"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 9 d’agost de 2013

Dia 16: Danang - Hanoi.

El fill després de saber que la guerra ja havia acabat.
 
Aquest matí he deixat l'hotel de Danang per anar a l'aeroport a agafar l'avió que m'ha dut a l'actual capital del Vietnam, Hanoi. A l'aeroport, tot i que he arribat amb temps suficient, he viscut moments de certa angoixa a l'hora d'aconseguir la targeta d'embarcament, ja que m'han fet canviar de filera quan ja em tocava i a la que he anat no avançava ni a trets. Al final tot s'ha resolt positivament, però aquells minuts de desgavell i de començar a posar-te nerviós... són aquells instants en que m'agradaria agafar a algú pel coll per aclarir les coses. M'enteneu, oi? Per acabar-ho d'adobar, passat el control de seguretat m'han cridat quan ja marxava tranquil·lament per tornar cap allà i obrir la maleta. Resulta que han detectat les tisoretes de tallar tiretes i esparadrap, i se les han quedat. Vaja, sis aeroports després va el del control de seguretat i es mira bé la imatge de la pantalla...
 
A veure si trobeu alguna paraula vietnamita esdrúixola, o amb més de dues síl·labes..

Arribat a Hanoi, he tingut pressa per arribar al hostel que ja m'havia mirat i reservat per internet. Aquest cop serà ´dormitori compartit, perquè a Hanoi els preus piquen bastant més, i una mica de canvi tampoc em vindrà malament. M'ha estat fàcil trobar el bus públic que anava cap al centre de Hanoi (a prop de 20 km.), i des de la darrera parada he caminat uns cinc-cents metres per arribar al hostel. És un Backpackers regentat per uns australians, tot i que la majoria de l'staff són vietnamites. Els de la recepció parlen tots l'anglès (que tampoc s'assembla gaire a l'anglès-català), però la resta de treballadors ben poca cosa. Entre la clientela, molts europeus, nord-americans, australians, però de catalans cap ni un. El castellà diria que tampoc l'he sentit aquí. Pel carrer algun grup de turistes espanyols, però els faig el mateix cas que a la resta d'estrangers.

Noodles de pasta d'arròs, amb porc i tofu fregits.

Fins la 1:00 no m'ha deixat fer el check-in, així que he deixat la maleta al lloc per deixar les maletes i he sortit a menjar alguna cosa. Aquí a Hanoi, una de les activitats destacades és la de fer ruta gastronòmica i tastar les diverses propostes als carrers. Hi ha carrers especialitzats en uns tipus determinats de plats, i tenen menús tancats per quatre duros. El dinar (la foto superior) m'ha costat 25.000 dongs (menys d'un euro), i el sopar (dues fotos per sota) 20.000. Potser per demà em demani un entrecot dels que tan amablement despatxa aquesta dona de sota!

Què, unos chuletones Pachi?

Entre dinar i sopar he tingut temps de fer una volta per l'Old Town de Hanoi. Carrers estrets amb molt de transit i soroll, comerços un darrera l'altre i repartits per zones. El carrer de les ferreteries, el de la roba, el de les sabates, el de les joies, etc. En una joieria xinesa he canviat els darrers euros que em quedaven al millor preu que me'ls han pagat en tot el viatge. I devien pagar molt bé perquè la cua per canviar no parava mai. De joies no en devien vendre gaires, però divises a tope. Recordo que a Veneçuela també vaig canviar a un preu insuperable en un local d'un xinès d'una ciutat port franc al nord-oest del país. Hi ha alguna cosa que els xinesos no et puguin aconseguir a millor preu que la resta?
 
També he tingut temps d'arribar fins a l'estació de tren per lligar el tren que m'ha de portar i tornar fins al nord-oest del país, on es veu que habiten un bon grapat de tribus. Al hostel he consultat si podien aconseguir el bitllet de tren, però amb el preu que m'han dit em podia pagar el viatge dues vegades. A més, la tasca de comprar els bitllets pel meu compte ha tingut un parell d'anècdotes interessants: la primera, s'ha produït quan m'he equivocat d'estació de trens (n'hi ha dues a tocar una de l'altra), i la senyora que m'ha atès m'ha indicat que allà no podia comprar el bitllet a Lao Cai, que havia d'anar no sé on, cap a fora a la dreta i a la dreta. Ho he entès quan un senyor vietnamita m'ha vist entrant en un lloc on no tocava i m'ha sabut informar en un pobre anglès que havia d'anar a l'estació del darrera. Gràcies al mapa de Hanoi que havia agafat a l'hotel l'home m'ha pogut senyalar on havia d'anar. Però el més bo ha estat quan m'ha demanat les meves ulleres per poder llegir bé el mapa...
 
La segona història no m'és especialment nova perquè ja he viscut escenes similars en d'altres llocs, però no per repetida deixa de sorprendrem. Arribo a l'estació i al taulell d'informació una noia mig adormida em senyala amb els dits una direcció i el número 2. vaig en la direcció i em trobo una sala amb moltes taquilles per comprar bitllets, i moltes cadires per esperar el torn. Me n'adono que s'ha de demanar torn a unes noies que estan assegudes mig adormides just a l'entrada d'aquesta sala i els demano el paper. M'assec i miro els números que apareixen a cada una dels mostradors, i el general que indica quan canvia de número cap al mostrador que s'ha d'anar. Bé, fins aquí tot modèlic, no? Doncs quan porto una estona esperant i mirant cap al lluminós, me n'adono que allò no només no avança, si no que encara tinc uns 100 números pel davant... però si a la sala aquella no hi ha ni vint persones!!! Així que prenent l'exemple d'un parell de franceses que ja s'havien cansat d'esperar el torn assegudes, m'aixeco i em poso a la cua del segon mostrador darrere d'elles. Quan per fi li toca a les franceses teníem un grupet d'uns quatre o cinc vietnamites més intentant avançar, i un parell que s'havien col·lat entre les franceses i jo. Una de les noies s'estava posant dels nervis per la proximitat dels nouvinguts, i li he recomanat que s'ho prengués amb calma perquè aquí les coses funcionen així.
 
La foto tenia doble objectiu com podeu comprovar... Plat de Pho i nen curiós al darrera.
Ben sopat, he continuat amb els tombs per l'old town, veient mercats, petites pagodes mig amagades, i guiris amunt i avall, motos i bicis amunt i avall, gent menjant en qualsevol racó, gent asseguda xerrant sense res millor a fer, etc. Ah, i ja he tastat la Bia Hanoi, una birra artesanal no gasificada i molt suau que passa bé. Fluixeta de sabor i poc refredada, però per 5.000 dongs el got què més vols.


Tot llest per la pregària vespertina en aquesta petita pagoda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada