Opressors i oprimits.

La policia nacional espanyola actuant contra catalans l'1 d'octubre.

Aquests dies, arrel dels fets de Minnesota on un afroamericà va morir a mans (de fet pel genoll al coll) d'un policia blanc que el va mantenir durant més de 9 minuts estirat al terra tallant-li la respiració a base de pressionar-li el coll amb el seu genoll, hi ha qui s'ha escandalitzat perquè alguns catalans independentistes hagin fet comparacions de la situació dels negres afroamericans als EEUU i dels catalans a l'estat espanyol. Com si els independentistes no tinguessim dret a comparar les discriminacions i la violència que patim, perquè la seva sigui més cruel i hagi costat més vides...

Diuen que les comparacions són odioses, però no podem negar que tant catalans com afroamericans som comunitats que hem patit la violència d'un estat al llarg de centenars d'anys. Afirmar que els catalans, quan comparem les dues causes, pixem fora de test, vidria a ser com afirmar que una dona psicològicament maltractada a Catalunya no es pot queixar perquè a l'Aràbia Saudita les maten a pedrades, i són súbdites dels seus marits. Cal que ens matin als catalans per denunciar la repressió i el maltracte d'anys i anys? No n'hi ha prou amb que ens atonyinin de tant en tant, empresonin, o enviïn a l'exili?

Em fa ràbia, que presumptes independentistes s'indignin quan algun independentista es considera una víctima igual que ho puguin ser els negres als EEUU, o els palestins a Israel. Dels no independentistes o dels antiindependentistes t'ho pots esperar, però que fins i tot els nostres pensin que la repressió que patim no es pot comparar amb altres en funció del nombre de víctimes mortals... Al final trobo que en tota causa hi ha un oprimit i un opressor, i en el cas dels afroamericans i dels catalans em sembla que és força clar en quin costat estem.