Tal dia com avui de fa 40 anys es publicava l'àlbum més venut de la història de la música, el "Thriller" de Michael Jackson, produït per Quincy Jones. Una barreja de pop, funk, soul i alguna balada, amb un Michael Jackson en plena forma, de veu i ball. Recordo que els seus videoclips eren sempre els més brutals. Aquest Billy Jean l'he punxat unes quantes vegades i és una de les meves preferides d'aquell disc.
L'ultradreta espanyolista ha tornat a utilitzar l'escola com a arma llancívola contra tot allò que no combregui amb el seu nacionalisme ranci i caspós, i aquest cop han iniciat una campanya d'assetjament brutal contra una professora de Palma per haver seguit la normativa del seu institut que prohibia l'exhibició de banderes a l'aula. Un grup d'alumnes de 1r de batxillerat va voler fer-ho tan sí com no durant la seva classe de llengua catalana i la professora va complir amb el reglament i va expulsar tots els alumnes partícips.
Arrel d'aquest incident, el pare d'un alumne, conegut per la seva ideologia ultraespanyolista va denunciar a través de les xarxes la professora, aconseguint que en poques hores, un bon grapat d'ultres espanyolistes se sumessin a l'assetjament contra la professora, amb insults, amenaces i desqualificacions de tota mena.
A Catalunya estem força habituats als atacs de la ultradreta espanyolista contra l'escola catalana i els seus docents. Són diversos els casos que ho constaten. I, malauradament, ho continuen fent amb total impunitat i amb el suport d'un bon grapat de mitjans espanyols, i amb la connivència de la justícia espanyola.
(Reportatge d'Irene Vaqué Reig per a la CCMA).
S'està perdent, la cultura de l'esforç? En primer lloc, cal definir si existeix i a què es refereix aquesta expressió que podem haver sentit, generalment, per criticar l'actitud dels joves.
Jordi Feu Gelis, sociòleg i professor del Departament de Pedagogia de la Universitat de Girona, creu que cal diferenciar entre "el postulat de la pedagogia tradicional" que lloa "l'esforç per l'esforç" i "gairebé ve associat amb una mena de sacrifici en termes cristians" i un altre paradigma que és l'esforç "motivat", en què "hi ha una finalitat que acceptem que és interessant, noble i justificada".
Partint d'aquesta premissa, considera que hi ha un "component ideològic conservador" en unes crítiques que volen posar en dubte els moviments de renovació pedagògica:
"En els últims temps veig una croada per desprestigiar els postulats de la pedagogia activa i experimental, en tant que diuen que no valora l'esforç. Això és radicalment mentida".
Feu Gelis, director de la primera càtedra de Renovació Pedagògica de Catalunya i d'Espanya, remarca que no hi ha cap estudi seriós que conclogui que els estudiants d'ara s'esforcen menys que els d'abans.
També creu que el fet que la majoria de persones de la societat s'hagin format en escoles tradicionals fa que "es tingui poca fe" en la pedagogia moderna, que pot semblar un invent d'ahir, però que es remunta a principis del segle XX.
Obrint la mirada més enllà de la pedagogia, el doctor en Biologia i professor de Genètica de la Universitat de Barcelona David Bueno defineix la cultura de l'esforç com "la capacitat que tenim de fer una cosa ara, esperant que una suposada recompensa ens arribi més endavant".
La clau de la qüestió és que pel mig hi ha un esforç, un temps o un cansament i que, per tant, el benefici no és immediat.
Bueno incideix en el canvi que hi ha al voltant del concepte "esforç". "No sé si s'està perdent o reconduint cap a una altra banda, però sí que hi ha un efecte que és social, que és la immediatesa, que està fent que aquest esforç el veiem d'una altra manera", explica al 324.cat.
El resultat és que ara tenim menys paciència:
"Perdem aquesta espera, necessitem més aquesta immediatesa i això penso que, de retruc, sí que està afectant aquesta cultura de l'eforç. Si no recullo la recompensa de manera immediata, ja no val la pena fer-ho."
Bueno creu que "no es perd l'esforç", però sí l'espera del possible
benefici. I en això, diu, els joves i adolescents "s'hi adapten abans
perquè el seu cervell és més plàstic i mal·leable".
Ara bé, deixa molt clar que no comparteix la visió que culpa els més joves d'aquest canvi.
"Ells s'han adaptat a allò que els adults hem generat, o ens han generat, però és el que ens trobem. I s'hi han adaptat millor que nosaltres mateixos", remarca.
Aquest entorn és un món marcat per les presses que té conseqüències negatives per a la salut:
"Vivim en un món accelerat que no és saludable mentalment per a ningú. Incrementa els nivells d'estrès o ansietat i les enquestes indiquen que han augmentat de manera molt important en les últimes dècades, però encara més els últims anys."
Els adults som responsables d'aquest món de la immediatesa, que també té aspectes positius, com la rapidesa de les comunicacions. "Ens costa entendre-ho, encara que ho hem generat nosaltres i també ho estem utilitzant i ens estem queixant. Però és clar, és millor tenir una resposta en dues hores que en tres setmanes", exemplifica Bueno.
El professor de la UB resumeix el que passa en tres idees.
Primera, que la societat "l'hem generat nosaltres, no ells [els joves]".
Segona, que ells "van més accelerats de per si i els és més fàcil sobreaccelerar-se".
I tercera, que "nosaltres també hem estat joves. I els nostres pares pensaven que estàvem empitjorant i no és cert, anàvem cap a una cosa diferent, igual que els joves i adolescents d'ara, perquè el context social i tecnològic és diferent".
Curiosament, el discurs que els joves d'ara no s'esforcen tant com els d'abans no és nou. "Això que la joventut anava a pitjor ja ho deien Aristòtil, Plató i companyia. I a la Xina, Confuci. És mundial, no és només occidental", subratlla.
A la societat accelerada on vivim, sovint són les mateixes famílies les que empenyen els fills, pensant que els beneficia. "Els estem accelerant en molts casos, i sobretot amb la sensació que el temps se'ns estigui acabant a tots", manté l'especialista en neuroeducació.
La pressió per destacar i avançar des de l'educació infantil és un exemple d'aquesta cursa.
"De vegades tenim por perquè veiem que el nostre fill petit no llegeix o no escriu. Volem que amb 3 anys ja parli anglès, quan amb 3-4-5 anys el que necessita és molta oralitat, que vagi aprenent la llengua d'una manera naturalitzada", subratlla Jordi Feu Gelis, perquè "aquest serà el pas previ a desenvolupar moltes altres coses".
L'experimentació amb els sentits és igualment important. "Ja faran camí després cap a un coneixement més abstracte", afirma.
Bueno coincideix amb ell en la visió del que és essencial en aquesta etapa infantil.
"Sembla que, si no comences informàtica, anglès i no sé quantes coses més als 3 anys, no seràs competitiu, la qual cosa és absurda. Als 3 anys han de jugar, no aprendre anglès, a no ser que el joc inclogui coses en anglès", comenta.
De més grans, la pressió per l'èxit continua. "A la meva època, o feies Biologia o feies Biologia. Ara a la facultat oferim set graus diferents. Això és pressió", assegura Bueno. "I després has de fer dos màsters perquè sembla que, si no, no faràs res a la teva vida", afegeix.
Per si amb això no n'hi hagués prou, els joves senten que tenen grans decisions per prendre, amb conseqüències vitals. "Seguim transmetent la sensació que els estudis que triïs et condicionaran la resta de la vida professional, quan sabem que és mentida. Hi ha moltes vies i necessites anar-te formant", afirma.
Tampoc es dona esperança de futur als joves, quan se'ls avisa que són una generació perduda que ha d'estudiar molt, però que no té garanties de trobar feina. Bueno rebutja el discurs catastrofista:
"No podem dir això perquè no és cert. No tenim una bola de vidre, ningú ho sap. Donem el missatge 'esforceu-vos, però serà inútil, i després ens queixarem que no s'han esforçat'".
"Empollar" per memoritzar uns coneixements i vomitar-los en un examen per oblidar-los al cap de no res és el que defuig la pedagogia moderna. "Els mateixos alumnes diuen 'ens serveix només per al dia de l'examen'", recorda el sociòleg.
Això no significa, en opinió del professor de la UdG, que als centres que apliquen una pedagogia activa no es treballi la memòria, sinó que es fa d'una altra manera:
"Sí que s'ha de cultivar, però és una memòria significada. Una cosa és memoritzar els noms dels rius d'Espanya perquè ho diu la lliçó 23 del llibre que t'han plantificat sense cap motivació i una altra aprendre els rius que tens a la comarca a partir d'un projecte concret on s'ha preparat el terreny perquè l'infant s'interessi en allò que haurà d'aprendre."
Un altre exemple. Les operacions matemàtiques es poden aprendre "no a partir de l'operació en si, sinó d'un projecte concret que els farà estar motivats", com ara la construcció d'una cabana o un hort.
És una educació que deixa pòsit i que acompanya la persona "tota la vida".
David Bueno considera que ara "hi ha molt més continguts que has d'estudiar que fa 50 anys" i "com que ningú s'atreveix a dir què és més important, necessàriament hem d'optar per menys profunditat" perquè "el dia té les hores que té i el cervell té la capacitat que té d'assimilar projectes nous".
Com aconseguir rebaixar el ritme frenètic i treballar l'esforç?
Bueno reconeix que la inèrcia és difícil de trencar. "Ens hem adaptat que Amazon ens porti aquest matí el que vaig demanar ahir. Si m'haguessin dit que trigaria dues setmanes, què faria?", es pregunta.
Relativitzar i abaixar el ritme no és fàcil, i menys en l'era de les xarxes socials, on la immediatesa preval. "Si no estàs pendent constantment del que diu el teu cercle per poder contestar tu, perds el fil".
Per això cal fer un acte de consciència i, per exemple, fixar-se un límit: "Fer un acte molt personal de dir, 'només miro tuits al vespre i, si me'ls he passat, me'ls he passat".
Així donarem exemple, però també hem d'evitar la hiperprotecció dels fills. "Han de volar sols, s'han d'equivocar i aprendre a rectificar". És un error donar-los tot mastegat:
"Sovint ho fem perquè, com que no tenim prou hores per estar amb ells, per les jornades laborals llargues, les estones que estem junts sembla que se'ls ha de donar tot. Això perjudica la capacitat d'esforç, però és responsabilitat dels adults."
Un aspecte a tenir en compte és que l'esforç que els demanem ha de ser assolible. "S'ha de veure com a realitzable. Als adults ens passa igual. Quan ens plantegen un esforç que veiem inassolible, ja no el comencem a fer", diu Bueno.
Feu Gelis creu que donar responsabilitats als infants i joves és una bona manera de treballar-ho. I esmenta la mítica Escola del Mar, de la Barceloneta, on els alumnes feien de jardiners, formaven part del cos de cerimonial que ensenyava el centre a grans personalitats, com Albert Einstein, o cronistes:
"Dilluns arribo i faig una redacció de 'què he fet el cap de setmana'. Un cop feta, corregida i a la carpeta. Quin interès desperta en l'infant? El compliment d'un deure i una obligació? En canvi, una crònica que es publicarà, anirà a la revista de l'escola i ho tindran tots els nens i nenes, la biblioteca de l'escola... Això dona una injecció d'esforç i motivació."
Una altra qüestió que poden observar les famílies és quin acompanyament donen als fills i quines converses tenen. Aquí el risc és caure en les "converses d'instruccions". La pregunta que cal fer-se és: "S'acaba el dia. De què he parlat amb el meu fill?".
Un cas a part són els joves que no s'esforcen per a res. "Hi són, però això és un problema de la societat", indica Feu Gelis. "Quan gratem una mica, veiem coses alarmants. No tenen acompanyament familiar, es passen moltes hores sols a casa, connectats a una tauleta o qualsevol pantalla", lamenta. En aquests infants, la manca d'esforç és "la punta d'un iceberg que no veiem".
Llevat d'aquests casos, la motivació és clau per aconseguir l'anhelat interès, com conclou el professor de la UdG: "L'esforç, quan als joves els presentem qüestions atractives, ve sol".
 |
| Castell Palau. |
Aquest cap de setmana he pujat al Baix Empordà convidat per uns bons amics castellers de Mataró, el Mia i la Veci, a la casa familiar de Sant Pol. Aquest petit poblet és a tocar de La Bisbal d'Empordà i vaig aprofitar el dissabte al matí abans de la trobada per fer un volt i tirar quatre fotos. Em va agradar força i vaig pensar que no s'hi ha de viure malament allà. Un poble d'11.000 habitants tocant al Parc Natural de Les Gavarres, amb el riu Daró que travessa la ciutat de nord a sud, el seu castell, el seu call jueu, les voltes, els grups de cultura popular tradicional... i, per descomptat, la seva ceràmica mundialment famosa.
 |
| Carrer de la Plaça Major. |
 |
| Parròquia de Santa Maria. |
Vergonya. Sento absoluta vergonya pel tracte vexatori de la Conselleria d'Interior al raper lleidatà Pablo Hasel, pres de de fa més d'1 any i 9 mesos a la presó de Ponent, i que ha hagut de tornar a trepitjar la seu judicial per afrontar una nova acusació per disturbis i agressions a la policia en una protesta a la subdelegació del govern a Lleida després de la detenció del MHP Puigdemont a terres alemanyes.
Custodiat per fins a 6 mossos d'uniforme, i emmanillat en tot moment a la cadira dels acusats, com si d'un perillós terrorista es tractés! I qui el tracta així és el propi govern al que ell va voler defensar! Inaudit! Lamentable! Indignant!
Jo espero que algun dia es faci justícia, i que els que ara han permès que el tracten així i que no han mogut ni un dit per alliberar-lo, pateixin les conseqüències algun dia.
Lorenzo "Laurel" Aitken neix a La Habana l'any 1928 i es trasllada a Jamaica amb 8 anys. Allà comença a cantar per als turistes, i als 30 anys comença a gravar temes d'estil ska. Als anys 60 es trasllada a Anglaterra on es converteix en un dels referents nacionals i internacionals d'aquest estil. L'any 1999 va gravar un disc de clàssics versionats a l'ska amb la banda madrilenya Skarlatines. Un dels temes d'aquell àlbum és aquest "La Paloma".
Vaig tenir l'oportunitat de veure'l actuar en directe en un parell d'ocasions com a mínim. Recordo especialment la de la sala Golfus a Tarragona l'any 1998, amb un Aitken ja major i una mica despistat, però encara enlluernador. Un dels grans de l'ska sense cap mena de dubte.
Aquest matí hem visitat l'ajuntament de Terrassa amb els alumnes del meu grup de 3r de primària de l'escola Lanaspa, i ens ha rebut l'alcalde Jordi Ballart, que he fet d'amfitrió una bona estona, mostrant-nos el seu despatx personal, el balcó que dona al Raval de Montserrat des d'on contempla la diada castellera de la Festa Major, i també el despatx on treballen les seves secretàries. L'alcalde ha respost totes les preguntes que havíem preparat prèviament a classe, i ha estat molt amable i proper als infants en tot moment. Ens ha explicat que ell havia estat alumne de Lanaspa i que guardava bons records de la seva etapa d'estudiant. Ha deixat que un alumne prengués la vara i la banda d'alcalde, i els ha mostrat una porta secreta que hi ha al seu despatx que porta a la sala de plens.
La temporada 2022 serà recordada com la primera temporada completa post-pandèmia, i tot i l'escepticisme inicial d'alguns, s'han tornat a veure castells dels més grossos a moltes places. Fins i tot un castell inèdit que no s'havia vist mai, el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals, que van carregar els Castellers de Vilafranca per Tot Sants. És a dir, que no només s'han recuperat la majoria dels castells fets en el passat, sinó que s'ha pogut fer una nova passa endavant amb l'estrena d'una estructura inèdita. Qui ho havia de dir!
En aquest procés de recuperació, els Minyons hem anat força més lents que la resta de colles "grans", exceptuant la Jove de TGN que també ha estat lluny dels seus millors registres. Verds, Vella i Joves han sovintejat la gamma extra, especialment els primers, mentre els Minyons hem hagut d'esperar a la darrera actuació de l'any, la Diada d'ahir diumenge a la Plaça Vella de Terrassa, per estrenar el primer gamma extra, el 2d9fm.
Si bé la temporada es pot qualificar de força decebedora i molt allunyada del potencial real de la colla, hi ha alguns aspectes positius a destacar, com l'estrena d'alguns castellers en posicions clau del tronc dels castells com ara els segons tapats, o la qualitat de l'enxaneta, l'Alba Jurado. Quina velocitat d'execució al 2d9fm! Brutal!
L'any 1982 aquesta banda anglesa publicava el seu segon àlbum d'estudi sota el nom de "Too-Rye-Ay" on incloïen una de les cançons més populars de la dècada, el "Come on Eileen", que es va convertir en número 1 de les llistes al Regne Unit i als EEUU. En una recent enquesta al Regne Unit, els votants la van triar com la 6a millor cançó dels anys 80's.
El proper diumenge 20 d'aquest mes comença el Mundial de Futbol al Qatar, un mundial tacat per la sang de milers (vora 7.000 diuen) de treballadors immigrants que han perdut la vida en la construcció dels estadis on jugaran les 32 seleccions nacionals fins al diumenge 18 de desembre quan està previst que es disputi la final a l'estadi Lusail.
Si la mort de milers de treballadors immigrants no fos un argument prou important com per detestar aquest torneig entre futbolistes milionaris (la gran majoria), cal recordar que a banda dels milers de morts hi ha hagut desenes de milers de treballadors explotats, i que el règim islamista qatarí no es caracteritza precisament pel respecte a col·lectius com LGTBI, les dones, o els immigrants pobres.
Ja tenia poques ganes de seguir un mundial on no hi participa la meva nació, però si a aquest fet hi sumem l'escàndol que implica que un país amb un règim dictatorial islamista radical organitzi un mundial gràcies a les ingents quantitats de diners que hi pot abocar (quants suborns?) gràcies al negoci del petroli, i amb l'agreujant dels milers de treballadors morts, ja se'l poden ben confitar.
Ahir vaig anar a fer un frankfurt al Gavatxons amb la meva neboda i comentant el tema de la poca roba que em compro, li vaig mostrar el pantaló de xandall que duia posat, adquirit a Cambodja aquest estiu durant les vacances per poc més de 6 euros. Em va respondre que imitava una marca anomenada Gucci (que no conec més enllà de la Moto Gucci), i que els pantalons de xandall d'aquesta marca podien arribar als 1.000 euros.
No m'ho creia, fins que em va mostrar alguns anuncis per internet i, efectivament, hi havia diversos models des dels 500 euros a més de 1.500. Vaig quedar garratibat. Un puto xandall 1.000 euros? Una peça de roba que a mi em va costar 6 euros la poden arribar a comprar per més de 1.000 euros? La gent és boja, o què?
És ben cert que el capitalisme fa perdre la xaveta a més d'un i d'una...
Des de fa unes setmanes, els meus alumnes del grup de 3r treballen el Projecte de l'Espai, i aquesta setmana els vaig proposar que construïssin un coet a casa. La veritat és que la canalla, quan s'hi posa, poden crear autèntiques obres d'art. Llàstima que cada cop estiguin (no tots) més enganxats a les pantalles, perquè estan en una edat on la imaginació i la creativitat és desbordant. Però cal estimular-la i practicar-la.
Pel que fa al projecte, hem après un munt de coses relacionades amb l'espai: el sistema solar; els planetes i les seves característiques; els eclipsis; les fases de la Lluna; les estacions espacials; els astronautes; la gravetat; els asteroides i els cometes... El cert és que és un tema força apassionant i dóna molt de joc per portar a terme diferents activitats i dinàmiques, i és fàcil trobar informació ja sigui a través de llibres com per la xarxa.
Al festival Pintor Rock, de fa dos caps de setmana, vaig descobrir aquest grup de punk-rock suec, del que havia sentit a parlar però que mai m'havia interessat. El cert és que el directe d'aquests quatre músics és molt potent, i l'actitud frenètica i desbordant d'energia de la cantant transmet molta canya. Un tema del disc homònim de l'any 2018, d'un grup que s'ha acostumat a trepitjar terres catalanes de tant en tant.
Cap de setmana sense concert, però amb bona teca. Dissabte celebraven la Fira del Bolet al barri de Sant Pere de Terrassa i vaig viure una jornada sociogastronòmica de primer ordre. Vermutet amb cava i algun tastet de les paradetes de la fira, i en acabat un bon dinar a base de navalles i musclos a la llauna, i pintxos de pollastre i verdures. I com no, castanyes i ratafia per rematar-ho! Ah! i amb immillorable companyia!
 |
| Dàcars, el pastisset terrassenc per excel·lència. |
 |
| Molta animació a la porta del Mercat del Triomf. |
Sóc un melòman una mica desgraciat. Ahir havia d'anar a Barcelona a veure el concert dels francesos Dub Inc, pels que feia prop d'un any que havia comprat l'entrada anticipada. I ahir mateix, cap a la tarda em vaig assabentar que el concert s'havia suspès per la indisposició d'algun integrant de la banda. I ahir també van informar que el concert del proper dissabte, a la mateixa sala, del músic serbi Emir Kusturica també s'havia cancel·lat, sense més explicacions... Cal recordar que ja s'havia cancel·lat el concert que havia de fer al Palau de la Música al mes de març per, segons va transcendir, les posicions properes als russos de l'artista. Vaja, que ja són dos cops que em quedo amb les ganes, i no per culpa de la Covid aquesta vegada. No recordo cap ocasió anterior on m'haguessin cancel·lat dos concerts tan seguits. Concerts me n'han cancel·lat uns quants en la meva vida, però així tan seguits, diria que és la primera vegada. I espero que la darrera. Amb les ganes que tenia...
Fa breus instants, les xarxes socials han bullit amb l'anunci a través d'un vídeo, de la retirada dels camps de futbol de Gerard Piqué aquest proper dissabte. Per sorpresa, tal i com li agrada a ell, ha decidit posar punt i final abans que acabi la present temporada a una trajectòria plena d'èxits, de títols, i de moments inoblidables dins del terreny de joc (com oblidar el sisè gol al Bernabéu celebrat mostrant la samarreta ben estirada al públic de l'estadi).
Se'n va un dels defenses centrals més destacats de la història del club. Un referent a dins i a fora del camp. Un jugador que no ha deixat mai indiferent a ningú. Que es feia estimar i/o odiar a parts iguals. Un dels nostres. Fins sempre Gerard!
Un dels grans temes d'un dels més grans de la història del reggae, el jamaicà Toots amb els Maytals.
"46 was my number" ja que avui en tinc un més! Hehe. Ens fem grans. Molt ràpid. Massa.
 |
| Un moment de l'actuació dels Bad Manners del dissabte. |
Aquest cap de setmana he baixat fins al Morell per veure uns quants grups en directe a la VIIIa i darrera (primera per a mi) edició del Pintor Rock. Aprofitant el pont de Tots Sants, i amb l'esquer d'un grapat de grups interessants (principalment els anglesos Bad Manners, però també els reapareguts Agua Bendita, els Boicot, els suecs The Baboon Show que encara no havia vist mai en directe i no em van defraudar, etc., etc.), i també per fer una mica el turista (cultural i gastronòmic) per la zona del Camp de Tarragona (vaig fer el triangle Valls-TGN-Reus).
Ja no sé quan temps feia que no estava tres dies seguits de festa (moderada eh, res d'anar a dormir a les mil). Afortunadament, el públic és força heterogeni i hi ha de ben jovenets però també veterans de guerra com jo, així que no em sentia pas un senyor gran entre joves. Aquest cop, a diferència d'altres festivals on havia anat de més jove, ho he fet amb la comoditat del llit de la furgoneta i no pas amb la màrfega al terra de la tenda de campanya. Coses de fer-se gran.
