Dia 11: Quy Nhon - Hoi An.

Hort urbà a Hoi An.

Aquest matí m'he aixecat d'hora perquè em venia a recollir un taxi a l'hotel per portar-me a l'estació de busos de Quy Nhon per anar cap a Hoi An, uns tres-cents quilòmetres més al nord. Bé, doncs, ni taxi (era una furgo que ha fet un recorregut buscant a més clients), ni bus (era una altra furgo, de 16 places, 9 per anar còmodes). Tanmateix, crec que ha estat la millor solució per no complicar-me en excés la vida i arribar l'abans possible al destí. Ara bé, si m'estic tres hores més dalt d'aquella furgó, és possible que m'haguessin hagut d'amputar les cames per gangrena. Sinó haver mort per un traumatisme cranioencefàlic sever mentre intentava dormir picant amb el cap amb el lateral del vehicle en qualsevol dels múltiples sotracs del camí.

Pont japonès al casc antic de Hoi An.

En tot cas, el més important és que en prop de cinc hores hem fet via fins a Hoi An, nova parada en la ruta. Com és habitual, he demanat a un motorista que em portés a un dels hotels que em recomanava la guia, i ja m'ha fet prou el pes com per no començar a voltar per trobar-ne un de millor o més econòmic. Tant cansat estava que no he tornat a sortir de l'hotel fins al cap de ben bé cinc hores. Tampoc venia molt de gust posar-se a passejar amb la solana que queia.

Pati d'una casa tradicional xinesa.

Amb un petit mapa del centre de la ciutat que m'han donat a l'hotel, he sortit a recórrer els carrerons d'aquesta bucòlica vila. Hoi An manté un bon grapat d'edificis històrics de diferents cultures que han passat per la ciutat (xinesos, japonesos, francesos...), i el riu que travessa la ciutat, i la platja que la volteja, acaben de donar-li aquest encant que atreu a nombrosos turistes. També n'hi ha que venen atrets per l'oferta de sastres i modistes, i el bon preu del seu servei. A mi personalment, en les dues hores escasses que ha durat el meu passeig, ja se m'han ofert tres per fer-me un vestit a mida. No saben amb qui se les gasten... Faran xandalls a mida?

Com passar-ho bé sense la Wii, la Play, ni internet? Amb la pell d'un coco!

El passeig m'ha portat fins al preciós pont dels japonesos, que malauradament creua un rierol bastant ple de merda i que fa un tuf bastant desagradable. He entrat a quatre o cinc cases tradicionals (gaires visites més les fan perdre l'encant), amb els seus jardins plens de plantes, bonsais, i escultures, i la part on idolatren i fan les ofrenes a les imatges de les seves divinitats.

Hoi An, com tota ciutat petita que viu del turisme, té aquesta doble vessant d'encanteri i de remordiment de consciència. Tot és bonic, de postal. Però per altra banda quan veig a nenes menors d'edat passant hores i hores assegudes a terra per vendre uns fanalets tradicionals, o els típics guies buscavides que s'interessen per saber d'on ets únicament per intentar vendre't un tour o alguna altra cosa, aleshores ja no m'agrada tant. Són els contrastos del turisme de masses... Realment els canvia la vida a millor el turisme? A les nenes segur que no!

Chicago de noche... vull dir Hoi An de nit.