La famosa gravació de "La Camarga" gentilesa d'El Triangle.

Podeu escoltar en aquest enllaç l'animada conversa a La Camarga entre la porca del botox i la meuca (més) fatxa gràcies als amics del diari El Triangle. La veritat, a mi tot aquesta historia em fa un tuf de muntatge que tomba. Tanmateix, com a entreteniment, qualsevol radiocomèdia dels anys 60 val molt més la pena. 

David Fernández (CUP), sense pèls a la llengua...

Novament en David Fernàndez, diputat de la CUP al Parlament català, exerceix de representant del poble indignat amb tota la xusma de banquers, empresaris i xupopters varis, que han col·laborat a enfonsar el país i a deixar a molta gent al llindar de la misèria, sinó en la misèria més absoluta. Ho ha fet en la compareixença parlamentària de l'expresident de CatalunyaCaixa, Adolf Todó, un dels principals responsables de les actuals penúries de milers de famílies, que van perdre els seus estalvis de la nit al dia.

En la seva interpel·lació, el bo d'en David, lluint una gens innocent samarreta dels Ràbia Positiva, estreny al malparit d'en Todó, i li retreu el mal que ha ocasionat a tanta gent, degut a la seva cobdícia i a la de la resta de sangoneres com ell. I, finalment, no s'està de dir-li a la cara que és un lladre. Només cal veure-li la cara que fa, al David, per comprovar que la ràbia és autèntica.

Segurament i malaurada, tots aquests malparits que s'han enriquit a costa de la bona fe o de la ignorància de la gent, no trepitjaran mai una cel·la. Com a mínim sempre ens quedarà el consol i la satisfacció d'haver-los vist sentir com els deien lladres a la cara públicament. Gràcies David!

El "temazo" del dimecres. Sílvia Pérez Cruz i Toti Soler - "He mirat aquesta terra"

Avui es compleixen 100 anys del naixement de l'escriptor Salvador Espriu a Santa Coloma de Farners. Aquest poeta, dramaturg, i novel·lista, mort a Barcelona l'any 1985, és considerat un dels principals autors de les lletres catalanes del segle 20. El cantautor Raimon va contribuir a la popularització de l'obra d'Espriu amb la musicació d'un bon grapat de poemes seus.

 

Us deixo aquesta interpretació de la Sílvia Pérez Cruz, una de les millors veus femenines dels Països Catalans, amb el guitarrista Toti Soler, amb motiu de l'acte inaugural de l'Any Espriu al Palau de la Música. Si a través del YouTube emociona, imagineu-vos en viu i en directe...

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Visiteu Ca la Pepa a Rellinars!

Retrobant vells coneguts...

Avui he fet una jornada turístic-motera per la zona de la serra de l'Obach amb el company Timi, molt estimulant. 

Primer de tot hem anat a esmorzar al Teix, a la zona dels Caus de Vacarisses, un lloc molt recomanable i tranquil (sobretot entre setmana, ja que els caps de setmana s'omple de ciclistes i excursionistes varis).

En acabat (hem allargat bastant la tertúlia post-esmorzà) hem agafat les motos i hem baixat cap a Rellinars, on potser feia més de deu anys que no hi posava els peus... Jo havia sentit a parlar dels gorgs d'aquella zona, però no hi havia estat mai. Així que finalment, avui m'he pogut banyar a la font de Rellinars. S'hi pot arribar amb vehicle fins ben bé al costat de l'aigua, tot i que hi ha una pista de terra amb alguns sotracs. Allà al riu hem fet una remullada ben tranquil·lets. Solament ens hem trobat a una noia irlandesa amb la seva filla petita, ben relaxades, i amb molta crema de protecció solar...

Després del bany hem anat a Ca la Pepa, un dels bars-restaurants (o el bar-restaurant?) de Rellinars, que regenta un vell conegut, el Marc Seró. Potser feia quinze anys que no el veia, però m'ha reconegut perfectament i jo a ell també. Té obert el restaurant fa ja uns deu anys i diu que li funciona prou bé. Veient la carta m'han entrat ganes d'anar-hi a sopar qualsevol dia... Avui, de moment, ens hem limitat a fer una cerveseta i a petar la xerrada. Ha estat deliciós conèixer a la filla del Marc que ha entrat tota esverada sense dir ni ase ni bèstia. Després hem sabut que s'havia enfadat amb una amiga dels casals perquè no l'havia deixat anar al davant del seu propi cotxe... Quin debat sobre valors més interessant que hem viscut, hahahaha.

Encara ens hem trobat a una altra vella coneguda que viu a Rellinars. La Coco, que hi viu amb el Francesc Serra i els quatre fills. El Francesc no hi era, però si que hem pogut veure a les quatre criatures. Que macos, i quines cares de felicitat. Deu ser això de viure a un poble de 500 habitants i anar a una escola de 30... dic jo.

Per tornar a Terrassa hem passat cap al Bages, per Castellbell i el Vilar, d'on prové part de la família del Timi. Encara feia més anys que no havia entrat en aquest poble. Ha estat un vist i no vist, ja que l'hem creuat per agafar la N-55 i tornar a Terrassa a dinar. Tard, però dinar al cap i a la fi.

Més arguments per continuar votant les CUP.

El passat dia 25 de juny, la portaveu del grup parlamentari d'ERC, Marta Rovira, i la diputada del mateix partit, Anna Simó, presentaven una moció al govern per l'aprovació urgent del Decret de Plantilles, que vol donar autonomia als equips directius de les escoles publiques a l'hora de confeccionar les plantilles i seleccionar el professorat, sense cap mena de criteri objectiu ni procediment transparent.

 

Com a professional del sector educatiu, sóc un ferm defensor de la gestió democràtica dels centres educatius, i aquesta proposta de Decret de Plantilles, va en la línia privatitzadora, i jerarquitzadora que promou el govern neoliberal de CIU. Entenc que ERC hagi de fer renúncies al seu ideari i al seu programa electoral per tal de continuar endavant amb el procés sobiranista de la mà de CIU, però d'aquí a entrar una moció al Parlament per tal d'accelerar polítiques tan liberals com aquest Decret de Plantilles...

 

Bé, doncs no em queda altre remei que continuar confiant en l'ascens de les CUP, per frenar aquests tics de partit de dretes d'ERC.

Cap de setmana al Festival Cruïlla de Barcelona.

Ahir va ser la darrera jornada del festival musical Cruïlla de Barcelona amb la majoria dels artistes que més m'interessava veure: Fermín Muguruza, Goran Bregovic, Snoop Dogg, Tiken Jah Fakoly... El divendres, a més d'escoltar i veure alguns bons grups (el guitarrista jamaicà Ernest Ranglin, a l'excantant de The Fugees, Wycleff Jean, una estoneta dels Whomadewho, i als angolenys Buraka Som Sistema), vaig fer castells amb la meva colla dins del recinte del Parc del Fórum on se celebrava el festival (2d7, 4d7a i 5d7).

 

D'entre tots, destaco el gran concert del balcànic Goran Bregovic, que va tornar a Barcelona amb la seva banda de bodes i funerals per, com ell mateix cridava "is not normal if anyone does not get crazy!!". Brutal.

Un mestre exemplar...

Dale Irby, un professor d'Educació Física de 63 anys d'un institut nord-americà de Texas acabat de jubilar, ha lluit durant els darrers 40 anys la mateixa camisa i armilla a les fotos de l'anuari escolar. El que va començar per pura casualitat a principis dels 70, quan el professor es va fotografiar dos cursos consecutius amb la mateixa roba sense ser-ne conscient, es va convertir en una tradició mantinguda fins al final de la seva vida professional. 

M'identifico amb aquest professor jubilat. Pel seu sentit de l'humor, destacat pels seus alumnes de l'institut, i per la capacitat-voluntat per tenir cura d'unes peces de roba al llarg de tant de temps. En els temps que corren, la societat de la imatge i del consum ens empeny a prestar molta atenció a allò que vestim, i a seguir les modes que dicten les grans companyies de roba. Em rebel·len alguns/es companys/es de professió que de vegades es preocupen més de la seva imatge personal a l'escola, que no pas d'altres coses més importants i/o interessants. És normal anar a treballar a una escola amb sabates de taló? I amb un "bolso" de 300 euros?

Tothom és lliure de vestir i de gastar els diners guanyats com li vingui de gust, però crec que els mestres també eduquem amb les nostres accions, i som un model de referència pels nostres alumnes. Si pretenem que en el futur els nostres alumnes es preocupin més de les coses importants de la vida que no pas de la seva imatge, hem de ser conseqüents. Jo, com a mínim, ho intento...