Dia 14: Hoi An - Danang. (+ el "temazo" pendent d'ahir...).

Bé, com us vaig comentar ahir, avui he pogut penjar el vídeo de la peça tradicional hoianesa (m'agradaria veure a aquest paio de la flauta amb una fanfàrria romanesa).

Aquest matí després del cafè amb llet i uns pastissets que he descobert que estan boníssims (del pal Phosquitos però millors), he marxat xino-xano de l'hotel cap a l'estació de busos per agafar el que m'havia de portar a una nova destinació: Danang, quarta ciutat en nombre d'habitants del Vietnam, i important port comercial. El bus, que costava una quinta part del transport que m'oferien els de l'hotel, no tenia aire condicionat, així que fins que no ha començat la marxa he notat la humitat que no havia notat fins aleshores. S'ha fet eterna l'espera fins que l'autocar no ha arrencat, i això que he arribat quan ja havia pujat tothom i semblava que marxava. La marxa s'ha posposat una estona sense raó aparent, però es que després ha començat a rodar a una velocitat, calculo, entre 5 i 8 km/h!!! Així com cinc minuts... no entenia res. Aquest alentiment l'ha tornat a fer uns quilometres més endavant, i encara em pregunto quina devia ser la causa.

Bonsai amb dona vietnamita reposant a l'entrada del temple de Linh Ung (Danang)

Arribat a Danang ha començat la feina de cercar hotel. Aquest cop no m'acabaven de convèncer els hotels que apareixien a la guia i he preferit fer-ho a l'antiga, és a dir, anar caminant i quan trobes un entres i preguntes. I al primer on he entrat, tot i que no últim, ha estat on m'he acabat quedant. 300.000 dongs la nit, i una habitació petitona però neta i confortable. Amb tele, wi-fi, bany, i totes aquelles coses imprescindibles, jeje. A més, en aquest hotel també he pogut llogar una moto. Un altre cop moto de marxes, però aquesta molt millor que la de Quy Nhon. Així que, un cop deixats els estris a l'habitació, i feta l'anàlisi orientativa al plànol que m'han donat els de l'hotel, he fet via a conèixer una mica Danang.

El gran buda sobre flor de lotus (el del davant sóc jo).

Seguint la línia de la costa cap al nord, he anat a parar a una muntanya on hi ha un temple budista de l'hòstia. I no només per l'enorme figura d'un buda blanc que emociona només apropar-t'hi. El temple també és preciós, i està envoltat d'uns jardins on s'hi han hagut de dedicar hores i hores. I un munt d'escultures per tot arreu. I unes vistes cap a la badia de Danang espectaculars. Només per aquest lloc ja ha valgut la pena llogar la moto.

Encreuament: a veure qui para...

Abans de continuar amb les visites he parat a dinar. Sí, ho he de reconèixer... he caigut a les urpes del senyor de Kenctuky. No podia més... I mira que intento acostumar-m'hi i adaptar-m'hi, però això que fan de fotre-hi coriandre a tot arreu em mata. Ahir per sopar em vaig menjar uns Wontons farcits (una mena de base de pasta d'arròs fregida amb farciment per sobre), que tenia una pinta que se't feia la boca aigua, però quan se te n'anava un tros del maleït coriandre al paladar... aaaggghhhhhhhh. Mare meva, quin mal que arriba a fer aquesta herba als menjars. Si m'hi fotessin quètxup que també trobo fastigós no m'importaria tant.

Mentre dinava doncs al local dels amics del pollastre, m'he dedicat a contemplar l'encreuament d'avingudes del davant per comprovar com s'organitzen a l'hora de passar. Sense semàfors ni hòsties. A la brava. Per sort, ja hi estic molt acostumat i ja he après a fer com els vietnamites i a saltar-me semàfors, fer canvis de sentit allà on et vingui de gust, anar contra direcció si és necessari, aparcar allà on normalment pensaries que ningú aparcaria, entrar amb la moto a un parc, a un mercat, a la platja... És la jungla!!

Meditació davant buda al temple de Phap Lam (Danang).

Ben dinat encara he fet algunes visites més, a algun temple (un de Caodista dels més grans del Vietnam que com la resta del que he vist, m'he trobat tancat... tants pocs practicants queden?), i a un parell de platges. En la primera de les platges he tingut una experiència un pel desagradable, tot i que per sort no ha passat res... Estava tot sol en una platja de varis quilòmetres de llargària. Era una platja molt oberta, sense palmeres ni res que tapés la visió de l'arena i l'aigua des de la vorera que la resseguia de dalt a baix. En aquestes que ja fora del mar veig que hi ha un paio amb casc que ha baixat de la vorera a l'arena (un parell de metres per unes escales) per pixar sobre el mur. Em torno a encarar cap al mar, i allò que de cua d'ull veig que el paio encara està allà al darrera. Em giro una mica més i me n'adono que s'ha recolzat d'esquena al mur i està amb els pantalons a l'alçada dels genolls i em mira. Me'l quedo mirant dos segons, el temps just perquè em faci gestos evidents de voler gresca. Immediatament li torno a donar l'esquena passant d'ell i em torno a concentrar en el mar. Tanmateix, arribo a la conclusió que el més oportú és fotre el camp d'allà i evitar problemes. Recullo i me'n torno cap a la moto, tornant a encarar-me al "col·lega", encara amb els pantalons abaixats i insistint amb la mirada i els gestos perquè m'apropés. Li responc amb una barreja d'anglès i de gestos que no compti amb mi per les seves necessitats fisiològiques, i que tampoc em ve de gust quedar-me allà amb ell. Pujo a la moto intentant fer via ràpid, i sense acomiadar-me del paio que encara m'insisteix, foto el camp. Vaja, no em vull ni imaginar ser dona i viatjar sola...  

Demà us explico novetats sobre els massatges... (jeje, estic aprenent dels guionistes de Homeland, que sempre deixen una bomba final per fer-te venir més ganes de veure el següent episodi).