Crits en el desert.

Enguany torna a ser any de concurs de castells. El cap de setmana del 6 i 7 d'octubre se celebrarà aquesta competició castellera a la plaça de toros de Tarragona com s'ha vingut celebrant bianualment de forma ininterrumpuda en els darrers 30 anys. I com en les anteriors edicions, la meva colla, els Minyons de Terrassa no hi participarem tampoc en aquesta edició (a no ser que es produeixi un daltabaix de darrera hora i sorgeixi un moviment pro-concurs de minyons interessats a participar-hi, i convoquin una assemblea extraordinària per tal de fer-ho possible).

Pel que tinc entès, les raons per les quals els Minyons no participem al concurs de castells venen de lluny, dels inicis de la colla. L'any següent de la fundació (1979) els Minyons teníem la possibilitat de participar en el recuperat concurs de castells de Tarragona del 1980. Davant d'aquesta possibilitat, la tècnica del moment va considerar convenient assistir-hi, sense fer consulta prèvia a la resta d'integrants de la colla. Un cop es van saber les intencions de la tècnica, un grupet de minyons van demanar que es debatés la proposta en assemblea, i finalment, aquesta va acabar decidint no participar-hi (no sé el percentatge de vots a favor i en contra, ni si es va celebrar una única o diverses votacions). 

Tinc entès que d'aleshores ençà s'han arribat a celebrar algunes discussions i votacions més al respecte, però d'això deu fer ja més de vint anys, ja que aquest és el temps que porto jo a la colla i no recordo haver votat mai aquest tema en una assemblea. En tot cas, tampoc he tingut mai la impressió que aquest fos un tema tabú o censurat pels dirigents de la colla. Simplement, mai en aquest temps ha aparegut un col·lectiu de gent dins la colla prou nombrós o decidit per impulsar un nou debat al voltant d'aquest tema. Suposo que de la mateixa manera que a Vilafranca, a Tarragona, o a Valls no es discuteix la idoneïtat o no de participar-hi, ja que la gran majoria dels seus membres hi estan d'acord, als Minyons passa el mateix a la inversa.

El que no deixa de sorprendre'm és la gran unanimitat que mostra el món casteller en el seu suport i acceptació del concurs. Enguany serà encara més evident, si cap, amb l'incorporació de 30 colles més en una jornada extra el dissabte per les colles més modestes, o amb menys opcions de participar el diumenge amb les 12 colles més grans (que fan castells més grans). A dia d'avui, no conec cap colla, a banda dels Minyons amb els quals suposo que ja ni s'hi compta, que s'hagi posicionat contraria a aquesta competició castellera. Sé que hi ha hagut colles que ja ho han debatut i votat, i que han decidit assistir-hi si són convidades. En darreres convocatòries hi havia hagut colles que també havien decidit no participar-hi (Bordegassos de Vilanova, Xics de Granollers, i potser alguna altra que no recordo).

Comprenc que per a moltes colles participar en un espectacle d'aquestes dimensions és un caramel molt llaminer, i que es veu com una possibilitat excepcional per captar a nous membres, i portar els més grans castells possibles a plaça. Així com el fet de sentir-se protagonista important per un dia, i compartir plaça i públic amb les colles més importants del panorama. Tanmateix, no m'explico com és possible que de les 60 i tantes colles del món casteller, no n'hi hagi cap altra, a banda dels Minyons, que no vulgui participar d'aquesta competició més propera a una competició esportiva (vencedors i vençuts, xiulets i escridassades, punts i classificacions, holligans a les grades, jurat...) que no pas a una exhibició de la nostra cultura i valors.

Per això, ara més que mai, els Minyons hem de continuar dient NO AL CONCURS.

PS: Estic fins als ous de sentir l'argument de molts companys castellers d'altres colles "nosaltres no anem a competir"... ho saben que el concurs és una competició amb tots els ets i uts?



184 homes sense pietat.

Ahir el president del govern ejpañiol va anunciar al Congrés dels Diputats un nou pla de retallades per fer front a la crisi econòmica que diuen que ens ofega. Bé, a una gran part dels ciutadans d'aquest estat sembla evident que l'actual situació econòmica els està ofegant ben ofegats, tot i que dubto que el senyor Rajoy i la resta dels diputats del parlament estiguin notant gaire els efectes de la crisi. Si més no, això és el que van deixar palès els 184 diputats del Partit Popular ahir quan el seu cap anunciava des de l'estrat les noves mesures anti-crisi, que eren victorejades amb aplaudiments i cares de satisfacció pels seus acòlits.

A veure. Una cosa és que els molt ineptes del PP no en sàpiguen més i facin pagar els seus errors del passat i del present a la resta de la ciutadania, amb retallades i més retallades. Ara, que a sobre d'enfonsar econòmicament un país i deixar a milers, milions, de persones en una situació desesperada, siguin capaços de celebrar les retallades del Rajoy com si es tractés d'un torero en una "corrida", ja és passar-se de voltes. Quan el que haurien de fer és mostrar-se humiliats i enfonsats pel fet de no saber/poder/voler cercar solucions alternatives a les retallades, els molt cabrons apareixen crescuts i contents, amb unes mesures que agreujaran encara més, si cap, la lamentable situació econòmica de molta gent.

Quina diferència, el tarannà dels polítics que ens governen amb la ministra italiana de treball, Elsa Fornero, que va posar-se a plorar el dia que va anunciar importants retallades al sistema de pensions del seu país. Potser era pura ficció, però prefereixo veure les cares dels botxins compungides quan em castiguen que no pas cares d'alegria i victòria.

El "temazo" del dimecres. Dub Inc - "My freestyle"

Impactant descoberta la que vaig fer aquest dissabte al festival musical Cruïlla al Parc del Fòrum de Barcelona. La banda francesa Dub Inc que van oferir un directe molt ballable i ple de registres dub, dancehall, reggae, hip hop... Amb unes veus que porten en gran mesura el pes d'unes cançons que et transporten a ritmes africans, orientals, caribenys...

I pensar que existeixen des del 1997 i fins aquest dissabte no havia sentit a parlar d'ells... Es possible que la propera vegada que els vegi en directe no m'impactin tant, ja que sovint la primera vegada és tan intensa que el record la magnifica, però indiscutiblement són una gran banda amb un gran magnetisme. Gaudiu-la!

Idees de ministre.

Segons publica el diari El Punt-Avui en la seva edició digital d'aquest matí, el ministre d'Educació Jose Ignacio Wert tindria en ment la possibilitat de fer que els "mals" alumnes vagin a escola al juliol perquè tinguin un reforç i es posin les piles. La secretària d'estat d'Educació, Montserrat Gomendio, es queixa de la rigidesa del sistema educatiu espanyol en contrast amb altres països més flexibles amb millors resultats.

No sé si la secretària d'estat d'Educació s'ha parat a comparar els nivells d'inversió en educació d'aquests països dels quals lloa la seva flexibilitat en contrast amb la inversió en educació que tenim aquí. Potser tampoc s'ha parat a comparar les realitats socials dels països que tant lloa i la nostra (amb un increment de la diversitat de cultures i procedències molt elevat en els darrers quinze anys), o simplement les característiques socioculturals i econòmiques (renda per càpita, llibres per persona, ordinadors per persona, persones per biblioteca, ratis d'alumnes per aula, mestres per alumne, climatologia...).

Em sembla que amb la visió carca, ancorada en les velles metodologies, dels polítics governants (tant a Ejpañia com a casa nostra) l'únic que aconseguirem és putejar encara més als alumnes que, per a o per b (per c, d, e, f...), no tiren, sense que això serveixi per res. Quin serà el següent pas després de putejar les vacances d'estiu als "mals" estudiants? Putejar també les de l'hivern? Fer-los anar a l'escola també a l'agost? Es pensen els nostres governants que si se'ls castiga amb més hores rendiran més?

Amb aquestes declaracions, els caps pensants educatius del govern del PP ens volen fer creure que el principal problema perquè els alumnes no aprenguin són els propis alumnes, que són uns ganduls i no volen esforçar-se. Que passa, que pel fet que a un alumne li costi més aprendre, se l'ha de putejar traient-li privilegis dels quals poden gaudir la resta? No seria més raonable ajudar a aquests alumnes al llarg del curs amb més atenció i suport? Amb més mestres i recursos, amb menys assignatures inútils, amb uns horaris ajustats a les capacitats reals individuals, amb uns continguts que despertin l'interès i la motivació, amb unes instal·lacions adequades, un entorn afavoridor de l'aprenentatge, etc., etc.

Retorn a la infantesa.

Vano de 5 a la Festa Major de Viladecavalls, la meva segona casa.

Ahir els Minyons vam tancar el primer tram de la temporada amb l'exhibició vespertina a la festa major de Viladecavalls. Feia un munt d'anys que no actuàvem en aquest poble veí, i potser per aquest fet, vam aplegar a un nombrós públic que va respondre amb entusiasme totes i cadascuna de les construccions que vam realitzar (3d8, 4d8, 2d7 i vano de 5).

Per a mi va ser una jornada força especial, ja que per unes hores vaig poder reviure grans moments de la meva infantesa i adolescència, i retrobar-me amb vells amics i coneguts. Primerament, al Casal Familiar, un dels llocs on hi he passat més hores de la meva vida, de la piscina al frontó, del frontó a la taula de ping-pong, de la taula de ping-pong a la pista de tennis, i tornar a començar, on molts minyons vam poder gaudir d'un dia de piscina molt agradable. I més tard, a l'explanada de la masia de Can Turu, on havíem de fer els castells, principal punt neuràlgic de celebració de les festes majors, i on de ben xic vaig començar a familiaritzar-me amb els balls d'orquestra i les llargues nits de festa major envoltat d'amics i familiars.

I ara us explicaré una anècdota (batalleta) relacionada amb la festa major de Viladecavalls, de quan devia tenir no més de deu anys: resulta que em vaig oferir voluntari perquè els meus germans i les meves cosines s'iniciessin en l'ocifi de perruquers (la meva iaia Dolors ho era), i em van fer tal destrossa que després van haver de demanar a una perruquera jove del poble que ho arreglés. I arreglar-ho va significar deixar-me la closca ben rasuradeta. Per dissimular una mica la retallada, la perruquera em va recomanar que em fregués el cabell amb una mica de sabó i aigua perquè em quedés de punxa i semblés més llarg. I així ho vaig fer... Doncs aquell vespre mentres gaudíem de l'orquestra de torn, sobtadament, va començar a ploure, i del meu cap baixaven rius d'escuma que anaven a parar als ulls, amb la coïssor pertinent. Sort que els avis vivien a prop d'allà...

En part per tots aquest records que guardo dels bons moments passats a Viladecavalls, ahir em va fer especial il·lusió que em fessin fer un dels pilars de 4 dels pilars de comiat. Feia no sé quants anys que no feia cap castell al tronc amb la camisa de la colla (potser el pilar de 4 al cim del Pedraforca l'any 2009 va ser l'últim, i perquè el vaig muntar jo...). No ho dic amb amargor, ja que fa temps que vaig assumir que fer castells és molt més que no pas pujar al tronc dels castells, i a dia d'avui he perdut tota il·lusió al respecte. Però si hi havia alguna possibilitat que mai tornés a fer alguna cosa al tronc, ahir era el dia. I és per aquest motiu que em vaig alegrar tant d'haver pogut fer de segon al pilar de quatre, ja que aquest pilar tenia per a mi una forta càrrega simbòlica i emotiva. Així que vagi des d'aquí el meu agraïment als tècnics que van pensar en mi. (per cert, que s'apropa Sant Fèlix i crec que el pilar d'entrada no l'haurien de fer sempre els mateixos... ;-) ).

Minyons, bones minivacances i fins aviat!

Ah, i dijous cinema a la fresca!

Gràcies Jessed.

Malgrat que la majoria dels esportistes d'elit catalans es passen els sentiments nacionals pel forro i no dubten a competir amb els colors d'Españia, es poden trobar alguns exemples d'esportistes compromesos amb el seu país i amb un mínim de dignitat.

Aquest és el cas del Jessed Hernàndez, corredor de curses de muntanya que avui s'ha imposat en la mitja marató dels Sky Games a Ribagorza (Aragó), però que s'ha quedat sense la medalla del vencedor pel fet de córrer defensant els colors del país que s'estima, és a dir, Catalunya, que malauradament no està reconeguda oficialment en aquest tipus de competició.

La guanyadora de la prova en la categoria femenina ha esta la també catalana Núria Picas, tot i que aquesta no ha tingut tantes manies a l'hora de vestir els colors del país veí. Això sí, a l'arribar a la línia de meta ha onejat una bandera estelada, detall aquest que no crec que agradi gaire a les autoritats federatives espanyoles. Personalment, preferiria que la Núria hagués lluit la samarreta catalana en comptes de l'espanyola, tot i que puc arribar a comprendre a molts esportistes amateurs que no tenen altra alternativa si volen aspirar a participar en competicions internacionals.

Jo opino que fins que no es normalitzi el fet independentista a tots els nivells, i als diversos àmbits socials (laborals, culturals, esportius, educatius, econòmics, polítics), no podrem aspirar a ser un país lliure i independent (normal vaja). Si pensem que tan sols amb la classe política n'hi ha prou per aconseguir la independència, anem llestos. Fins que la societat civil no comenci a implicar-se en el projecte no anirem gaire lluny.

Carai, com pot ser que el 51% de la població catalana aposti per la independència, i no coneguem ni a un esportista professional que la reclami? I els actors? I els músics? I els empresaris? I els sindicalistes? I els presentadors de televisió? I els locutors de ràdio?

Més Jesseds li calen al país!

Gràcies Jessed!

Dissabte paella!!!

Avui he quedat amb uns quants amics per anar a menjar una paella a Vacarisses i fer un banyet. La paella (a la llenya) ens la prepararà la Sònia que es veu que hi té la mà trencada... La darrera experiència amb arròs a la llenya va ser a Poblenou de l'Ebre, al restaurant Lo Pati d'Agustí, on hi vaig tastar un arròs negre per llepar-te els dits. Quin gran descobriment la paella!

Apa, bon cap de setmana i bona cuina!