 |
| Funeral de Margaret Thatcher a Londres. |
El passat dia 8 d'aquest mes moria a Londres l'exprimera ministra anglesa, Margaret Thatcher, als 87 anys. Ahir l'enterraven amb honors d'estat, enmig d'una gran controversia, entre lloances dels seguidors i crítiques dels detractors.
(Aquest interessant article de Sergi Masó publicat a la revista l'Accent, ens apropa a la figura de la dama de ferro, i ens explica l'important impacte de les seves polítiques fins a dia d'avui).
Durant tres mandats que s’estengueren
des de 1979 fins al 1990 Margaret Thatcher fou qui inicià el
desplegament de les receptes que avui impacten sense embelliment
possible contra les classes populars. Les conquestes socials que
s’aconseguiren durant el regnat d’or de l’Estat del benestar s’esvaïren
una rere altra davant el seu “No hi ha alternativa”. Curiós que a dia
d’avui aquest sigui el discurs oficial de la realpolitik. Els seus
plantejaments, anant de la mà a l’altra banda de l’Atlàntic amb Ronald
Reagan, foren la recepta que s’aplicà per a sortir de la crisi econòmica
dels anys 70 i, dit sigui de pas, la causa del que ens ha portat a la
crisi actual. Cal recordar i fer recordar el seu llegat. Sí, ella
transformà la política, i de quina manera. El seu “capitalisme popular”
fou l’eufemisme emprat per a aplicar retallades en els serveis públics,
disminuir el parc d’habitatge públic de lloguer social, tancar
hospitals, disparar l’atur juvenil fins a cotes mai vistes, atacar als
drets sindicals, desindustrialitzar àmplies zones de les illes i un
llarg etcètera de mesures antisocials. És potser per això que arribà a
declarar que no existia tal cosa que fos la societat. L’onada de
privatitzacions que protagonitzà exemplificada en la seva lluita contra
els miners que aguantaren estoicament un any de vaga davant la traïció
dels líders sindicals el 1985 és per molts el més clar exponent de la
sort que regnà contra qualsevol dissentiment. Desprès de Thatcher, el
moviment sindical als territoris sota el domini de Westminster caigué en
la desfeta. Si els miners no podien ningú podia. Però el seu llegat no
es limita en exclusiva als afers socioeconòmics, la Baronessa Thatcher
tingué mà de ferro també contra les lluites d’alliberament nacional. El
1972 era membre del govern durant el Bloody Sunday que deixà 30 morts
als carrers de Derry durant una manifestació pels drets civils d’Irlanda
del Nord. Uns anys més tard, ja com a Primera Ministra, l’incompliment
dels acords presos davant la vaga de fam dels presoners polítics
nordirlandesos comportà la mort de 10 d’ells l’estiu de 1981. Si, Bobby
Sands entre ells. De fet, en el pla internacional, tot i que normalment
se l’associem a l’espectacularització de la Guerra de les Malvines com a
rerefons d’exaltació patriòtica, tal i com el govern d’Aznar reproduí
en versió espanyola anys més tard amb la illa de Perejil, hauríem no
obstant de deixar un lloc privilegiat a la capdavantera que agafà en la
defensa de l’Apartheid a Sud-Àfrica titllant a Mandela de terrorista o
quan afirmà que fou Pinochet qui portà la democràcia a Xile. Ella, no ho
dubtem, serà recordada com una de les grans lluitadores per la
llibertat i la democràcia.
Afortunadament tot té un límit i el seu
fou la Poll Tax, un impost directe que com a tal pretenia gravar no en
funció de la renda sinó que era fixe per a tothom, sense distincions, la
seva traducció particular del concepte d’igualtat. No obstant, el
moviment que es bastí en contra mostrà que l’alternativa existia. Davant
la pèrdua de popularitat dels tories, aquests decidiren apartar-la a
ella i a la seva Poll Tax i aconseguiren romandre en el poder fins el
1997, any en què els substituïren uns laboristes cada vegada més tories
amb Tony Blair al capdavant. I és que l’herència de Thatcher ha estat
ben viva des de que aparegué en escena. Com a curiositat, quan els
laboristes Tony Blair i Gordon Brown foren nomenats Primers Ministres,
la dona de ferro va ser en ambdós casos la primera persona que es
convida al número 10 de Downing Street. Avui, els principis de les seves
polítiques són els mateixos que guien el govern de coalició encapçalat
per David Cameron.
Per les xarxes socials han corregut com
la pólvora les convocatòries per a festejar la mort de la que fou durant
onze llargs anys la Primera Ministra britànica. La pregunta necessària
és però si aquestes no haurien de traduir-se en la celebració de la mort
del neoliberalisme. La mort d’una vella decrepita només pot tenir
sentit si del que es tracta és de festejar la mort de la recepta
política del gran capital que ens ha portat on som ara. I és en aquest
terreny on hauria de prendre simbolisme la mort de Margaret Thatcher. La
seva mort com a mort del neoliberalisme. Això és en el que hauria de
convertir-se la seva mort, la mort del veritable mite que governa la
misèria de les nostres vides i substituir-lo per l’esperança del
socialisme. És a les nostres que Thatcher mori.
