Per què no aprenen bé l'anglès els estudiants catalans?

Avui a l'edició digital del diari El Periódico publica una interessant entrevista amb una professora d'anglès d'origen britànic que lamenta el baix nivell dels estudiants catalans i, dóna unes quantes explicacions d'aquest baix rendiment o baixa competència en la aquesta llengua. Podeu llegir l'entrevista completa des d'aquest enllaç.

Comparteixo en gran part les opinions de la senyora professora, i encara n'afegiria uns quants més d'arguments pel quals als nostres alumnes els costa tant aprendre nous idiomes:

- Baix interès (per no dir nul). I per aprendre quelcom, és necessari un mínim interès. Però l'interès és tan mínim que només els serveix per memoritzar el suficient per aprovar els exàmens i prou.

- Poca funcionalitat: Al no necessitar aquesta llengua en cap àmbit de les seves vides, els alumnes acaben oblidant el poc que hagin après. No el parlaran a casa, no l'escoltaran per la tele, no coneixeran a ningú que el parli (a no ser que viatgin molt o tinguin veïns estrangers al càmping), etc.

- Poques hores de classe: amb tres hores de classe d'anglès a la setmana es fa molt difícil que algú surti aprenent la llengua. I si a sobre són classes amb més de vint-i-cinc alumnes per aula, és impossible pretendre que els alumnes puguin treballar l'expressió oral o la comprensió oral com caldria.

- Tant a Catalunya com a Espanya es té la impressió que amb el castellà es pot anar a tot arreu (treballar, viatjar, cinema...), pel fet que és un idioma que parla molta gent al món. Així doncs, per què cal aprendre un altre idioma?

- Els continguts escolar acostumen a ser un autèntic "tostón" pels alumnes que es cansen de repetir apple, potato, garden i nose. I així durant més de deu anys a l'escola. Cal, com bé diu la professora, ensenyar coses que interessin als alumnes perquè es vagin aficionant a la nova llengua.

- Calen més hores de televisió en anglès en qualsevol horari (especialment en horari infantil), si volem que els infants la considerin una llengua útil i interessant.

- Caldria motivar els alumnes a aprendre l'idioma mitjançant l'establiment de vincles amb altres alumnes d'altres països que també sàpiguen anglès, o que estiguin aprenent el castellà o el català (amb correspondència, visites, exposicions, treballs conjunts, compartint experiències...).

Tanmateix, després de tot això, hi ha una cosa fonamental per garantir l'aprenentatge de qualsevol llengua. Es tracta de l'interès personal de cadascú, i és per aquest motiu que la majoria de la gent acaba aprenent l'anglès quant acaba l'educació obligatòria i se n'adona que sense anglès és més difícil trobar feina, viatjar o entendre una pel·lícula en versió original...

I tornem-hi: 1, 2, 3, botifa...

Haig de reconèixer que sóc una persona imperfecte. Que tinc les meves debilitats i punts febles. I n'hi ha un que, en especial, em transforma fins al punt d'arribar a perdre els papers i el seny. Aquesta debilitat té nom i cognoms, i s'anomena Futbol Club Barcelona. Quan veig un partit del meu equip per la tele, o en directe al Camp Nou, la meva persona es transforma, i passo a ser un holligan cridaner, barroer, parcial, malparlat i radical. Sé que fa lleig dir-ho i no posar-hi remei, però després de trenta-sis anys de penes i alegries, costa molt canviar. Potser si els meus pares m'haguessin picat més de petit, avui no seria així... o potser seria pitjor... qui sap.

Bé, doncs ahir vaig tornar a tenir sessió de transformació psico-física (del tipus l'Increïble Hulk), tot seguint a través de la televisió, acompanyat d'un bon grapat d'amics, a casa meva, el partit dels partits, el clàssic dels clàssics, el Madrid-Barça del campionat de lliga. Què fa que una persona xiuli, piqui de mans, canti, insulti i es torni boja davant d'un aparell de televisió? Potser la reacció psíquica que desencadena el fet de veure al malparit del Mou rabiant a la banqueta i gesticulant com un energumen? Potser la bogeria de veure com van caient els gols a la porteria rival? O potser veure la impotència dels jugadors enemics que es consolaven a base de cops de peu i joc brut?

Tampoc ajuda en la tasca del domini i l'autocontrol emocional el fet de tenir al costat un parell d’energúmens tan o més grans que tu, i que criden, insulten i gesticulen (ja sabeu quin tipus de gestos em vinc a referir, oi?), si cap, més fort, més sovint i amb més ganes. I els que estaven al meu costat ahir, ja saben a qui em refereixo, eh? La veritat, és en certa manera reconfortant poder seguir un matx d'aquestes característiques amb persones amb el mateix nivell de demència que un servidor. Et fa sentir normal i feliç. En canvi, fer segons què al costat de segons qui, fa que et puguis arribar a avergonyir i tot. Reconec que davant d'un partit del Barça, sóc la persona menys exemplificadora del món (bé, potser del món no, perquè encara n'hi ha de molt més energúmens), però intento fer comprendre als que en aquestes ocasions m'envolten, que la persona que estan veient en aquells moments, no és el jo real, i que disculpin les molèsties.

Bé, ahir la cosa va anar bé (1-3) i l'alegria i l'eufòria es va apoderar del meu cos i dels cossos dels allà (casa meva) presents. Bé, d'alguns més que d'altres, però alegria general contagiosa. Aquest estat anímic d'alta intensitat no s'aconsegueix fàcilment i amb freqüència, així que s'ha d'aprofitar, i a fi de bé que ho vam fer. Els que com jo, portem uns quants anys seguint al Barça, sabem que estem vivint moments excepcionals i que tard o d'hora, això s'acabarà. Però que bonic poder viure el que estem vivint actualment. Sortir victoriós de l'estadi Bernabeu mai ha estat senzill. És més, el més habitual (segons diu l'estadística) és perdre. Però el Barça de Pep Guardiola està trencant les estadístiques i ens continua sorprenent any rere any amb les seves gestes. Per molts anys Pep! 

La batalla pel poder al PSC.

La propera setmana se celebrarà a Barcelona el 12è Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya, i en sortirà el nou Secretari General del partit. Els candidats, a hores d'ara, són l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, l'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, i l'exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena.

Del resultat d'aquesta tria depèn doncs, en gran mesura, el futur del país, ja que es tracta d'un dels principals i més hegemònics partits polítics de Catalunya, ens agradi o no. L'elecció d'un o d'altre candidat pot suposar que el futur del PSC es decanti una mica més o menys a l'esquerra, i una mica més o menys al catalanisme o a l'espanyolisme actualment predominant. 

Crec que la posició més catalanista la defensa l'actual alcalde de Lleida, tot i que el principal favorit, Pere Navarro, fardi ara de ser més catalanista que ningú. Llàstima que no ho hagi demostrat en els seus nou anys al front de l'alcaldia de Terrassa (els Minyons t'ho hauríem agraït de tot cor). No tinc clar qui dels tres és més socialista en el sentit literal de la paraula, però suposo que aquesta característica personal no té, avui en dia, una importància cabdal alhora de fer política. Tanmateix, el tema de la catalanitat sí que interessa saber-ho, ja que el futur de la nostra nació va estretament lligat al futur d'un partit com el PSC.

Val a dir, que el candidat Àngel Ros s'ha mostrat disposat a pactar amb la resta de candidats per aconseguir la força de la unió, tot i que sembla que els altres candidats no s'han volgut mullar massa. Veig a l'alcalde terrassenc molt crescut i molt segur de la victòria. Suposo que els seus moviments dins les files socialistes li fan albergar grans possibilitats. Sembla el candidat ideal de consens. Assumible tant pel sector més espanyolista, com pel menys progressista. "Ni chicha ni limoná" com dirien a les espanyes.

Uns quants militants socialistes compromesos amb el país i amb el partit s'han organitzat i han creat el col·lectiu Units pel Canvi, per fer visible la seva preocupació pel futur del partit i del país, i per exigir un canvi radical en la direcció socialista. Podeu llegir la seva "carta oberta" a la ciutadania de Catalunya. Tant de bo siguin escoltats.

El "temazo" del dimecres. Dire Straits - "Money for nothing"

Temazo d'aquest grup britànic de les dècades dels 80's i 90's, que va deixar un grapat de grans cançons d'estil pop-rock, amb la inconfusible guitarra d'un dels més populars guitarristes de tots els temps, Mark Knopfler.

La Constitució (segons Joan Oliver - Pere IV).

SÍNTESI

 

La Constitució

no em fa fred ni calor.

L'han feta sense mi

un ardat grimpador

cobejós i mesquí

d'experts sense parió

en l'art de consentir.

Ben pocs votaran NO

i molts votaran SÍ.

¿I per quina raó

la cosa anirà així?

Els mòbils són la por

d'una subversió,

la manca de juí,

el no saber qui es qui,

l'influx de tal senyor,

l'espera d'un guardó

o l'ordre d'obeir...

Què haig de fer? Què puc dir?

Com que l'abstenció

és una evasió

de bàmbol o coquí

jo, lliure i complidor,

haure de votar NI.

El mestre Quino.

Maruja Ruiz Martos, una dona amb principis i dignitat.

L'activista pels drets socials del barri de Nou Barris de Barcelona, Maruja Ruiz, va anar a l'Ajuntament de la seva ciutat a rebre la medalla d'honor, però per sorpresa dels presents, i del propi alcalde que es va quedar amb un pam de nas i amb la medalla entre les mans, va renunciar a rebre aquesta insígnia per motius ideològics i principis ètics. Podeu llegir aquí la carta que va escriure la pròpia protagonista per explicar els motius del seu acte de renúncia-denúncia.

Llàstima que no hi hagi més personatges públics tan honestos i integres com la Maruja, que siguin capaços de menysprear un premi quan ve de mans d'uns polítics que governen amb polítiques totalment oposades a allò que ella defensa i pel que lluita. Hagués estat força cínic i hipòcrita que aquesta senyora hagués acceptat la medalla de mans de l'alcalde convergent Trias.

Llàstima també que la senyora Maruja no hagi estat capaç després de més de cinquanta anys a Catalunya d'aprendre la nostra llengua i poder fer-ne ús en un acte de caràcter institucional a l'Ajuntament de la seva ciutat, ciutat que l'ha acollit al llarg de tots aquests anys.