donar pel sac als nord-americans sense ser vistos, i fent tornar completament bojos i paranoics als ianquis.

Aquests túnels, que van arribar a mesurar prop de 250 km de recorregut, es van començar a construir a l'inici del conflicte per la independència amb els francesos (si cal arribar a aquest extrem amb els espanyols, ja he pensat per on podrien passar els túnels de Terrassa) cap a mitjans dels 40. Al llarg de la guerra amb els nord-americans els van desenvolupar i millorar, arribant a disposar d'hospitals de campanya, sales de reunions, sales per preparar i emmagatzemar armament...

A banda d'aquest túnels, la resistència vietnamita va desenvolupar sofisticades trampes mortals, i també amagatalls des d'on poder atacar sense ser vistos. Realment n'hi ha per flipar amb la imaginació d'aquesta gent. Suposo que tants i tants anys de guerra continuada et fan desenvolupar la creativitat per sobreviure. Ara em venen a la memòria algunes escenes de pel·lícules basades en el conflicte, i com sempre els nord-americans acabaven pillant quan menys s'ho esperaven. "Dios mio, dios mio, hay muchos Charlies"!!! Hahahahahaha. Pobres soldats enviats a la mort per una causa aliena.




Propaganda oficial del partit comunista.

És curiós que malgrat que el conflicte al Vietnam va acabar fa ja prop de 40 anys, els vietnamites ho tenen ben present a la memòria, i contínuament es fan actes de recordatori dels fets: que si una estàtua per l'/la heroi/na lluitador/a del Vietcong; ara un espectacle èpic-musical recordant moments del conflicte; cartells del partit comunista recordant el valor del poble vietnamita; etc., etc. La veritat, no m'agradaria gaire ser un nord-americà de vacances per aquestes contrades... Ara, que els diners cicatritzen ràpid les ferides.

Qui condueix?

Abans de tornar a HCM m'hagués agradat arribar fins a Tay Ninh, on hi ha el principal temple dels Caodaistes, una religió del segle XX, fundada per Ngo Minh Chieu, un vietnamita il·luminat a qui se li va ocórrer barrejar en una mateixa creença elements de la filosofia budista,  el Confucianisme, taoisme, espiritualitat vietnamita, cristianisme i islamisme. Es veu que aquest temple és un edifici del tot singular i molt extravagant, amb una barreja d'estils arquitectònics i d'elements de les diverses creences.

Llàstima però que la jornada se m'ha fet curta. O més ben dit, el viatge als túnels se m'ha fet llarg, perquè aquí al Vietnam no hi ha indicacions de cap tipus. Amb sort et pots trobar els noms dels carrers, i algun cartell a l'entrada de les carreteres principals, però més aviat ben poques. I si has de confiar en que la gent del carrer t'entengui on vols anar i t'indiqui en vietnamita... Total, que em sembla que he arribat al destí fent unes ziga-zagues que ni el Guardiola. I no us penseu que quan he arribat a la zona "turística" dels túnels ja estava tot fet... per trobar l'entrada als túnels he hagut d'anar d'aquí cap allà fins a la desesperació. Per moments em venien ganes de marxar d'allà pitant tot i el que m'havia costat trobar-ho. No m'estranya que els nord-americans es tornessin bojos. Com anaven a descobrir on s'amagaven els vietcongs, si ni jo trobava els túnels i estava al lloc on eren??? Per cert, diuen que el vietcong va aconseguir arribar amb un túnel a sota del quarter general dels nord-americans a Saigon!

Res, i per acabar de rematar una jornada boja amb la moto, arribo a HCM i es posa a ploure amb ganes. Per sort duia un impermeable d'aquells cutres de Port-Aventura, que alguna cosa ha fet. En un tres i no res, milers i milers de conductors de moto s'havien posat el seu impermeable. I igual de ràpid se'l treien a la que parava de ploure.