La vida sigue igual...

Unos que nacen otros morirán
unos que rien otros llorarán
aguas sin cauces rios sin mar
penas y glorias guerras y paz

Siempre hay por quien vivir y a quien amar
siempre hay por que vivir por que luchar
al final las obras quedan las gentes se van
otros que vienen las continuarán la vida sigue igual

Pocos amigos que son de verdad
cuanto te halagan si triunfando estás
y si fracasas bien comprenderás
los buenos quedan los demás se van.

Siempre hay por quien vivir por quien amar
siempre hay por que vivir por que luchar
al final las obras quedan las gentes se van
otras que vienen las continuarán
la vida sigue.... iguaal....

(Julio Iglesias, 1970)

El "temazo" del dimecres. Els Pets - "Jo vull ser rei".

Demà entronitzen, coronen, proclamen, vaja, li fan una festassa al nou monarca, Felip VI. Un nou cap d'Estat més jove i més ben preparat que l'anterior diuen (vaja, tampoc devia ser difícil). En tot cas, un paio que per haver nascut on ha nascut, rebrà un sou de l'hòstia a expenses dels contribuents, que no haurem tingut l'oportunitat d'escollir-lo, ni de decidir si el desitgem o no. Vaja, democràcia en estat pur novament.

Aquest tema dels Pets, del disc "Brut Natural", de l'any 1994, anava dedicat al pare del que demà serà el nou rei espanyol. Malauradament, passen els anys, deixem la dictadura enrere, però les coses continuen si fa no fa com les havien deixat. 

Avui he rebut una carta d'amor.

Demà m'acomiado de l'escola on he estat treballant al llarg d'aquest curs. Acabo abans que finalitzi el curs perquè es reincorpora la mestra a la que he estat substituint, i el Departament d'Ensenyament no té cap interès en allargar-me el contracte (12 dies que s'estalvien). Coses de la crisi...

En fi, no us vull deprimir amb les meves misèries, que de fet tampoc són tantes, ja que, com diuen els castellans, "no hay mal que por bien no venga", i aquest acomiadament prematur, em permetrà gaudir de La Patum de Berga com feia anys que no feia, i també del Sant Joan vallenc, etc., etc.

El motiu d'aquesta entrada és mostrar-vos una de les cares positives del fet de ser mestre. Avui una nena de segon de primària m'ha vingut a buscar a la sortida, al migdia, per donar-me una carta, convenientment ensobrada.

Es tracta d'una carta d'amor. Però d'un amor autèntic. Gens impostat, interessat, egocèntric o narcisista. Un amor que s'ha anat gestant al llarg de tot un curs, i que s'esvairà molt més aviat del que la nena es pensa. De la mateixa manera que s'esvaeixen els amors d'adolescència, o en edat adulta, però de manera més accelerada.

Estic convençut que l'Íria, que tant m'estima, em sabrà perdonar el fet que hagi fet públic una qüestió tan íntima i personal, però un no rep cartes d'amor com aquesta cada dia, i no m'he pogut estar de mostrar-vos-la.

Per cert, jo també t'estimo molt Íria!

Ja coneixem al primer candidat per rellevar a Navarro com a Secretari General del PSC.

Miquel Iceta per liderar la renovació (salvament diria jo) dels socialistes catalans?

HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA!!!!!!!!!!!!!

Un llibre molt recomanable: "Un reflejo de la sociedad". I encara hem de clamar #SergiLlibertat!!!

Ahir al matí vaig poder escoltar l'entrevista que l'Amadeu Casellas va concedir als micròfons de Rac1, al programa Via Lliure que presenta la Marta Cailà, i em va deixar bastant astorat escoltar la història d'aquest supervivent de les presons catalanes on s'hi ha passat més de trenta anys de la seva vida, com a conseqüència de la seva lluita a favor de la classe obrera.

Aquest activista anarquista català, va començar la seva particular lluita contra el sistema de ben jove, cap als 14 anys, i amb tant sols 15 o 16 va cometre els seu primer atracament a un banc per finançar les lluites obreres i socials. Ja a la presó, va continuar la seva lluita, aquest cop per les millores dels drets dels presos. Per aquest fet va patir tortures i repressió, però mai va donar el braç a tòrcer.

#SergiLlibertat

Escola catalana, sí, Convergent, no!!!

Aquesta tarda se celebra a Barcelona una gran manifestació en defensa del "model d'escola catalana", i com a mostra de rebuig a les imposicions del govern i de la justícia espanyoles, que ataquen el model d'immersió lingüística en català amb l'interès, bàsicament polític, d'"espanyolitzar" (Wert dixit) els alumnes catalans. 

Personalment, abomino del model d'escola catalana, però si hi ha alguna cosa positiva que se'n pugui destacar, sense cap mena de dubte, és l'important tasca de cohesió social i d'integració dels nouvinguts que s'ha dut a terme al llarg d'aquests darrers 30 anys. Molt probablement, de no haver existit la immersió en català, avui la nostra societat estaria més dividida i fragmentada.

Afortunadament, avui en dia la societat catalana no està massa fragmentada per raó de la llengua (tot i que només cal passejar per diferents barris d'una ciutat com Terrassa per qüestionar-se aquest raonament), ja que pràcticament el cent per cent de la població pot entendre i/o fer-se entendre en català i/o castellà. 

En canvi, la fragmentació per raó socio-econòmica i/o socio-cultural és més que evident. I en aquest sentit, el model d'escola catalana no ajuda gens ni mica a canviar aquesta realitat. La doble xarxa d'escola pública/escola privada-concertada, garanteix la perdurabilitat d'aquesta fragmentació, i més tenint en compte la situació d'escanyament continuat que viu l'escola pública d'uns anys ençà. 

Crec que la qüestió està molt clara. Si volem una societat catalana justa i equitativa, hem de començar educant equitativament i justa. La igualtat d'oportunitats educatives garanteix, o afavoreix, una major justícia social. La selecció, distinció, segregació, fragmentació, educativa condueix a la injustícia social actual.

Tant que ens omplim la boca lloant el model educatiu finlandès, doncs ja seria hora de començar a copiar-lo una mica. I podríem començar per garantir l'educació pública universal de qualitat, on les diferents classes socials/procedències/nivells culturals es barregin i hi hagi una autèntica igualtat d'oportunitats.

Que passi el següent... Fe-de-ra-lis-ta!!!

Si fa un parell de setmanes, dies després de la patacada electoral socialista en les eleccions al Parlament europeu, era el Secretari General del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, qui anunciava la seva retirada i convocava un congrés extraordinari a finals de juliol per triar una nova direcció dels socialistes espanyols, ahir li va tocar el torn al Secretari General del socialistes catalans, l'ínclit Pere Navarro, que també ha hagut d'assumir els pèssims resultats dels socialistes catalans a les darreres eleccions europees, i ha decidit seguir les passes del gran guru del federalisme patri.

Està per veure qui serà el valent/la valenta, tant a nivell estatal com català, que s'atrevirà a agafar les regnes d'aquest partit en caiguda lliure, que en qüestió de quatre o cinc anys ha perdut més de la meitat dels seus votants, i que veu com el seu discurs actual no convenç a les masses com feia uns anys, quan encara podien enganyar al general amb falses promeses i presentant-se com els únics garants possibles per fer front al PP. Però en els temps que corren (amb la dramàtica crisi econòmica que patim, i la crisi mateixa de l'Estat autonòmic), a la majoria dels votants ja no els valen els discursos grisos i tebis, buits, que no porten enlloc, com han estat fent tant Rubalcaba com Navarro al llarg d'aquests darrers anys.

I això del federalisme... per favor, no s'ho poden creure ni ells mateixos!! Després de 38 anys repartint-se el pastís entre dos partits polítics, ara aposten per la via federal?? No ho podien haver pensat abans això? I perquè hi hagi un estat federal, no caldria que hi hagués alguns federalistes convençuts a l'altre banda? Realment creuen que algú es pot federar amb polítics com Bono, Ibarra, Guerra, Leguina, González, Vázquez, etc., etc.? Aquests no volen Federacions, aquest volen servituds, i súbdits fidels...

M'importa poc el futur dels socialistes espanyols. Vaja, de fet no, espero que continuïn enfonsant-se a costa de partits autènticament d'esquerres. Tanmateix, espero que d'aquí poc ja no ens incumbeixi la política espanyola. Però confio que els socialistes catalans sàpiguen canviar el rumb actual i comencin a pensar en el futur del poble català més enllà dels interessos espanyols. O ho fan així, o acabaran sent un partit minoritari a casa nostra.