Tot i que encara no sabem del cert si el "conqueridor" (que no descobridor, ja que Amèrica feia anys que existia) es deia Colom, Colón, Columbus, o Colombo, sigui com sigui, pel poble llatinoamericà haguera estat més tranquil si aquest paio i els seus súbdits haguessin decidit quedar-se a casa. Cinc-cents i pico anys després, Amèrica del Sud continua patint les conseqüències de l'espoli internacional, i l'espanyol en gran part. Sembla però que alguns països de l'Amèrica del Sud estan començant a rebel·lar-se contra l'invasor-espoliador, i s'ha iniciat un procés de renacionalització d'algunes indústries de gran importància estratègica i econòmica. Començant per Repsol-YPF a l'Argentina, i continuant amb Red Eléctrica a Bolívia. Qui serà el següent?
Tota la solidaritat amb el poble llatinoamericà i la seva lluita contra l'invasor. La vostra lluita és la nostra!!!
Ahir després de més de sis anys d'obscurantisme oficial i d'opacitat informativa, diversos mitjans de comunicació van poder visitar i prendre imatges del Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca. Aquests centres tenen més de presó que d'alberg, i ho vam poder comprovar amb les imatges que ahir es van difondre per televisió i a través de diversos mitjans gràfics. Els encarregats del centre van preparar la jornada d'una manera molt eficient, i van agrupar a tots els interns (presos?) al pati rodejats de policies perquè cap d'ells no tingués la temptació d'apropar-se a un periodista per relatar les seves experiències dins d'aquell antre misteriós.
El sindic de greuges, Rafael Ribó, va denunciar públicament la pantomima organitzada i va recordar que no s'ha complert amb la normativa europea que indica que s'han de poder fer visites no programades (sorpresa) als centres, per evitar el que segurament devien organitzar les autoritats del centre, és a dir, fer una bona neteja general, preparar un bon dinar perquè es vegi que ben alimentats que els tenen, i allunyar el màxim possible a tots els interns perquè no poguessin dir res que els pogués avergonyir. Aquest fet tan lamentable, va ser considerat pel secretari d'Estat de seguretat, Ignacio Ulloa, com una ingerència del sindic en les competències del Defensor del Pueblo, que pel que es veu, només defensa el que li convé.
Diuen que vivim en un estat democràtic on es respecten les llibertats individuals i tal, però llocs com aquests CIEs ens mostren que això no és una gran fal·làcia.. Aquests centres funcionen al marge de les lleis amb una opacitat total d'informació, i no vull ni imaginar-me el tracte que deuen dispensar alguns policies als interns, que no tenen cap mena de suport legal ni empara, i que estan allà abandonats i maltractats pel simple fet de ser estrangers sense papers. Us imagineu viure en carn pròpia un infern similar si aneu a buscar-vos la vida fora?
Ben mirat, els espanyols no són tan diferents dels nord-americans. Allò que criticaven de presons com Guantànamo, s'ho podrien aplicar a aquests CIEs, tot i que els presos d'aquí no portin uniforme taronja.
... que he necessitat prop de tres mesos per llegir-me la nova novel·la de Jaume Cabré.
... que m'he perdut sovint en els continus canvis en el temps i de personatges sense previ avís.
... que mai arribaré al nivell intel·lectual ni al bagatge cultural d'en Jaume Cabré, però que li costa traduir les expressions llatines o en altres llengües que apareixen a la novel·la?
... que em treu de polleguera haver de llegir vuit-cents fulls per començar a lligar caps.
... que necessitaria dues memòries com la meva per arribar a retenir tots els personatges que van apareixent al llarg de l'obra.
... que m'han agradat més altres obres d'en Jaume, més modestes intel·lectualment i literalment parlant potser, però més entenedores i àgils.
... que aquesta novel·la té molt d'assaig filosòfic, ètic i psicològic, de repàs històric, i d'anàlisi de relacions humanes, però són tantes coses en un mateix llibre que sovint embafa.
... que no sempre es pot escriure un llibre com "Les veus del Pamano", tot i que t'hi puguis passar set anys per fer-ho.
... que friso per llegir una nova novel·la d'en Jaume Cabré, perquè m'encanta el seu estil. Tanmateix, no cal que la propera passi dels mil fulls per poder ser considerat una gran obra. En té un bon grapat de més curtes excel·lents.
He de reconèixer que el passat dimecres, després de veure llençar el darrer penal de la tanda madridista per part de l'impagable Sergio Ramos, vaig fer un bot del sofà, acompanyat d'una ratxa de botifarres continuades en direcció a l'aparell televisiu. Tot això amb un somriure als llavis que encara avui després de tants dies, no ha marxat del tot. Si dimarts vaig anar a dormir bastant fotut per la injusta derrota blaugrana davant del Chelsea, l'endemà no em va costar gens dormir-me. Com pot canviar l'estat d'ànim d'un en vint-i-quatre hores...
L'acció del penal fallat per Ramos el dimecres serà d'aquelles que es recordaran i comentaran tota la vida, i de fet, ja han aparegut desenes de bromes i acudits al respecte. Per exemple: "en què s'assembla un passe de Xavi a un xut de penal de Ramos? Que tots dos van a Cuenca", o "Missatge dels extraterrestres al planeta terra: hem rebut el vostre missatge però no l'entenem. Què voler dir Addidas Football Champions League", o "Ramos va llençar la pilota a fora perquè els gols fora valen el doble", o que Ramos va llençar on li demanava el públic "A Cibeles oe, a Cibeles oe", o que Ramos va dir que "vi a Mou en el suelo y la tiré fuera para que le atendieran", ...
Jajaja, i després diuen que el futbol no és divertit... He rigut més aquesta setmana gràcies al Ramos que en un monòleg de mitja hora de l'Andreu Buenafuente.
En els darrers dies ens hem assabentat del comiat de dos puntals de la indústria de l'opi catalana (sí, sí, opi, ja que el futbol i la religió han estat, són i seran l'opi del poble), l'entrenador del FC Barcelona, Pep Guardiola, i el cardenal de Barcelona, Martínez Sistach. Tot i que el nivell de popularitat de l'un i de l'altre no tenen res a veure, tots dos, en les seves parcel·les han influït en gran mesura en l'estat anímic i emocional de moltes persones (o molta gent) d'aquest país.
Hi ha tanmateix unes quantes diferències més entre els dos personatges, i els seus anunciats comiats:
- Un ha dut a molts catalans a la glòria temporal. L'altre encara espera trobar la glòria eterna.
- Un és "creu de Sant Jordi" de la Generalitat. L'altre no es treu la creu ni per Sant Jordi.
- Un treballa tocant les pilotes. L'altre també.
- Un ens deixa en mans del seu deixeble Tito. L'altre: Tito, a veure en mans de qui ens deixes!
- Un omplia estadis cada diumenge. L'altre veia com cada diumenge tenia menys gent a l'"estadi".
- Un vivia al costat de Déu (Messi). L'altre parlava en nom de Déu, però no l'havia vist mai.
- Un cobrava un sou indecent per la feina que feia. L'altre no (ben mirat, sí. L'altre també).
Us deixo aquest magnífic treball d'un col·lectiu de pares d'alumnes francesos implicats amb la causa educativa (suposo que com a casa nostra també deuen ser una minoria), que perfectament es podria traslladar a la situació educativa a casa nostra. I més, ara que acabem de saber que la consellera Rigau acatarà (JAJAJA) la decisió del ministre Wert (Wer-te a la mierda) d'augmentar el rati d'alumnes per aula, incrementar una hora lectiva l'horari laboral dels mestres, etc., etc.
Vaja, que quan la consellera va sortir de la trobada que van tenir a Madrid els responsables educatius de totes les CCAA amb el ministre (Wer-te a tomar por culo), i va aparèixer als mitjans mostrant la seva indignació per la intromissió de l'estat en les competències educatives catalanes, el que realment pensava, era el favor que li feia el ministre (Wer-güenza me daría) aplicant aquestes noves mesures. Per aquest motiu, va ser molt prudent la consellera de manifestar una opinió contraria a les mesures proposades. Simplement va voler fer-se la víctima per guanyar-se la simpatia d'algun innocent que encara es creu que aquesta dona tingui el més mínim interès en reduir el fracàs escolar i totes aquestes coses que es diuen i que queden tan bé de cara a l'opinió pública.
Sap la consellera que el fracàs escolar és fins i tot necessari en tot sistema capitalista que es preui. No podem aspirar a un sistema on tots els alumnes arribin a la universitat. També es requereixen bons obrers submisos que treballin per baixos sous, sense protestar i sabent que no poden aspirar a res més a la vida. I no cal patir per formar als qui hauran de tirar endavant el país, ja que per això ja hi ha unes quantes bones escoles privades-concertades que s'encarreguen de formar a aquells que s'ho poden permetre, és a dir, els de la corda de la consellera.
Es calcula que aquesta nova retallada en l'àmbit educatiu suposarà l'eliminació de prop de dos mil llocs de treball, bàsicament de mestres interins i substituts. Si aquesta és la manera com pensa el govern de la Generalitat reactivar l'economia, ja em direu...
Un altre de les originals decisions del ministre (Wer-dadero inutil) és la de no cobrir les baixes laborals de menys de deu dies. O sigui, que si el mestre d'educació física o d'anglès es posa malalt, els seus alumnes no tindran classes d'aquesta matèria durant tot aquest temps. O potser es pensa el ministre o la consellera que qualsevol mestres està preparat per exercir aquestes matèries?
Però no cal patir gaire a curt termini. No crec que amb les darreres decisions del ministre (Wer-para-creer) i la consellera Rigau mori ningú, ni comenci la guerra, ni cap família es quedi sense escola on aparcar a les criatures, ni res per l'estil. Tot continuarà si fa no fa igual, excepte a les escoles. Però això només ho pateixen els privilegiats mestres i les criatures (que no tenen criteri, ni veu, ni vot), així que no cal donar-li gaires voltes, oi?
Muntatge casolà una mica desfasat pels personatges que hi apareixen, però que es podria refer perfectament canviant les cares dels protagonistes pels actuals governants... Gran clàssic del grup irundarra ja desaparegut Kortatu, impulsors del punk-rock-ska radical a l'estat espanyol i a d'altres parts del món. Grups com Inadaptats, Obrint Pas, o Brams han begut de les seves fonts.
