Risto el rondinaire: L'Iran

dimecres, 2 de gener del 2019

L'Iran - Shiraz (dia 7).

Visió matinal de l'interior de la mesquita Nasir ol Molk.

Aquest matí a l'hotel m'he trobat el millor esmorzar des que estic a l'Iran. Es nota que l'hotel és de més categoria que un dels habituals hostels per on em moc. He pogut menjar uns remenats d'ou amb espinacs i amb una mena de samfaina, i unes patates amb ceba estofades. Tot acompanyat del pa tradicional (una mena de crep amb foradets que es serveix tou). Per cert, que avui a l'esmorzar m'he trobat el segon grup de catalans des que vaig arribar a l'Iran. Un matrimoni amb la filla, de Vilanova. M'han comentat que avien trobat a un parella de Terrassa a Shiraz mateix, però ves a saber... Terrassa és molt gran.

Ben esmorzat ja m'esperava el taxista d'ahir al vespre que m'havia venut la visita a Persèpolis, que està a més de 60 km. de Shiraz. Abans d'anar fins allà ens hem passat per la mesquita de Nasir Ol-Molk què té uns finestrals amb vitralls de colors a un dels laterals de la nau que amb els primers raigs de sol del dia donen uns colors a l'interior molt bonics. Per cert, que tot el què he visitat avui on feien pagar valia el mateix, és a dir, 200.000 rials (1'6 euros).

Tot seguit hem fet el viatge fins a Persèpolis. Ha estat ràpid ja que a les carreteres no hi ha molt trànsit i són bastant rectes. Un cop allà he anat pel meu compte a visitar el complex on resten una part dels antics palaus de l'imperi acadèmina sota les ordres de Dario al segle X a.C. En la seva construcció hi van participar artistes de diferents indrets, fins i tot allunyat als límits de l'imperi persa. Malauradament, avui hi havia força boira a la zona i les fotos no han quedat tan boniques i nítides com m'hauria agradat, però el cert és que trobar-te en un indret amb tants anys d'història al darrera impressiona. A banda de les monumentals construccions que encara reste, obvi.

La següent parada amb l'Ata, el taxista, ha estat el complexe funerari de Naghshe Rostam. Hi ha quatre monuments funeraris picats a les parets d'una muntanya d'unes dimensions que impressionen. EM pregunto com se les van arreglar per arribar tan amunt per picar la pedra. Quina mena de bastides farien servir... Per cert, que si a Persèpolis, tot i ser un lloc Patrimoni Material de la Humanitat, hi havia com a molt cent turistes, a la següent parada no crec que hagin arribat més de vint en el temps que jo hi he estat. Quin plaer fer el guiri sense a penes guiris que molestin.

L'Ata m'ha anat explicant moltes coses al llarg del viatge i m'ha donat moltes respostes a les meves múltiples preguntes. He sabut, per exemple, que ell no havia fet el servei militar (obligatori per als homes durant dos anys) perquè s'havia lliurat gràcies a que el seu pare havia participat com a soldat a la guerra Iran-Irak durant 64 mesos!! Sí sí, 64 mesos. I va ser ferit per bomba i va passar 7 mesos d'hospital. Cada 30 mesos de servei a la guerra els fills tenien dret a no fer el servei militar.

Hem tornat cap a Shriraz i l'Ata ja m'ha deixat. Aleshores he continuat les visites a la ciutat: a la mesquita principal on m'han caigut els collons a terra de l'espectacle que he vist. M'han fet entrar com a turista i m'han fet posar en una cua d'entrada on hi havia una família d'holandesos. No sabíem ben bé perquè ens feien esperar, i m'han dit que havien anat a buscar a uns guies. Quan ens ha dit que ja podíem passar jo he fet la meva i he anat tirant cap a la banda que m'ha semblat, sense que ningú em comentés res. Més tard m'he tornat a trobar al pare holandès i m'ha fet veure que jo m'havia "escapat" i que havia fet bé, ja que a ells i a altres guiris els feien anar on els guies deien i no tenien opció d'escapar; la ciutadella o fortí; i el gran Bazar de Shiraz. I abans de tornar a l'hotel encara he tingut temps d'entrar novament a la mesquita quan començaven la cerimònia per seguir-la una estona, i a sopar una mica abans de tornar definitivament a l'hotel.