Nous equips tècnic i directiu als Minyons de Terrassa.

L'Enric Cardús i el Màrius Boada, president i cap de colla dels Minyons.

Ahir es va celebrar al local dels Minyons l'assemblea anual on es trien els equips tècnic i directiu per la nova temporada, i on es fa balanç de la feina feta el darrer any. En una de les assemblees més participatives i concorregudes que recordo (més de 160 acreditats), es va acabar fent confiança al renovat equip directiu que encapçalava el president continuista, Enric Cardús (112 sí, 37 no, 12 en blanc), i a la nova proposta de junta tècnica encapçalada per una de les "vaques sagrades" de la colla, excap de colla els anys 89 i 90, 93, 96 i 99, Màrius Boada (94 sí, 45 no, 12 en blanc, 2 nuls).

Una de les principals novetats d'aquesta assemblea va ser el fet que tothom s'hagués d'acreditar per tal d'accedir-hi, i també per tenir dret a vot. A l'entrada, el nou secretari tenia els llistats de socis (actius) i els anava entregant dues paperetes. Blanca per votar (sí o no) la junta, groga per votar (sí o no) la tècnica. I enguany, tots els membres assistents tenien dret a vot tinguessin l'edat que tinguessin, novetat dels nous estatuts, ja que antigament es limitava el vot als majors de certa edat.

Una de les principals evidències del nou sistema, és que molts minyons que abans no s'atrevien (per por, per vergonya, pel què diran, o per por a represàlies) a votar en contra d'una candidatura, aquest cop ho han fet sense contemplacions. No recordo cap candidatura que hagi rebut tants vots contraris com la de la tècnica actual (45), per raons diverses (algunes es van fer paleses amb els comentaris d'alguns dels participants), que els seus integrants, i el cap de colla principalment, hauran de valorar i contrarestar.

Personalment, vaig votar a favor de la nova junta (on hi col·laboro en matèria d'activitats socials) per diverses raons: primerament, perquè és l'única candidatura de junta que es presentava; en segon lloc, perquè sé que tots els integrants tenen un gran compromís amb la colla; en tercer lloc, perquè no podia votar en contra d'una candidatura on jo hi estic present; en quart lloc, crec que s'han fet moltes coses bé, i alguna de malament, tot i que sempre és més fàcil per alguns criticar que lloar; i finalment, perquè hi ha un bon grapat de cares noves que es mereixen un vot de confiança. Crec que és força millorable la comunicació de la junta amb la colla, però tampoc podem pretendre que cada divendres després d'assaig s'hagi de muntar una petita assemblea per decidir com gestionem la colla.

Pel que fa a l'equip tècnic, el meu vot va ser en blanc. I tot i que molts dels arguments que em van fer votar a favor de la junta s'haurien de poder extrapolar a la tècnica, aquí em van moure altres qüestions. Tot i que reconec que els plantejaments tècnics i d'organització que va fer el nou cap de colla, el Màrius, em semblen molt encertats, hi ha qüestions morals que fan que no pugui donar plena confiança als nous caps. Ahir mateix, es va fer palès, amb alguna resposta del cap de colla a preguntes o comentaris dels assistents, les formes una mica prepotents i xulesques que a molta gent no agraden. Fins i tot després de l'assemblea, compartint opinions amb un company de la colla, em deia que ell havia vingut amb la intenció de votar a favor de la nova tècnica, però que després de sentir alguns comentaris una mica "fora de to" del nou cap de colla havia decidit votar en blanc.

Crec que faria bé el nou cap de colla en moderar els seus impulsos contestataris que en ocasions fan més mal que bé. I puc entendre que el cap de colla té molta pressió a sobre, i que hi ha un bon grapat de gent a la colla molt pesada, i fins i tot, molt maleducada. Però el cap de colla, és la principal figura representativa de la colla, i ha de ser un exemple de comportament, savoir-faire, i correcció. Malauradament, els Minyons hem tingut uns quants exemples de caps de colla d'estil "de barriada" i aquest estil ha acabat convertint-se en un signe de normalitat. Aquest fet ha comportat que molts membres de la colla acabessin marxant molestos pel tracte rebut i per aquestes males formes. A veure si entre tots podem aconseguir un clima d'assaig, i a les actuacions, més positiu i agradable.

I pel que fa a algunes crítiques que es van llençar sobre el nou equip de canalla, crec que no són justes en cap cas. Desconfiar de la capacitat d'aquest equip de canalla pel sol fet que la major part dels seus integrants no tenen experiència en altres equips de canalla, ho trobo un argument de poc pes. De fet, la passada temporada també hi havia una barreja d'experiència i inexperiència i ningú ho va qüestionar... al nou equip hi figuren persones que han començat fent castells d'acotxador, persones que porten més de vint anys fent castells, i persones que ja saben el que és treballar amb la canalla, tant pel que fa a l'aspecte tècnic com l'humà. El nou equip és jove, però no inexpert. Un vot de confiança, no? L'única cosa que m'inquieta és si seran suficients els cinc membres de l'equip per portar l'assaig amb tota la canalla, o si afegiran a nous col·laboradors per poder fer més proves.

Ken Robinson: educació i creativitat.

Ken Robinson (Liverpool) és un escriptor, conferenciant, educador i pensador, de temes com la creativitat humana, la qualitat de l'ensenyament, o la innovació. Aquesta conferència pronunciada l'any 2006 als EEUU és summament entretinguda i pedagògica. El senyor Robinson sap captivar a la seva audiència amb els seus pensaments, i alhora és capaç de fer esclatar en riallades al personal amb les seves conyes. Són 20 minuts, però val molt la pena.

Eureka!!!

Sembla ser que el Departament d'Ensenyament de la Generalitat acaba d'adonar-se que el model d'ensenyament que empren les escoles, no serveix per tal que els alumnes acabin assolint els objectius d'aprenentatge competencial que predica l'OCDE, i aquest fet es fa evident quan se saben els resultats de les proves PISA, que donen resultats molt per sota de la mitjana europea. Aquestes proves (exàmens) posen a prova als alumnes en diferents competències, que van molt més enllà dels continguts conceptuals que s'ensenyen a les escoles.

Segons el Currículum LOE, Competència és la capacitat d’utilitzar els coneixements i habilitats, de manera transversal i interactiva, en contextos i situacions que requereixen la intervenció de coneixements vinculats a diferents sabers, cosa que implica la comprensió, la reflexió i el discerniment tenint en compte la dimensió social de cada situació.

Les Competències Bàsiques són vuit: les Competències Comunicatives (competència lingüística i audiovisual, i competència artística i cultural), les Competències Metodològiques (tractament de la informació i competència digital, competència matemàtica, i competència d'aprendre a aprendre), les Competències Personals (l'autonomia i iniciativa personal), i les Competències de Conviure i habitar el món (coneixement i interacció amb el món físic, i social i ciutadana).

Aquest model d'aprenentatge competencial que queda molt bé escrit als currículums i a les lleis educatives, contrasta amb la realitat educativa del nostre país, on es continua matxucant a la canalla a base de continguts teòrics i conceptuals, i on l'aprenentatge es basa en la memorització-repetició d'allò que el mestre (els llibres de text) han cregut oportú que s'havia de saber. És a dir, les lliçons se succeeixen una darrera l'altra sense lligams aparents, i els alumnes s'examinen (uns més sovint que altres) per demostrar la capacitat que tenen per memoritzar allò que els havien explicat.

És a dir, que mentres els currículums parlen de competències globals i transversals, els models d'ensenyament encara es basen en la transmissió d'informació i en la memorització, com fa cent anys. Bé, més val tard que mai, i sembla ser que ara la Consellera d'Educació ha obert els ulls. A veure si encara ho podem arreglar una mica...

El "temazo" del dimecres. Lluís Llach - "Que feliç era mare"

Els que hem conegut la Catalunya rural, de poble, i de ritme lent, no podem no sentir enyorança al sentir aquesta cançó del Lluís Llach de l'any 1968. Un dels meus temes preferits del Llach, que em fa reviure les estades a la casa dels meus avis a Viladecavalls quan era vailet. Un poble que ja no sembla un poble.

No calen reformes, calen revolucions.

Quan el poder econòmic controla el/els:

- poder polític-legislatiu-executiu.

- mitjans d'(in)comunicació-alienació.

- poder judicial.

- cossos de control-repressió (policia, exercit...).

- sistema educatiu.

... i ho fa amb l'objectiu de mantenir els seus privilegis i de continuar enriquint-se a costa del patiment de la resta de la societat, l'únic camí possible per a canviar el sistema, passa per la revolta. A França ho van entendre i van posar-se mans a la feina. Quant temps més podrem aguantar els que avui continuem patint l'avarícia i la cobdícia dels que mouen els fils? 

La Pipi, una nena orfa de mare, lliure i feliç.

Ahir vaig acompanyar als meus nebots al Teatre Principal a veure l'obra "Pipi Calcesllargues", basada en el personatge literari creat per l'escriptora sueca Astrid Lindgren, l'any 1941 quan la seva filla de set anys es trobava al llit malalta dels pulmons, i li va demanar que li expliqués un conte.

Recordo que quan jo era petit, ja seguia la sèrie televisiva de la Pipi amb gran delectació. Els meus nebots (tots cinc) són, o han estat, uns grans fans de les aventures d'aquesta sueca entremaliada. Darrerament, no sé si perquè s'han fet grans, o perquè s'han adonat que mai arribaran a gaudir de la llibertat de la Pipi, han anat perdent el seu interès per aquest personatge fantàstic.

La Pipi és una nena fora del comú: orfe de mare; amb un pare pirata que veu molt de tant en tant; no assisteix a l'escola però sap moltes més coses que els nens que hi van; no té por dels adults que la volen "reeducar" a la manera tradicional, i gràcies als seus poders sobrenaturals, és capaç de desempellegar-se d'aquells que la volen "controlar"; estima els animals i s'hi relaciona tractant-los com uns amics més; té una imaginació extraordinària que li serveix per resoldre qualsevol qüestió o problema que se li plantegi...

En definitiva, la història de la Pipi, no deixa de ser un al·legat a favor d'un canvi de paradigma educatiu, contrari als dogmes establerts de la disciplina i l'autoritat, i d'un model escolar de transmissió de coneixements, i d'anulació de la singularitat individual, la creativitat i el talent. 

En ple segle 21, cal reconèixer, que la història de la Pipi, escrita fa més de setanta anys enrere, és subversiva i revolucionària pels cervells de la majoria dels contemporanis.

Legítim vs legal.

Aquesta "fatxa" no hauria pogut ni votar segons la llei de fa cent anys.

Darrerament, hem sentit declaracions contundents des del bàndol "enemic" (és a dir, els enemics de la democràcia i les llibertats), referides a l'esborrany de declaració de sobirania política i jurídica (que no nacional, de moment) redactat pels dos partits majoritaris al parlament de Catalunya, CIU i ERC. Sense anar més lluny, la portaveu del govern espanyol, la popular (en el pitjor sentit de la paraula) Soraya Sáenz de Santamaria (quin nom més VIP, no?), manifestava que “En democràcia no existeix legitimitat sense respecte a la legalitat”. I va afegir: “Cap llei ni cap tractat internacional avalen declaracions de sobirania.”. I dit això se'n devia anar a ficar-se els dits fins la gola per vomitar tota la bilis i el verí que porta a dins acumulat.

 

O sigui, que segons les paraules d'aquesta nacionalista espanyola, la llei està per sobre de tot. Però de tot, de tot. És a dir, que les lleis estan per complir-les i no per ajustar-se a les voluntats de la gent que les elabora. És a dir, la llei per sobre de les persones... Jo li recordaria a aquesta senyora, que fa cent anys, les lleis prohibien el vot femení, i degut a les protestes i lluites de moltes dones (i alguns homes) que consideraven aquesta llei injusta i il·legítima, van aconseguir canviar la llei. Suposo que ara, la Soraya se'n deu alegrar que aquesta llei fos modificada, i que actualment no tingui cap problema a l'hora d'anar a votar, i fins i tot presentar-se com a candidata per un partit espanyolista ultraconservador.

 

La història ens demostra que les lleis estan per servir a la gent, i que quan cal modificar-les, doncs es modifiquen i ja està. S'ha preguntat la senyora Soraya com va ser possible que mig Sud-amèrica s'independitzes de l'imperi si hi havia lleis que ho prohibien? I per què es van separar d'Ejpañia també territoris com Filipines, el Sàhara Occidental, o Guinea Equatorial? Quan volem posar les lleis per davant de la voluntat dels pobles (o la gent), es que tenim un problema. Se'n diu manca d'esperit democràtic.