(article del doctor en pediatria Carlos González a la secció "Criatures" del diari Ara)
El joc, el joc lliure, espontani, no controlat pels
adults, és l'activitat més important dels nens. Jugant es diverteixen i
aprenen.
Jugant aprenen, primer, a conèixer i a moure
cada porció del seu cos. Es miren les mans, es toquen els peus, es
mamen el dit, seuen, es giren, s'incorporen, caminen... Incansables,
cada nova fita aconseguida és només l'estímul per buscar nous reptes.
Tot just comencen a caminar, i ja han de fer-ho de puntetes, de talons, a
peu coix, fent saltirons... Jugant, a la mateixa època, exploren
exhaustivament cada objecte del seu entorn. Els toquen, els llepen, els
xuclen, els remenen, i només queden satisfets quan esbrinen quin soroll
fan en caure a terra i quanta força cal per trencar-los.
Jugant es relacionen amb altres nens, i practiquen les habilitats
socials que hauran de fer servir a la vida adulta: presentar-se, demanar
ajuda i oferir-la, donar ordres i obeir-les o rebutjar-les, enfadar-se i
reconciliar-se. Jugant converteixen les capses buides en teatres i
botigues, els sofàs en castells, les escombres en cavalls i els ninos en
avions, i assagen mil activitats reals o imaginàries, quotidianes o
heroiques, de la vida adulta. Jugant escenifiquen els esdeveniments
passats i futurs, repassen el seu paper o adopten el d'altres, comprenen
els misteris i encaren les pors. Jugant descobreixen les regles, i
comprenen que poden establir-les, discutir-les, acordar-les,
modificar-les, seguir-les i ignorar-les (i també descobreixen que ningú
no vol jugar amb els que ignoren les regles).
Sense
haver anat a escola, potser no podríem llegir o escriure; sense haver
jugat, no podríem beure un got d'aigua, baixar escales, obrir una porta o
tan sols aixecar-nos del llit. Jugar és l'activitat més important dels
nens. Però no ho digui a ningú. És un secret! Els adults deixem els nens
en pau perquè pensem que "només estan jugant". Si sabéssim que en
realitat estan aprenent coses imprescindibles per a la seva vida,
voldríem ficar-hi cullerada. Formaríem experts en joc infantil,
que serien els únics capacitats per ensenyar i supervisar el joc dels
nens (perquè els pares, esclar, no en saben). Els posaríem horaris i
objectius, els estimularíem i dirigiríem i renyaríem quan juguen malament.
"Silenci, que estem jugant!" Els qualificaríem -"juga adequadament",
"necessita jugar millor"-, diagnosticaríem mitja dotzena de trastorns del joc infantil, alguns dels quals tractaríem amb pastilles... I cal dir-ho. Fer esport no és jugar. Fer classe de gimnàstica no és jugar. Fer psicomotricitat no és jugar. Tot això pot tenir el seu moment, però és important que els nens tinguin temps per jugar lliures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada