Àngel Domingo: "El temari".

(Comparteixo la reflexió del biòleg i pedagog Àngel Domingo al voltant de la importància que acostumen a donar totes les escoles al "temari" que marca el currículum oficial. Com si el coneixement es pogués estructurar, temporalitzar i acotar. I quins són els coneixements importants? Qui ho decideix?)

Ves per on, aquest període de confinament obligat ha posat en un primer pla de l’actualitat un vell conegut que ja teníem una mica oblidat: el temari. Tothom en parla, famílies, polítics, periodistes, opinadors, alguns experts… i fins i tot mestres i professors. Quan ja ens havíem acostumat a parlar de currículum, d’aprenentatges o de competències, en plena primavera de la transformació educativa, la gran pregunta que moltes persones es fan ara és: «Com s’ho faran els nens confinats per acabar tot el temari?»

Però on s’acaba un temari? I on comença, el temari? El temari és allò que infants i joves aprenen de setembre a juny? I només el que aprenen de nou del matí a cinc de la tarda? Em recorda una altra paraula també oblidada que ha representat tota una forma d’organitzar, i d’entendre, l’educació: «la lliçó». «Quina lliçó ens toca avui?», «Ja t’has après la lliçó?», «Avui has d’estudiar la lliçó perquè demà la mestra te la preguntarà».

Segons aquest concepte d’educació, les etapes educatives s’organitzen per cursos, els cursos en assignatures, les assignatures en temes, o lliçons, i el conjunt de lliçons és el temari. Un temari fixat per etapes i cursos, és a dir, per edats, com si un nen o una nena només poguessin aprendre determinats continguts en períodes concrets de la seva vida. I com a baula final d’aquesta cadena, els llibres de text, que ens ofereixen el compendi del saber i els continguts de les diferents disciplines organitzats en lliçons, i que totes les editorials, seguint més o menys les directrius oficials i, sobretot, la tradició i les rutines d’especialistes i mestres que s’acaben convertint en hàbits, organitzen d’una manera molt similar i harmonitzada. Això és, o ha sigut durant molts anys, el veritable currículum: el temari organitzat en lliçons i llibres de text que les editorials posen al servei de mestres i escoles perquè tots els alumnes aprenguin el que s’espera d’ells.

Però què aprenen realment els alumnes? Ben segur que el conjunt dels aprenentatges dels alumnes no coincideix amb el que diuen els llibres de text. Si fos així, quan nens i joves demostressin el que han après, es limitarien a reproduir el temari, amb petites variacions individuals. Però, per sort, el temari forma part de la vida, o més ben dit, quan s’acaba el temari comença la vida, i les persones aprenen en tot moment i lloc, de forma més reglada a l’escola i també de manera no reglada i informal, a casa, al carrer, a la vida. Fins i tot a l’escola es produeixen aprenentatges informals i no planificats; és el que s’anomena «el currículum ocult», i per això són tan importants el clima i la cultura de centre i les actituds dels docents.

Si volem saber quin és el currículum real, que es transforma en aprenentatges, no anem a buscar-lo al DOGC, ni a les programacions, ni als llibres de text. Preguntem a nens, joves i adults què han après, i on, com són, quins valors i quines expectatives tenen, com els agradaria que fos el món on viuen. Si volem saber quin és el currículum d’un país, el seu «temari», observem i preguntem-nos com és la seva societat.

Poc hem avançat si, quan ens pensàvem que tot això ja estava superat, el que més ens preocupa del trimestre confinat que ara comença són les tasques, els deures i l’avaluació (quan en realitat volem dir la nota), si s’ha d’avançar temari o no. Els temes que no es puguin fer ara, ja els farem el curs que ve, o el següent, tenim tota una vida per aprendre, i el temari seguirà estant allà.