"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 10 de març del 2013

Felicidad Loscertales: No me creo ninguna reforma educativa.


(entrevista a la catedràtica en psicologia Felicidad Loscertales apareguda al diari El País d'avui diumenge)

Felicidad Loscertales Abril, a sus 75 años, mantiene con cariño su despacho en la Facultad de Psicología de Sevilla como profesora emérita de la Universidad. En sus títulos se lee catedrático en Psicología y licenciado en Historia, pero no le preocupa demasiado que estén en masculino. Lo importante es que ha llegado. Sus líneas fundamentales de investigación son los estudios de género, la educación, el cine y los medios de comunicación. “Entré en la Universidad con 18 años y ya no salí”, declara. Solo los años de excedencia, que por ser madre de cinco hijos tuvo que solicitar, le alejaron de la profesión, pero no de sus estudios. Ahora, imparte clases en el Aula de la Experiencia, investiga, escribe tribunas, libros y divulga su conocimiento en decenas de publicaciones y charlas. Su nombre, Felicidad, más allá de lo romántico que pudiera parecer, significa el triunfo de la mujer en su familia. Su abuela, su madre, su hija, su nieta y su biznieta se llaman igual. “Mi abuela decía con mucha intención que las decisiones de nombrarnos era algo en lo que los hombres no habían intervenido nada”, cuenta. En 2007 obtuvo el Premio Fama a la Excelencia Investigadora en su primera edición, en 2005 fue nombrada Mujer Sevillana del Año; en el 2000, recibió la Medalla de Oro al Mérito en la Educación en Andalucía; y en 1961, el Premio Extraordinario de Licenciatura. Felicidad es testigo de mil y un modelos educativos en España, también de sus resultados.
Pregunta. ¿Qué aporta la nueva ley educativa?
Respuesta. Ni me la he leído. No me la creo. No me creo ninguna reforma educativa. Será que con la edad empiezas a tener un desencanto especial con la política. Yo sería capaz de entusiasmarme con una propuesta de otro cariz. Pero esta me suena tanto a rancio... Son lo mismo, la de un partido que de otro.
P. ¿Qué modelo propondría?
R. Primero remarcaría que los políticos tienen mucha culpa de la situación actual. Tienen quemados a los profesionales y engañadas a las familias. En educación, hay que tener una prospectiva de formación a 25 años vista, que es lo que tarda una persona en formarse. Y ningún partido lo hace. La política no apoya a la educación. Solo en los años de la República, de 1931 a 1936, se planteó un sistema educativo fabuloso, de libertad e igualdad. Ahora solo se viste a la educación de ideología política.
P. ¿De qué tiene que vestirse la educación?
R. De humanidad. Pedimos un pacto social por la educación, que integre a familia, a los profesionales y a la sociedad. Pero a los políticos no les interesa.
P. También están los recortes y las subidas de impuestos...
R. Son un atraco. A los funcionarios nos atacan porque les resulta fácil, y a los estudiantes les dejan sin opciones. Por ejemplo, es una pena que no se fomenten becas como la Erasmus, que ofrecen al alumno una visión muy amplia de la Universidad.
P. ¿Y sirve manifestarse?
R. Por supuesto. Las cosas si no se dicen no se saben. Aunque los políticos van a sus intereses. Muchas veces pienso si están en este mundo... No los entiendo.
P. ¿Sale con la marea verde?
R. Sí, he salido. Aunque ahora me canso bastante...
P. ¿Qué más herramientas necesitan los ciudadanos?
R. Un elemento clave es generalizar la cultura, quizás porque me crié con la línea educativa de la República, pero la generalización de la cultura puede salvar a esta sociedad. Hay gente muy inculta, y no es por su culpa. Recuerdo a mi hijo horrorizado durante sus prácticas de medicina en un pueblo de Sevilla por visitar decenas de casas en las que no había ningún libro. Ni uno. Si hubiese más cultura, los ciudadanos no admitirían los abusos de la política ni de las empresas. Por ejemplo, la mayoría de la gente no sabe que nuestra ley Electoral es muy mala. Tenemos que conocer nuestros derechos y deberes.
P. ¿Qué deberían replantearse los ciudadanos?
R. Cada uno debería ser capaz de construirse a sí mismo y a la sociedad, pero es un momento difícil para pedir algo a un desempleado. El otro día vi en la calle a un señor de 60 años, aseado, bien vestido, con un letrero que decía “Denme una limosna para poder subsistir”. Me dio un vuelco el corazón cuando me di cuenta de que la palabra subsistir estaba bien escrita. A qué situación habrá llegado. Está claro que hay que conocer la historia para que esto no vuelva a ocurrir.
P. ¿Qué haría falta recordar?
R. Sin duda, la educación en valores éticos. Los jóvenes están ansiosos de conocerlos. La última tesis que he dirigido iba sobre cómo aprender en valores con el cine. Se movilizó un colegio entero para la investigación, se cambiaron horarios del centro, los niños estaban absolutamente entusiasmados. Un éxito.
P. ¿Cómo adquirió usted esos valores?
R. Con la educación y el respeto desde pequeña. Me crié en Marruecos, estudié en Francia, siempre he estado rodeada de libros. Mi madre terminó la carrera de medicina en 1936 en Sevilla, igual que mi padre.
P. El pasado viernes fue el Día Internacional de la Mujer. ¿Qué balance hace desde que su madre se licenció?
R. Hemos progresado muchísimo en el mundo occidental, y está demostrado que ellas son mejores estudiantes que ellos. Aunque falta todavía por hacer. En clave de humor se cuenta que la igualdad se alcanzará cuando haya el mismo número de mujeres y hombres ineptos en puestos altos. (Risas) Lo que todavía me duele es el maldito cáncer del maltrato, y para erradicarlo necesitamos que las mujeres defiendan su identidad. Es una cuestión de formación y educación.
P. ¿Tiene esperanza en el progreso social?
R. Sí. Pero hace falta retomar la solidaridad, el altruismo, la caridad, y actuar. Si no te duele el dolor de los demás, es mentira. Hay que pringarse.
P. ¿En qué está pringada?
R. Colaboro económicamente con dos ONG pero, sobre todo, voy predicando mi conocimiento, lo que yo pueda saber. Lo que tengo es lo que sé.
Modelo educativo, cine y medios
Loscertales plantearía un modelo educativo en tres fases: La primera; de lectura, escritura y cálculo. La segunda; de aprendizaje de acervo cultural. Y la tercera de construcción de oficios y profesiones. “Hasta que el estudio sea productivo para la sociedad”, declara.
La catedrática ha trabajado en profundidad la imagen del docente en el cine, acumula más de 400 cintas estudiadas en su casa. “Concluimos que la figura del profesor se trata con mucho cariño y respeto en el cine”.
En relación a los medios de comunicación, considera que la sociedad necesita informarse con rigor. “Hacen falta profesionales, y dueños de medios que no solo busquen el rédito económico Es difícil ver una redacción como la de la película Cuarto Poder, cercana y vocacional”.

divendres, 8 de març del 2013

Dies "de".

curiós cartell que han penjat al twitter de la colla

Diuen que avui és el dia de la dona treballadora. Es veu que això ho va decidir l'ONU l'any 1975. Suposo que per aquelles èpoques devien arribar a la conclusió que les dones treballadores es mereixien un dia de reconeixement a l'any. Algú sap quin és el dia de l'home treballador? I el del jove aturat? I els dels ni-ni-ni's?

Està bé això de tenir un dia en que tothom se'n recordi de tu, i et felicitin i tal. Però, i la resta de l'any? Quin rotllo, no?, això d'haver d'esperar 365 dies perquè algú torni a recordar-se de tu? I qui se'n recorda del medi ambient un cop passat el dia de l'ecologia? O de la pau, després del dia dedicat a aquesta? Que li preguntin als sirians, als palestins, o als malians

Però encara trobo molt més lamentables els dies aquests "de", inventats ,simplement i pura, per fer consumir a la gent: que si el dia de la mare; el dia del pare; el dia dels enamorats; el dia de l'amic; etc.

Però ja que de dies "de" va el tema, us comunico que aquest diumenge és el dia "de" l'estrena oficial de la temporada castellera dels Minyons. Serà a Ullastrell a les 17 h. amb motiu de les festes del Serralavella.

I el dilluns serà el dia "de" que marxi de colònies amb els alumnes de 4t de l'escola. Un moment magnífic per poder-t'hi relacionar d'una manera molt més informal i propera, i una manera de recordar com de bé ens ho passàvem nosaltres també durant aquestes aventures apassionants de dos o tres dies.

I que el proper dimarts serà el dia "de" que el Barça demostri si les darreres ensopegades són tan sols una pedra al camí, o si realment l'equip s'ha trobat davant d'un mur infranquejable que no sap/pot superar (les defenses com les del Madrid o la del Milan).

dimecres, 6 de març del 2013

El "temazo" del dimecres. Mermelada Bunch - "Comando borracho"


Avui vull dedicar el "temazo" del dimecres al poble de Veneçuela que, majoritàriament, plora la mort del seu president Chávez. Ha mort de càncer a l'edat de 58 anys, tot i que planeja una ombra de sospita per un suposat complot nord-americà per acabar amb la seva vida. Tot i que per alguns pot sonar a broma, o ser un autèntic despropòsit, jo coneixent els nord-americans em puc creure qualsevol cosa...
 
Aquest tema el vaig descobrir en el meu primer viatge a terres veneçolanes, l'any 2003, gràcies a un grup de joves estudiants que vam conèixer a la platja de Puerto Colòmbia. Vaig repetir país l'any 2009 quan el debat ciutadà al voltant del Chavisme estava en plena efervescència. Veient el suport popular que rebia, em va semblar que tant dolent no devia ser. De fet, pitjor que Rajoy no deu ser, i també Rajoy té el suport majoritari dels ciutadans espanyols...

dimarts, 5 de març del 2013

Així, així, així guanya el Madrid!!!


Esperem que després del robatori al Manchester United d'aquest vespre, a la tornada dels vuitens de final de la Champions, el senyor Mourinho s'estigui una temporada calladet en les seves rodes de premsa, on tan acostumats ens té a criticar, dia sí i dia també, els arbitres quan el seu equip perd. Avui, gràcies a l'injusta expulsió del jugador portuguès Nani, per una entrada dura, però totalment involuntària (el jugador no ha vist al rival i ha contactat amb el seu peu a la cintura d'aquest, però més aviat lateralment), el Madrid ha estat capaç de remuntar un partit que se li havia posat coll amunt i que li podria haver resultat molt més complicat de jugar tot el partit en igualtat de condicions pel que fa al nombre de jugadors d'un i altre equip. Llàstima que l'arbitre no hagi mantingut el mateix criteri després d'una entrada molt similar (fins i tot més lletja ja que anava de cara) d'Arbeloa a un jugador de l'United...

A veure si el proper dimarts el Barça es posa les piles d'una vegada i no li deixa el camí fàcil al Madrid. Ara, per poder-ho fer, hauran de canviar un bon grapat de coses.


dilluns, 4 de març del 2013

Començo la temporada de calçotades. Primera: Minyons.







Diumenge de calçotada al local dels Minyons. Un any més ens hem trobat un bon grapat de minyons per celebrar la tradicional calçotada de la colla. Els més matiners hem arribat a les 10:30 al local per començar a preparar-ho tot: enfilar els calçots, tallar la llenya, preparar el foc, muntar taules i cadires, etc. Controlant el foc el Raul i el Nani, i alguns ajudants més transportant calçots, fent paquets amb els calçots cuits, i portant birres. De dones col·laboradores se n'han vist més aviat poques, però l'Eli ho ha compensat amb escreix, ja que ha estat a tot arreu (fins i tot tocant el tabal al concert de gralles).

La jornada ha coincidit a més amb unes jornades de convivència de la canalla, que el dissabte van tenir teatre a la sala-gimnàs ("Maginet tap de bassa") i a la nit es van quedar a dormir al local. Pel matí han anat a fer un volt per la ciutat amb els encarregats de canalla, i al migdia els pares han vingut a recollir-los, i alguns s'han quedat també a la calçotada. També ha coincidit amb un taller de castells a Vallparadís, amb motiu d'una trobada d'Ampas de Terrassa contra les retallades i contra el tancament de grups i d'escoles.

Val a dir que el dia ha acompanyat de forma esplèndida el desenvolupament de la calçotada, ja que ha brillat el sol, i ha escalfat el pati. Era un dia d'aquells que venia de gust fer un àpat a l'aire lliure. I també han lluit força les gralleres de la colla, que ens han ofert un concert a l'hora dels cafès i les copes. Impressionant la versió de "nit de llampecs" que ens han ofert. Xapó. Llàstima que no hagi vingut més gent a escoltar-les... tenim unes gralles que no ens les mereixem. També he trobat a faltar als més joves, que no han vingut ni a la calçotada ni al concert de gralles. És curiós perquè després alguns es queixen que manca "cohesió" entre la gent de la colla... Bé, de fet, també he trobat a faltar als kurtits, als torreons, als cepitus, als mikros...

diumenge, 3 de març del 2013

No hi ha pla B.


Quin desastre! Això em vaig repetir ahir una vegada i una altra veient el partit de lliga del Barça al Bernabeu. Sembla mentida que tan sols quatre dies després que el Barça caigués en el partit de copa, en la trampa d'un Madrid amb l'única pretensió de defensar-se amb ordre i de sorprendre amb la seva gran arma ofensiva, el contraatac, ahir es tornés a repetir la història amb el mateix guió si fa no fa. I és que el Barça va tornar a demostrar que no té cap pla alternatiu per fer front a l'estil de joc blanc, i així, enfrontament rere enfrontament, cauen en els mateixos errors, i li posen fàcil a l'etern rival. Ahir, fins i tot, l'entrenador blanc es va permetre el luxe de jugar amb uns quants jugadors reserves, i ni tan sols amb aquest avantatge va poder el Barça endur-se un resultat positiu.

Crec que les raons que expliquen el declivi culer en els darrers enfrontaments amb els blancs tenen a veure amb el plantejament tàctic. El Barça vol ser fidel al seu estil de joc ofensiu, i des del primer minut del partit els jugadors blaugranes s'avoquen a l'atac i acumulen homes al camp del rival. Aquesta aposta superofensiva del Barça li va de perles al Madrid, que té un excel·lent ordre defensiu, una autèntica muralla, i un parell o tres d'homes ràpids al davant llestos per sortir com bales a la que recuperen la pilota. És per aquest motiu que quan veiem atacar als blancs, acostumen a veure's situacions d'un contra un, o dos contra dos, o tres contra tres. En canvi quan ataca el Barça, la majoria de les vegades ho fa en posicions estàtiques, amb dues línies defensives de quatre homes per part del rival, i sense espais per on poder travessar aquesta barrera.

I si de normal, l'atac en estàtic i posicional ja és difícil, encara ho complica més si els jugadors no estan del tot endollats físicament i no hi ha molta mobilitat per mirar de fer córrer al rival i de sorprendre'l amb algun moviment que desfaci l'ordre defensiu del rival. Quan tots els jugadors que ataquen, ho fan de manera estàtica i esperant la pilota al peu, els defensors no s'han d'esforçar excessivament en la seva tasca, i poden controlar les marques de manera relativament fàcil. L'única solució possible en aquests casos és la que moltes vegades ha salvat els mobles a l'equip blaugrana, és a dir, que la pilota arribi a Messi o a Iniesta a prop de la frontal i algun d'aquests s'inventi una jugada meravellosa i marxi de tres o quatre contraris per poder generar una ocasió de gol.

Ahir vam comprovar com de fàcil resulta pel Madrid enfrontar-se a aquest Barça. Tan fàcil com mantenir un ordre defensiu amb dues línies de quatre jugadors ben juntets i molt solidaris en els esforços, i confiar en els dos o tres homes del davant que surten que se les pelen cada vegada que ells recuperaven la pilota al darrera. I si no hi havia possibilitat de contraatac, doncs simplement una passada en llarg perquè alguna de les torres blanques (Pepe, Benzemà) pentinés amb el cap cap enrere i generés una acció de perill amb algun davanter espavilat entre els defenses del Barça. I si no sorgia així l'ocasió, sempre podien provocar alguna falta a prop de l'àrea blaugrana per un llançament de Cristiano, o per un centre a l'àrea, on jugadors de la talla de Pepe, Varanne, o Ramos, sempre compliquen les coses als baixets jugadors culers. I així precisament va arribar el gol de la victòria blanca. I ja en van uns quants a pilota parada...

Ahir m'hagués agradat veure algun canvi tàctic a les files blaugranes, però res de res. Ni tàctic ni d'actitud (ja ni ens recordem d'aquella pressió defensiva de fa un temps, quan els jugadors del davant recuperaven la pilota a prop de l'àrea rival i es generaven ocasions de gol per les pèrdues de pilota del rival). Ahir no m'hagués importat gens que el Barça hagués sabut contrarestar l'estil superdefensiu dels blancs amb una estratègia diferent a la de llençar-se a un atac desesperat sense possibilitats. Per què no vam especular una mica amb la pilota al darrera esperant que la defensa blanca s'obrís per aprofitar els espais? Piqué i Mascherano es podrien haver passat el partit sencer passant-se la pilota sense rebre la pressió de cap jugador blanc... m'hagués agradat veure com hagués reaccionat el públic del Bernabeu davant la desídia dels seus jugadors. I potser valdria la pena que en els enfrontaments amb els blancs, jugués algun jugador més alt per contrarestar l'alçada d'ells. Per exemple Song. Si cada partit que ens enfrontem ens fan un gol de pilota parada, n'hi ha com per plantejar-s'ho, no? 

divendres, 1 de març del 2013

Carme Thió de Pol: “Si no vigilem, farem unes criatures molt neuròtiques”

 
(interessants reflexions educatives de la psicòloga Carme Thió en una entrevista pel diari El Punt-Avui)
Exigim molt als nens en alguns aspectes, en coneixements, però en d'altres els fem febles i consentits
Com ser pare o mare i no morir en l'intent. Sobre això s'ha escrit molt: el problema és gruixut. Ara acaba de sortir "M'agrada la família que m'ha tocat" (Eumo), de la psicòloga especialitzada en educació infantil Carme Thió de Pol. Què té de particular? Doncs que es basa en trenta anys d'experiència al costat d'una colla de progenitors desesperats, i de nens i nenes als quals no sempre els acaba d'agrada “la família que els ha tocat”.

Per què va escollir aquest títol?
És el que em va dir un fill després de treballar la dinàmica de la seva família i aconseguir que es respirés un clima d'alegria i no de mal humor i cansament. Transmet l'objectiu del llibre, que és que tothom estigui satisfet amb la seva família perquè és la millor manera de progressar, madurar i aprendre.
Per aconseguir-ho, apunta que són els pares, i no tant els fills, els que han de canviar d'actitud.
El problema no són ni els pares ni els nens, sinó la relació que s'estableix. En la majoria dels casos cal reconduir els lligams afectius. Els pares estimen els fills, però de vegades aquests no se senten estimats perquè tot el dia estan rebent crítiques, i aleshores es formen una idea d'ells mateixos nefasta.
I com pot ser?
Exigim molt als nens en alguns aspectes, volem que aprenguin moltes coses, i en altres, en l'àmbit personal, gens, els fem febles i consentits. Abans, amb les famílies nombroses, s'espavilaven per força, però ara els ho donem tot mastegat. L'estil de vida ha canviat i molts pares estan absents a causa del terrible horari laboral. Aleshores els consenten perquè se senten culpables. Les mares especialment van molt cansades i, en general, la gent dorm poc per aprofitar al màxim el temps lliure. La conseqüència és que els pares estan de mal humor, i això ho paguen els nens.
Haurien de deixar de treballar?
Dedicar tot el temps als fills tampoc és garantia d'èxit. És saludable agafar una certa distància i mantenir una activitat professional. El més saludable és agafar, el pare o la mare, una mitja jornada per poder estar més temps amb els fills. Això permet generar un clima de bon humor i alegria que és fonamental perquè els nens se sentin estimats.
Per què és tan important educar les emocions, tal com diu?
Sobretot s'ha de treballar des de casa, que és on apareixen amb més força, perquè els nens depenen emocionalment totalment dels pares. Hem d'aprendre, quan sentim ràbia, a treure-la de manera civilitzada, i quan ens enfadem, a expressar-ho de forma assertiva. El gran problema que tenim tots plegats és que ens han ensenyat a reprimir-les i només des de la seva acceptació les podem treballar i canalitzar de forma positiva.
El seu eslògan és Deixem que l'infant visqui la vida d'infant.
Crec que, en general, posem moltes dificultats als nanos perquè visquin la seva infantesa. Els demanem constantment que aprenguin: a ballar, a nedar... i en realitat l'objectiu del joc és passar-ho bé. Cal dedicar un temps al joc simbòlic i de representació. En canvi, moltes escoles només es mouen per l'afany de donar continguts, i posen massa deures als nens.
Per què és tan important jugar?
Per als nens és una manera de treure a fora els conflictes, les emocions, i també és una manera de socialitzar-se i adaptar-se al món que els envolta. A través del joc adquireixen pautes i normes socials.
Aleshores, res d'extraescolars?
No critico aquests cursos, sinó el fet que es fan massa aviat. Els nens no saben gestionar bé la frustració perquè no saben relativitzar. Si els exigim massa tan aviat, podem provocar l'efecte contrari al que cerquem. És perillós i, si no vigilem, farem unes criatures molt neuròtiques. De vegades sembla que ens interessa més el que fan que el que són, i això ens aboca al mateix: que els nens no se sentin estimats. Els volem massa perfectes!