Mestres (9). Deures, sí o no?

Tot i que el darrer capítol de la sèrie Mestres de TV3 va tractar el tema de l'aula com espai de convivència i interacció, i de l'integració de l'alumnat nouvingut que porten a terme moltes escoles, algunes d'elles amb més pena que glòria degut a la desproporcionada distribució d'aquests alumnes (80% a la pública, 20% a la privada-concertada?), avui no vull parlar d'injustícia educativa precisament (tot i que també), sinó d'un altre tema que ha tornat  a ser notícia després que una associació de pares d'alumnes de França l'hagi posat damunt la taula: els deures escolars.

Sota el lema "Ce soir, pas de devoirs" la principal federació d'associacions de pares francesa (FCPE), ha fet palesa la seva disconformitat amb les feines escolars per casa, que consideren una sobrecàrrega pels alumnes, i una font de desigualtat entre els alumnes, ja que no tots parteixen amb les mateixes possibilitats i facilitats alhora de realitzar aquestes tasques. La seva protesta va consistir en una "vaga de deures" de dues setmanes, durant les quals, els alumnes no van fer cap feina escolar a casa.

En aquest tema dels deures, com en la majoria dels temes que hom es pugui plantejar del món de l'educació, hi ha arguments a favor i en contra, i arguments ni a favor ni en contra. Hi poden haver tants arguments com colors té l'arc de Sant Martí. Un dels avantatges (o inconvenients segons es miri) del món educatiu és que permet que qualsevol persona, amb dos dits de front o no, pugui predicar, sermonejar, proclamar, afirmar, inculcar, etc., les bondats o les maldats de qualsevol acció educativa que es realitzi. Això es deu a que l'educació no és una ciència exacta, i els resultats d'una pràctica educativa no es fan visibles fins al cap d'un bon grapat d'anys. A més, hi ha tal quantitat de factors que es barregen, sumen, s'oposen, entre sí, en els processos educatius, que es fa difícil arribar a conclusions certes d'un sol factor. O sigui, que per exemple, afirmar que si hom fa deures a casa i s'aplica, serà millor treballador en el futur i més feliç, i si no en fa, serà tot el contrari, no té cap fonament científic i empíric. Està demostrat que hi ha persones que no han fet mai els deures de petits i de grans són uns grans professionals i molt feliços, i a l'inrevés, persones molt aplicades a l'escola que són uns desgraciats totals de grans. No crec que fer deures o no, impliqui res en especial, més enllà de la nota que et posin en cada matèria.

Es parla molt sovint del fet de posar deures, com a eina per inculcar la "cultura de l'esforç". Vaja, com si haver-se de fer el llit, rentar-se les dents, parar taula, anar a veure als avis, passar-se totes les fases d'un joc d'ordinador, aprendre's la lletra d'una cançó, etc., etc., no impliquessin cap d'esforç... Qui collons es va inventar el terme "cultura de l'esforç"? Els Nazis? "Arbeit machts du frei"?

Personalment, considero que amb les cinc (sis les privades-concertades) hores diàries d'escola, els infants ja en tenen prou de "feina" (malauradament, de l'aprenentage n'hem de dir així, perquè amb el sistema educatiu actual no es pot considerar "gaudi"), i que la resta d'hores de la seva jornada les han de dedicar a altres coses, la qual cosa no vol dir que a fora de l'escola no es pugui llegir, consultar informació, xerrar amb la família, anar al teatre o al cinema, visitar museus...

Estic totalment d'acord amb les famílies protestants quan al·leguen que els deures eixamplen les desigualtats entre els alumnes. Com que la majoria de mestres donen les mateixes tasques a tots els seus alumnes (és pràcticament impossible donar deures individualitzats a vint-i-cinc alumnes), aquells que no tenen suport familiar a casa, ni ordinador, ni internet, ni llibres, ni una taula i una cadira on posar-s'hi, i cinc germans petits emprenyant o a atendre, i altres tasques de la llar a realitzar, etc., etc., ho tenen molt més difícil que no pas aquells que tenen unes condicions molt més favorables. Els deures acostumen a ser una part important dels criteris d'avaluació de la majoria dels mestres (no en el meu cas), i aconsegueixen fer més evident si cap, les desigualtats entre uns alumnes i altres.

Brutal agressió feixista a Manresa.

Aquest vespre, escoltant els comentaris dels comentaristes dels mitjans de comunicació radiofònics al voltant de les manifestacions de la jornada de vaga general, i especialment dels grups de violents antisistema, als que comparen amb grups terroristes organitzats, m'ha entrat una ràbia impressionant al cos, recordant els fets del passat divendres a Manresa, on un grup d'uns 10 o 15 feixistes van apallissar a un jove que volia assistir a un concert en una coneguda sala de la capital del Bages.

Aquests fets, gravíssims i lamentables, es venen repetint amb certa freqüència sense que ningú s'escandalitzi gaire. Si quatre "antisistema" cremen uns contenidors o pinten la façana de les entitats bancàries, ja estem parlant de terroristes i criminals. Si quinze nazis intenten assassinar a un jove d'estètica antifeixista pel simple fet que li agradi un grup musical considerat d'esquerres radical, ningú no posa el crit al cel. Per què no es considera terrorisme les agressions feixistes si tenen un objectiu polític-ideològic clar? O només es tracta de terrorisme quan qui agredeix té conviccions d'esquerres?

Espero que els fills de puta (sé que potser les mares no tenen la culpa, però no trobava un millor qualificatiu) que van atacar al jove manresà siguin detinguts aviat (no crec que li hagi de costar gaire als mossos identificar a algun dels nombrosos agressors si realment eren de la zona i d'estètica nazi. No cal ser espia de la KGB per obtenir alguna declaració incriminatòria) i siguin jutjats com a terroristes feixistes que són.

Potser si algun d'aquests predicadors radiofònics es trobés amb algun escamot de nazis, acabaria considerant als "antisistema" uns entremaliats de pa sucat amb oli.

El "temazo" del dimecres. Las manos de Filippi - "Insurrección popular, huelga general"

Per demà hi ha convocada una vaga general estatal contra la nova reforma laboral del PP. Aquesta vegada he decidit no secundar-la, tot i que aniré a Barcelona a manifestar-me i a expressar la meva ràbia absoluta i la meva indignació amb aquesta reforma, que més que una proposta per crear ocupació, sembla una proposta facilitadora d'acomiadaments. Què volen doncs, incentivar l'ocupació o incentivar l'acomiadament?

Aquesta vegada no faré la vaga per diverses raons: En primer lloc, porto unes cinc jornades de vaga en els darrers tres anys (contra la LEC, contra la política educativa del govern català, contra les retallades...) que no han servit per res en absolut; fer vaga a l'escola no té cap repercussió directa (més enllà del que deixen d'aprendre els alumnes en un dia, és a dir, insignificant). Amb els serveis mínims que ens imposen, tots els alumnes poden acudir a l'escola, així que fer o no fer vaga no implica cap molèstia al sistema. Més aviat un favor, ja que s'estalvien una bona pasta en salaris; a la meva escola, cap dels deu mestres de la plantilla volen fer la vaga. No seré jo el "pardillo" de torn que la faci; cada jornada de vaga tinc més clar que aquesta eina de pressió no té cap repercussió pel que fa als objectius que cerca. O inventem nous mecanismes de pressió, o muntem una vaga indefinida d'una puta vegada; els grans sindicats espanyols em tenen una mica fart. No em representen. Espero que surti aviat un gran sindicat que defensi els interessos dels treballadors catalans  i del nostre país per sobre de tot.

No paren de tocar-me el sou(s).

Avui la Generalitat ha fet públic que em robarà uns 4.500 euros els propers tres anys. Bé, me'ls pren a mi i als més de vint mil docents que van començar en aquest ofici fa menys de sis anys, que no cobraran el primer estadi fins que no hagin acumulat nou anys de docència. Aquesta és la quantitat que em correspondria cobrar a partir del proper curs a l'haver acumulat els primers sis anys de docència, és a dir, el primer estadi docent (sexeni).

Però, esclar, si feu una simple operació matemàtica i multipliqueu 4.500 euros per 20.000, doncs resulta que gràcies als mestres "novells" s'estalviaran uns 90 milions d'euros en els propers sis anys. Uns 15 milions d'euros anuals, que comparats als 16.000 milions que ens roba l'estat espanyol cada any (uns 800 segons els sociolistos), semblen engrunes. Encara us pregunteu com pot ser que m'hagi radicalitzat tant en voler la independència?

Als 4.500 euros que deixaré d'ingressar en els propers tres anys, s'hi han de sumar les retallades de sou consecutives dels darrers anys, (un 5% al 2010, i un altre 5% al 2012), els increments de l'IRPF, i la congelació de nòmines dels darrers anys. Total, que entre pitos i flautes, podríem dir que a l'inici del proper curs, servidor hauré perdut al voltant d'un 25% del poder adquisitiu. Si a aquesta pèrdua de poder adquisitiu hi sumem els augments de preus al consum (IPC), les pujades de tarifes vàries (llum, aigua, gas, gasolina...), resulta que aquests cabrons m'estan empobrint a marxes forçades.

Afortunadament, ja fa uns anys que preveient els problemes actuals vaig decidir no casar-me, no hipotecar-me, no emprendre cap negoci, piratejar tot el que pogués piratejar, i començar a estalviar. Qui sap, potser la cosa encara empitjora més i les retallades salarials actuals (i futures) m'acaben semblant "justes" per tal de mantenir el lloc de feina... Perquè, es ètic queixar-me de l'empobriment actual que pateixo quan hi ha prop de 700.000 persones sense feina al nostre país? Podrien pagar la crisi uns altres i no els mateixos de sempre? Podríem evitar la situació crítica actual si fóssim un país independent?

Mestres (8). Educació 2.0.

El passat dimarts el capítol de la sèrie mestres va ser més aviat avorridot i amb poca substància (si és que la resta n'han tingut gaire de substància) ja que parlaven de la introducció de les noves tecnologies a l'aula. La gran majoria dels entrevistats van coincidir en la importància de fer competents als alumnes en les noves tecnologies i en les grans possibilitats d'aprenentatge que ofereixen. També vam descobrir que la presentadora del Telenotícies de TV3, la Raquel Sans, va ser una alumna aplicada d'una escola "pija" de Barcelona, i que un mestre seu d'anglès havia convidat a tota la classe a passar unes colònies de fi de curs a la seva casa de Cadaqués (impensable avui en dia, per raons diverses. Des de l'estat permanent d'angoixa de la majoria de progenitors per la seguretat dels seus fills, fins a les dificultats per un mestre dels temps actuals per mantenir una segona residència, i encara menys a Cadaqués).

Pel que fa al tema de les noves tecnologies, de moment no em preocupa gaire. Un dels avantatges (un altre) de ser mestre d'Educació Física és el fet que les sessions no s'acostumen a fer a dins de l'aula, a no ser que s'hagi castigat a tot el grup, ja que es prioritza que els infants tinguin experiències motrius. No hi ha res més motivant pels alumnes (com a mínim en l'etapa de primària) que el joc i la possibilitat de moure's. Ni tan sols les pissarres digitals o els ordinadors. Planyo als alumnes que tenen mestres d'Educació Física motivats amb les noves tecnologies i que els fan classes teòriques amb pissarra digital, o amb l'ordinador. Poques experiències motrius tenen els estudiants d'avui en dia, amb la pèrdua del carrer com a espai de joc, com perquè a sobre els fem seure també a la classe d'EF.

Més enllà de l'EF, les noves tecnologies són un element força estimulant i motivador pels alumnes. No és el mateix parlar d'animals, dels rius i muntanyes, o de cultura popular veient una foto d'un llibre de text, que fer-ho amb tots els materials i informació que podem trobar a internet o en documents multimèdia. No és el mateix explicar un castell com el 3d10fm, que veure'n les imatges pel "youtube". Gràcies a les noves tecnologies, és pràcticament impossible quedar-nos sense informació, mentres que els llibres de text tenen una informació acotada i limitada. 

El mestre ja no té l'exclusivitat del coneixement. Ja no tenen sentit les classes magistrals on els estudiants simplement escolten i memoritzen. Ja no es tracta de memoritzar el que diu al llibre o el que explica el mestre per després escopir-ho en un control. Ara cal fer competents els alumnes en la recerca d'informació, i en l'autoaprenentatge. Com deia un mestre al programa, cal que els estudiants es plantegin preguntes, més que no pas donar'ls-hi respostes. Però cal fer-los competents també en l'ús d'aquestes noves tecnologies pel dia de demà, tot i que la gran majoria ja venen apresos de casa en aquest sentit...

Considero que les noves tecnologies també tenen el seu punt fosc. Sense anar més lluny, només cal veure com ha evolucionat la televisió. El que en un principi molts devien veure com una eina educativa de primer ordre, s'ha convertit en tot el contrari. De la mateixa manera, les noves tecnologies poden portar un benefici educatiu, o no. Si han de servir perquè els alumnes desaprenguin a escriure, llegeixin menys literatura i més banalitats, perquè deixin de cercar informació amb una mica de criteri i rigor, en facin un us únicament lúdic, o per aficionar-se a tafanejar a la xarxa, flac favor faran educativament parlant.

De moment, i pel que veig, sembla (en general) que la vessant alienadora de les noves tecnologies s'està imposant a la creadora-formadora, per molt que s'hagi introduït al món educatiu.

Tots som Jaume Bonet.

Aquesta tarda el poble balear està convocat a manifestar-se per defensar la seva llengua dels atacs constants per part dels colonialistes que governen aquest territori (PP), que casualment són els mateixos amb qui aquí a casa nostra, els que ara es volen fer passar per independentistes (CDC), no tenen cap problema a l'hora de pactar i entendre's. Massa contradictori tot plegat com per entendre-ho... 

Un que no hi podrà ser amb tota probabilitat avui a la mani és el Jaume Bonet, un senyor mallorquí, mestre de català jubilat, que va començar una vaga de fam fa prop de 25 dies per protestar i fer públic la discriminació que està patint la llengua catalana a les Illes Balears, amb noves lleis que la marginen tant als mitjans de comunicació públics, com a l'administració pública balear, per posar alguns exemples. En Jaume és un exemple de compromís i lluita, i a ben segur, la seva acció haurà servit per despertar unes quantes consciències dormides, i perquè els carrers de Palma s'omplin aquesta tarda de ciutadans exigint els seus drets lingüístics.

Llàstima que aquí a casa nostra sembla que els governants es girin d'esquena quan succeeixen aquests fets, i continuïn cercant acords i enteses amb els mateixos que pretenen diluir, marginar, i finalment exterminar tot allò que soni a català. Sí, sí, o algú es pensa que l'Alicia Sánchez Camacho, el Vidal Quadras, o el Fernández Diaz pensen gaire diferent que els Bauzá, Camps, Barberá, Fabra i companyia? Quan vegis les barbes de ton veí pelar...

Qui pacta amb el PP és un Botifler.

Aquest cap de setmana els botiflers convergents estan celebrant el seu congrés i s'alcen veus dins del partit amb un marcat discurs sobiranista, si no independentista, que si no fos perquè ja ens els coneixem de sobres, hom pensaria que realment ens estem apropant a l'objectiu desitjat. Però res més lluny de la realitat, ja que és ben notori que als convergents els encanta fer-se passar per patriotes i víctimes de l'estat opressor davant de l'opinió pública, però a l'hora de la veritat es venen per un plat de llenties.

Com s'entén sinó que pactin amb un partit (PP) que posa recursos contra l'estatut(de merda) de Catalunya aprovat en referèndum per la majoria dels catalans(que van votar)? 

Com s'entén que pactin amb un partit (PP) que lluita contra la supremacia del català (llengua pròpia de Catalunya) a les escoles i a la vida pública?

Per què pacten amb un partit (PP) i donen l'alcaldia a personatges amb un discurs xenòfob i intolerant com el Garcia Albiol?

Com poden permetre que un polític caspós i espanyolista com el Duran i Lleida representi els interessos dels catalans a Madrid?

Per què ens van vendre el Concert Econòmic durant la campanya per les eleccions nacionals catalanes si sabien que amb la conjuntura política i econòmica actual, a Madrid se'ls escaparà el riure amb les demandes catalanes?

Si després de 23 anys de govern Pujolista, al poble català no li va quedar clara l'estratègia nacional dels convergents, és que no hem après res de res. Poden passar vint-i-tres anys més i que tot continuï de la mateixa manera. Els uns xuclant del pot a Madrid, i els altres ben contents i tranquils, xuclant de la mamella aquí a casa nostra. I tots contents (excepte els ciutadans sempre enfadats però votant sempre als mateixos), i com diria un amic meu casteller de la colla Joves, xampany i galetes.