Calçotada i Falcons.

Gran jornada lúdico-gastronòmica la d'ahir a Minyons. Bon ambient, unes quantes figures falconeres realitzades pel grupet de minyons-falcons capitanejats pel Lluís i l'Adrià, calçots per parar un tren, i les "Gralles Grillades" com a fi de festa.  No ens podem queixar pas. Llàstima del vent que va fer la guitza una estona mentres dinàvem, però simplement una anècdota intranscendent enmig d'una jornada per fer colla i disfrutar plegats.

A destacar la gran feina feta pel grup de falcons, que en un grapadet d'assaigs han estat capaços d'oferir-nos una extensa gamma de figures (15 van dir). I amb molt jovent nouvingut a la colla, que segur que ho hauran passat d'allò més bé, i que els tornarem a veure quan comencin els assaigs castellers demà mateix.

També cal agraïr la feina dels esforçats-sacrificats de cada any, que  han fet el possible perquè tot anés rodat i no faltés de res. Felicitats a tots. No vull destacar a ningú en concret per no descuidar-me d'altres. Tothom qui va ser-hi sap a qui em refereixo: els de l'equip de dinamització, els pares de canalla fent els calçots i la carn, els/les que paraven taules, qui recollia... Moltes gràcies a tots!

7 punts - 7 dies - 7 comentaris

Efectivament, aquells que suposàveu que ahir no anava a començar la revolució després del partit del Barça tal i com vaig proposar ahir (vegeu article anterior), heu encertat. La revolució haurà d'esperar, però ens consolarem amb la victòria blaugrana i l'empat dels blancs. I tornen a ser set punts... jeje. Ahir Mourinho va tornar a plorar a la roda de premsa per queixar-se del calendari i d'una suposada conxorxa mediatico-culé per afavorir al Barça i perjudicar al Madrid. Ja no sap quina excusa buscar per justificar els errors del seu equip.

Per altra banda, avui ha aparegut l'anunci que "La Vanguardia"  tindrà la seva versió catalana a partir del maig d'aquest any. Ho celebro, tot i que potser arriba una mica tard, tenint en compte que l'altre diari de referència de la premsa escrita a Catalunya ("El Periodico"), fa ja un bon grapat d'anys que va treure l'edició catalana. Bé, després d'aquest anunci, només falta esperar a que els del "Diario de Tarrasa" es decideixin a acceptar que editen un diari a Terrassa-Catalunya-Països Catalans, i ens facin el favor de fer-lo en català.

Una altra bona notícia per la llengua catalana ha estat la massiva manifestació celebrada ahir a Castelló de la Plana, al País Valencià, en defensa de TV3. Després d'escoltar els despreciables comentaris de la portaveu de Camps, Paula Sánchez de León, afirmant que aquest canal només interessava a 2.000 o 3.000 persones al País Valencià, aquesta manifestació d'ahir al vespre, demostra que aquesta dona estava molt equivocada.

Una altra exel·lent notícia pels qui ens agrada l'esport, serà la visita de l'equip de rugbi de Perpinyà, l'USAP, el proper dissabte 9 d'abril, amb motiu de la disputa d'un partit dels quarts de final de la "Heinecken Cup" contra el Toulon. Es jugarà a l'estadi olímpic de Montjuic i a ben segur que l'espectacle seduirà a tots aquells que no hagin vist mai rugbi en directe. Ja tinc marcada la data del 12 de març, per comprar l'entrada per internet. Així que ja ho sabeu. Qui s'apunta?

A voltes amb les revoltes que s'estan succeint pels països del nord d'Àfrica i el Proper Orient, començo a sospitar que potser qui realment se'n beneficia de tot aquest enrenou són: els mitjans de comunicació internacionals, que tornen a tenir notícies fresques i candents; els països del nord de la mediterrània, que reben gran part del turisme que ha deixat de visitar els països en conflicte; algunes èlits dels països en conflicte, que seran les que acabaran agafant el poder per acabar fent i desfent al seu interès propi, com han estat fent els dictadors enderrocats, i com faran els propers, i els propers, i així anar fent fins la fi del capitalisme (si és que n'hi ha de fi). 

Més positiva és la celebració de "La Calçotada" dels minyons d'avui mateix. Me n'hi vaig tan bon punt acabi aquest escrit. Celebració amb majúscules, ja que se celebra una jornada gastronòmica, social, cultural, interracial, multigeneracional, festiva i popular. Quin gran invent de les terres de l'Alt Camp! En una calçotada convergeixen un munt de valors positius com ara el treball en equip, la solidaritat, l'esforç, l'altruisme, la paciència, etc.

I per acabar, totalment oposat als valors positius d'una caçotada, trobem l'egoisme dels qui només pensen en ells mateixos. És egoista qui pensa en l'èxit personal abans que en el de tota una colla. Qui pensa en ell abans que en el mort i la família. Qui pensa en ell abans que en els nuvis i la família. Però com bé diuen, tal faràs tal trobaràs!

Qui paga la crisi?

Han aparegut, recentment, els resultats de beneficis obtinguts l'any 2010 per les deu principals empreses espanyoles. L'increment mitjà del benefici ha estat d'un 17% respecte l'any anterior. No està gens malament per estar en temps de crisi, no?

I jo em pregunto que passaria si en comptes de viure en un país com el que vivim, visquèssim en un país on els seus governants es preocupessin realment pels seus ciutadans, i no permetessin que mentre la gran majoria de la població les passa putes per arribar a fi de mes, patint retallades de salari i retallades de serveis, augment de despesses, etc, etc., hi hagi uns quants espavilats que continuïn augmentant el seu benefici a costa dels demés. Això és governar des del centre-esquerra??? Collons, amb governs de centre-esquerra com aquest, millor no imaginar que passarà quan torni la dreta...

Perquè no sortim tots al carrer com a Egipte, Tuníssia, Líbia, i demanem la caiguda del nostre règim? Però, no perquè agafin el poder els de l'oposició, sinó per posar al capdavant a uns quants intel·lectuals de trajectòria incorrupte, no sotmesos als lobbies polítics, models de conducta i acció, i fem que tots aquells que només fan que embutxacar-se diners a costa del patiment dels demés, deixin d'enriquir-se vilment. Si la crisi és general, és general, collons!!! I si no hi ha crisi per uns, doncs que tampoc la patim la resta!

Bé doncs, si voleu començar la revolució, passeu que ens veiem aquesta tarda al local de Minyons a partir de les 20 h. del vespre. Veiem el Barça i després ja decidirem que fem, d'acord? ;)

Vaig coneixent a la meva nova cap.

Aquest passat dimarts van entrevistar al programa de TVE a Catalunya "59 segons"a la nova Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, i vaig començar a aclarir alguns dels dubtes que encara tenia respecte la línia ideològica d'aquesta senyora, i la seva concepció pedagògica. Anem a pams:

- Considera la senyora Consellera que cal implantar més decididament la cultura de l'esforç a les escoles.

Si llegiu aquesta entrevista amb el mestre i pedagog de l'UdG, Xavier Besalú, podeu arribar a la conclusió que el plaer d'aprendre no està renyit amb l'esforç. Però no tinc clar què entén per esforç la senyora Consellera (putejar les vacances d'estiu als alumnes amb majors dificultats d'aprenentatge, o menys motivats?, classes particulars de repàs inclús pels que no tenen ni per pagar els llibres?, "la letra con sangre entra?"...)

Podem fer interessant als alumnes l'ensenyament avui en dia? Sembla difícil, amb la gran quantitat d'entreteniments que copsen l'atenció i l'interès dels infants, el desinterès i la renúnica educativa de moltes famílies, i amb el sistema educatiu vigent, que blinda en gran part els continguts que han de/poden aprendre els nens, tot i que no els interessin gens, i generi molta conflictivitat a les aules. Tot i les dificultats, molts mestres no defalleixen en l'intent...

- Diu que defensa el model actual d'escolarització mixt, pública/concertada, i que cal garantir la llibertat d'elecció dels pares (dels rics, evidentment). Diu que hi ha escoles concertades de gran nivell (només faltaria amb els percentatges d'alumnat nouvingut que tenen!!!) i que els problemes de l'escola pública no venen de la concertada.

No em faci riure Senyora Consellera. Mentre hi hagi l'actual doble línia d'escolarització amb els desequilibris existents (l'escola pública "suporta" ratis d'alumnes per aula molt elevats, major nombre d'alumnat amb necessitats educatives especials, percentatges d'alumnat nouvingut escandalosament majors, menor possibilitat de realitzar activitats que impliquin un desemborsament de diners per part dels pares, etc., etc.), continuarà havent-hi escoles "bones" (on qui pugui apuntarà als seus nens) i escoles "dolentes" (on a qui toqui, haurà de portar als seus nens).

Afortunadament, tenim l'exemple d'un bon grapat d'escoles públiques que obtenen resultats  acadèmics iguals o inclús superiors que els de les escoles concertades. Com és possible? Doncs fàcil: són escoles ubicades en entorns socioeconòmics benestants, amb nivells de culturització alts, percentatges d'immigració relativament baixos, i possibilitat de dur a terme projectes educatius amb els recursos necessaris. Fàcil, no?

- També defensa la Consellera el model d'escola privada segregadora i elitista. Perquè? Doncs, segons la senyora Rigau, són exemples de bon funcionament i excel·lents resultats. Que ens fixem massa en les organitzacions que les gestionen (OPUS DEI) i no en el seu mètode i resultats.

Ah, perfecte doncs! Animem a la comunitat musulmana arribada en els darrers anys al nostre país, que muntin les seves pròpies escoles privades. Que eduquin als seus alumnes en la fe musulmana (no sé com es deu dir l'Opus dels musulmans), les seves tradicions i a poder ser, les nenes separades dels nens i amb mocador al cap inclòs (gairebé m'agrada més el mocador al cap que les faldilles de quadres). Li semblarà igualment bé a la senyora Consellera?
Em pregunto quants nouvinguts van a parar a aquestes escoles i el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies que hi accedeixen.

- Va apostar per l'opertura de les zones geogràfiques escolars. És a dir, que les famílies tinguin més opcions a l'hora d'escollir escola.

En aquest punt, estic totalment d'acord amb la consellera. Però com es soluciona el problema dels desplaçaments dels alumnes? Com s'ho fan els pares d'un nen de La Maurina o Can Parellada per portar al seu fill a l'escola Lanaspa si no tenen vehicle propi i no poden permetre's les tarifes del transport públic? Potser si hi hagués transport públic gratuït pels escolars, més d'un pare es plantejaria el fet de portar al seu fill a una escola més allunyanada del lloc de residència.

El "temazo" del dimecres (23 F - 30 anys)

Fa 30 anys de l'intent de cop d'estat del general Antonio Tejero, i encara avui no en sabem les veritables intencions del frustrat cop. Realment pensaven que serien capaços d'arribar al poder amb aquella sublevació tan escarransida? Perquè va trigar tant el rei Joan Carles a parlar? Perquè van rebre els colpistes un càstig tan "light"? Com va alterar aquell fet el procés de transició cap a la democràcia? Realment ha canviat gaire l'estament militar d'ençà d'aquells fets? Es va fer neteja a l'exercit, o hem de continuar patint pel dia que els catalans declarem la independència i ens enviïn els tancs a la Diagonal de Barcelona? 

Els Trincos ho van reflectir de meravella en la seva cancó dedicada als lamentables fets. Una dosi d'humor després del "canguelo" general... "La dansa del sabre"

Puc ser jo un nen robat pel franquisme?

Darrerament he pogut seguir pels mitjans de comunicació un assumpte força escabrós que té a veure amb un grapat de nadons desapareguts (robats) durant la dictadura de Franco i en els primers anys de la "transició democràtica". Es veu que els responsables mèdics feien creure als pares que el nen/a havia mort després de neixer, i ni tan sols els deixaven veure el cos sense vida del fill/a, i després venien o ragalaven aquests nadons.

A l'Argentina fa molts anys que es van conèixer casos com aquests, i ja han aparegut a la llum pública un bon grapat de persones que van ser segrestades al nèixer, o a curta edat. Allà, els fets són, si cap, més dramàtics, ja que la majoria d'aquests segrestos es feien després que els pares de les criuatures haguessin estat assassinats ("desapareguts") de mala manera pels militars al poder. (Videla i companyia)

L'any 2006 jo vaig estar viatjant una temporada per l'Argentina i vaig ser testimoni de l'aparició pública d'un jove que havia estat segrestat de petit i venut o regalat a una família afí al règim. El noi devia tenir al voltant de 25 o 30 anys i no vull ni imaginar quines emocions li devien passar pel cap quan va descobrir que els seus pares biològics havien estat assassinats i que els pares adoptius eren complices del seu segrest. Fort, no? Es pot continuar vivint amb la teva família adoptiva com si res? I celebrant el Nadal i la Pasqua com cada any? Vuelve a casa por Navidad?

Em sembla que n'hauré de parlar un dia seriosament amb els meus pares. Jo sóc del 75, no m'assemblo gens als meus germans, segons diuen, i encara no he vist cap foto del dia del meu naixement... Em sembla que estic començant a emparanoiar... Però si ja en tenien dos, perquè coi necessitaven comprar un altre? No em quadra, la veritat.

Curs d'ètica periodística.

Impressionant, el que són capaços de fer als diaris esportius madridistes (perdó, madrilenys) per fer creure als seus lectors que els arbitres ajuden al Barça. Segons explica el diari Avui en la seva edició electrònica, tant el diari Marca, com l'As, han manipulat les imatges televisives d'una acció del partit d'ahir entre el Barça i l'Athletic de Bilbao per convencer els lectors que aquella acció era un "fora de joc". Uns ho han fet mitjançant l'eliminació d'un defensa del Athletic de la imatge, que possiblement trencava el fora de joc. Els altres mitjançant la supresió de les franges de gespa del camp per impossibilitar una correcta situació dels defenses i els atacants en el pla.

Tot això són artimanyes per crear més tensió entre els seguidors madridistes i més pressió al col·lectiu arbitral, focus de tots els mals madridistes segons els periodistes madrilenys/distes. I jo em pregunto, on està l'ètica periodística d'aquesta gent? Pot un periodista passar-se pel forro dels ous el codi deontològic de la professió sense cap tipus de conseqüència? Flac favor a una professió cada vegada més desprestigiada i menys creïble. Que s'ho facin mirar els responsables d'aquest esperpent, i que serveixi com a exemple a les facultats de periodisme del que no s'hauria de fer mai.

En fi, amb periodistes com aquests, sembla clar que cada vegada podem confiar menys en els mitjans de comunicació. Ens enganyen com volen i es queden tan amples. A veure quants acomiadaments hi haurà després d'aquesta flagrant manipulació informativa. I si això ho fan periodistes esportius, perquè hauríem de pensar que no ho fan la resta?