El meu candidat.

Avui finalitza la votació pel concurs del "català de l'any" organitzat pel diari psoeista "El Periódico de Cataluña" amb la presència de tres finalistes: Emili Teixidor (escriptor veterà popularitzat gràcies a la novel·la "Pa Negre"), Joan Pere Barret (metge cirugià, que va realitzar el primer transplantament de cara complet), i un altre que em sembla que està relacionat amb el món dels castells, però que a mi no em representa en absolut...

Acabo de votar per l'Emili Teixidor i espero que tots els que encara estigueu a temps de fer-ho, ho feu aquí, si és que encara no ho heu fet. Us donaré unes quantes raons per fer-ho:

- l'Emili Teixidor és un escriptor de llarga trajectòria i és mereix aquest reconeixement.

- "Pa Negre" és una novel·la de capcelera de les lletres catalanes.

- L'obra d'aquest escriptor engrandeix la nostra llengua i cultura.

- Hem de començar la campanya "Pa'l Negre".

- Ens estalviarem haver d'empassar-nos hores de promoció als mitjans d'una colla castellera que no representa els millors valors del món casteller.

- Perquè ens agrada més l'estrella Damm de tota la vida que la Heinecken (que a més no és catalana).

- Per donar pel sac a tota la colla de periodistes llepaculs que estan desitjant quota de pantalla televisiva per engrandir el seu ego.

Trista jornada electoral.

 

Escric aquestes ratlles encara en estat de xoc, després de seguir  en directe per la televisió l'escrutini dels vots de les eleccions municipals de Catalunya. Dels resultats a nivell estatal no em vull fer mala sang, ja que trobo lògic l'avanç del PP i el retrocés socialista, degut a la situació de crisi. Tampoc m'importa gaire qui governi al país veí, tot i que quan governa el PP, creix l'independentisme a casa nostra.

Els resultats finals a Catalunya em porten a una sèrie de conclusions bastant dramàtiques:

- Avui a Catalunya han votat poc més de la meitat dels ciutadans amb dret a fer-ho (a l'altre meitat li importa una merda aquest país i la seva ciutat o poble, o estan tan indignats que prefereixen no votar i deixar que decideixi l'altre meitat dels catalans que sí que voten...).

- Avui Catalunya és un país més de dretes (pugen CIU i el PP).

- Avui Catalunya és un país més espanyolista, o s'aclareix el percentatge de catalans que se senten més espanyols que catalans (puja el PP).

- Avui Catalunya és més xenòfoba (puja PxC).

- Avui Catalunya és menys plural (creix la diferència entre els "grans" partits i els "minoritaris").

Els aspectes "positius" d'aquestes eleccions:

- Avui Catalunya ha castigat als "botiflers" socialistes.

- Avui Catalunya ha castigat als independentistes que han pactat amb "botiflers" (esperem que aprendran la lliçó).

- Avui sabem que hi ha un bon grapat d'antics votants socialistes que són espanyolistes i que es troben ben comodes votant al Partit Popular o d'altres agrupacions més radicals.

- Avui sabem amb major rotunditat, que la divisió de l'independentisme és un llast per la causa.

- Continuen creixent les CUP (l'esquerra independentista més semblant a un partit d'esquerres i independentista)

Indignats? Sí però no tants.

Aquests dies d'acampades, "tweets", assemblees, i indignacions vàries (a veure si ens comencem a aclarir  una mica i fixem uns objectius prioritaris pel canvi real), són propicis per la reflexió i l'anàlisi. La queixa i la protesta no estan mai de més, i encara menys en els temps que corren, però cal tenir present que per poder fer una revolució es necessària la complicitat d'una majoria social que recolzi la causa, i de moment, després d'uns quants dies de revolta, sembla que en general, la gran majoria dels ciutadans no estan tan indignats com molts desitjaríem. Si en un país de 7 milions i pico d'habitants, només s'aconsegueix mobilitzar a uns 10.000, alguna cosa falla.

Un dels mecanismes que tenim els ciutadans a dia d'avui per mostrar la nostra indignació amb els governants, tot i no ser l'idoni amb tota probabilitat, és el fet d'anar a votar cada cert temps. Avui tenim una oportunitat de demostrar quant indignats estem amb els polítics. Molt al meu pesar, em sembla a mi que tota la indignació d'uns quants es veurà esmorteïda a les urnes quan surtin els resultats a la llum. Com sempre, la gent votarà més del mateix (PSOE, PP, CIU...) i d'aquesta manera donaran la raó als que defensen que tot continuï igual.

Realment, està la cosa tan malament com per indignar-nos tant? Crec que la gran majoria de ciutadans creu que no. Només cal analitzar una miqueta la situació per veure que no estem tan malament(!): surts el cap de setmana i les discoteques estan plenes de jovent consumint i ballant alegrement; més de 25.000 persones viatjaran fins a Londres a veure un partit de futbol i es gastaran prop de 1000 euros en un sol dia; milers i milers de persones van el cap de setmana a l'apartament de la platja o a les pistes d'esquí al Pirineu; les botigues de moda no deixen de vendre i estan sempre plenes a vessar; tothom té mòbil, ordinador portàtil, Iphone, Mp3, etc.; els bars s'omplen cada cap de setmana amb els partits del Barça; tenim la Formula 1, al Rafa Nadal, a l'Alonso, als campions del món de futbol, al Gasol; ens podem passar mitja vida a l'universitat amb les despeses pagades i disfrutant la vida; hi ha més aturats que mai, però no els falta un plat a taula i un llitet a casa dels papes; tenim més canals de televisió que mai i ens passem hores i hores entretinguts davant de la tele; i ara també l'internet...

Es viable la lluita contra el sistema en els temps que corren? Em sembla que ens ho hem fet, tots plegats, bastant complicat. Per desidia, per submissió, per educació, per dependència, per manca de criteri, per incopetència o incapacitat, i per moltes més raons, ho tenim molt magre per girar aquesta situació. Ens hem acostumat a obeïr, consumir, acceptar, dependre, creure, i ara no som capaços de fer front a aquesta situació.

Parelles d'altres temps.

Ahir, els meus estimats pares van celebrar 40 anys de matrimoni, que es diu ràpid! No sóc una persona especialment memoriada per les dates de celebracions diverses (aniversaris, aniversaris d'esdeveniments, dies de..., etc.), però haig de reconèixer que aquesta efemèride té un valor especial ja que en els temps que corren, que una parella arribi als quaranta anys de matrimoni té un mèrit innegable.

Les estadístiques ens mostren que cada vegada les parelles duren menys temps unides. I en alguns casos, es produeixen separacions al cap de poc d'haver-se casat. Al cap de ben poc... 

Probablement, al segle 21 veurem un canvi molt important en el concepte de parella i d'estructura familiar, que ja s'està evidenciant. Només cal veure algunes families on la canalla té dos o tres "pares", no sé quants avis i àvies, germans i germanastres... 

A mi, que voleu que us digui, dono les gràcies als meus pares per haver resistit i haver-me donat una infància feliç i despreocupada... no sé com ho deuen viure els infants d'avui en dia quan els fan anar de casa en casa segons les conveniències dels progenitors i de a qui toca fer-se càrrec de les criatures. I pel que fa a l'educació dels infants, també ho tenen difícil si reben diferents missatges de les diverses persones que els envolten que es veuen amb l'autoritat moral per fer-ho. Antigament tenies clar a qui havies de fer cas: al papa i la mama. Avui en dia, a qui deuen fer cas aquestes criatures? Al papa primer? Al papa segon? Al nou company de la mama o a la nova nòvia del papa?

Un aplaudiment per a la cap de llista de Compromís, Mònica Oltra.

Que a gust que es deuria quedar la cap de llista del partit del País Valencià "Compromís", Mònica Oltra, quan va aparèixer amb una samarreta amb el lema "Canal 9 manipula" en un debat electoral on havia estat convidada a participar, després de molt de temps sense aparèixer en aquest canal autonòmic controlat i dirigit pel govern de Camps, que no es destaca precisament per la seva imparcialitat, rigor, professionalitat, ni qualitat.

Ja va sent hora que alguns dels líders polítics siguin valents com ha estat la Mònica i denunciïn als mitjans de comunicació que manipulen, tergiversen, i enganyen als espectadors, que acostumen a tenir poc criteri. Malauradament, els polítics necessiten tenir als mitjans a favor i intenten no enfrontar-s'hi, ni fer-los enfadar, per això s'agraeix el gest d'aquesta senyora.

De la mateixa manera, no entenc a alguns periodistes i tertulians varis, que es presten a col·laborar a algunes cadenes televisives que llencen merda dia sí, dia també, sense cap vergonya, i que embruten la professió periodística sense cap mena de pudor. Parlo dels col·laboradors d'emissores com Intereconomía, Veo 7, Tele 5... Després que no es sorprenguin si algun exaltat intenta agredir-los quan els provoquen des de dalt del balcó d'un hotel. Tal diràs, tal trobaràs...

Acampades d'indignats: revolució 2.0?

Aquests dies estem seguint pels mitjans de comunicació i per internet (qui en té!), la moguda aquesta dels "Indignats" que estant acampant en diverses localitats espanyoles per reclamar encara no sabem ben bé què, tot i que pel que sembla, alguna cosa per l'estil d'una "Democràcia real". Encara estem esperant que surti algun representant (lider?) del movilitzats a explicar-nos què és això de la democràcia real... segurament no és això que tenim ara d'anar a votar un cop cada quatre anys i deixar que ens toregin la resta del temps, però estaria bé que algú ens comences a obrir els ulls amb paraules clarificadores i entenedores.

Pel que he pogut veure a través dels mitjans, entre els concentrats (500?, 1000?, 2000?, quina revolució!) destaca per àmplia majoria el jovent "anti-sistema" (perdó, contra-sistema, segons diuen ara), i alguns dels portaveus que s'han dirigit als mitjans semblaven acabats de sortir de les cases okupades. Esperem que els mitjans no arribin a vincular als concentrats amb el col·lectiu okupa, perquè aleshores ja estaria tot perdut, malauradament. El normal és que les revolucions les iniciïn els joves, però veig poques possibilitats de que la cosa vagi endavant si no aconsegueixen implicar a la resta de ciutadans, i de moment, pel que he pogut veure, no abunden els majors de 30, les famílies senceres, els jubilats...

Em sap greu, però no li veig gaire futur a les protestes. Vivim en una societat tirant a merdosa, amb un sistema polític poc democràtic, amb una crisi que ha deixat a més de 4 milions de persones sense feina, però aquest diumenge hi ha eleccions i tornaran a guanyar els de sempre, i molts ens queixarem amargament de com són les coses, però tot continuarà igual com sempre. Aquí ningú mor de gana, i qui més qui menys es pot comprar el seu cotxe, mirar els partits del Barça al bar tot fent unes birres, i anar a la platja a l'estiu. Així que sembla força complicat canviar uns hàbits molt interioritzats.

Potser quan arribem als 7 o 8 milions d'aturats, hi hagi molta més gent malvivint al carrer (i no a casa dels pares "a pan y cuchillo"), es deixin de pagar pensions, i es facin públics els béns i els sous d'alguns empresaris, banquers, polítics i governants, aquell dia hi haurà una gran massa de ciutadans que decidiran sortir al carrer amb una estratègia clara, faran plegar als que manen, enviaran a uns quants a la presó per corruptes, i prendran el poder per canviar les coses.

L'estat del "benestar" ens ha dut fins on ens trobem a dia d'avui. No hi ha revolució sense "malestar", i de moment, em sembla a mi, el "malestar" social no és prou gran (!) com per fer moure a la gent del sofà al davant de la tele. I el "malestar" sempre queda apaivagat de diferents maneres: tele, futbol, disco, moda, religió, drogues...

Els "temazos" del dimecres. Cap de setmana musical.

Aquest passat cap de setmana vaig assistir a un parell de concerts ben diferents l'un de l'altre. Dissabte vaig anar a ballar al Faktoria d'Arts amb els ritmes jamaicans dels terrassencs "Guaita'ls" i els barcelonins "Soweto", i diumenge vaig anar a la sala gran del Centre Cultural de Terrassa per escoltar a la parella de virtuosos, un al piano i l'altre a la guitarra, Michael Camilo i Tomatito respectivament.

Poques similituds podem trobar entre un concert i l'altre, ja que al primer concert la música et recorria el cos sencer i t'arribava als peus per fer-te moure l'esquelet, i al segon havies de relaxar-te a la butaca i intentar captar a través dels sentits tots els detalls possibles: des del moviment de les mans dels artistes tocant l'instrument, a les complicitats entre l'un i l'altre, la gran varietat de notes que sonaven, o els canvis constants de protagonista entre el piano i la guitarra...

Tot i que no es poden comparar els dos concerts, degut a les característiques i als estils musicals de l'un i de l'altre, si em diguessin de repetir solament a un dels dos em decantaria pel primer, que em va fer divertir més, i fins i tot, em va deixar amb ganes de més. En canvi, al segon, tot i que em va agradar força, vaig pensar que amb l'estona que em van oferir ja n'havia tingut prou.