1er Intercasteller d'escalada en bloc.

Magnífic cartell, obra del Gerard Plà.

Minyons, no estem tan sols. "No al Concurs"!!!

La Vanguardia: "11 renúncies deixen el Concurset tocat de mort".

(Sembla ser que això de la Biennal de Castells comença a fer aigües...).

De les dotze renuncies que s’han fet públiques avui al presentar el llistat de colles definitives del Concurs de Castells, onze havien de participar a la jornada inaugural, que tindrà lloc el proper 28 de setembre a Torredembarra.

La incorporació del Concurs7 o Concurs de Torredembarra al certamen tarragoní representava l’aposta més important enguany però a jutjar per l’alt nombre de renuncies caldrà un esforç extra perquè pugui acabar sent un èxit. En previsió, l’organització del Concurs de Castells, va incorporar a finals d’agost el dos de sis i el pilar de cinc entre els castells puntuables per aquesta jornada i, a jutjar per les colles que hi prendran part, la decisió haurà estat encertada.

La jornada de Torredembarra ha convidat les 12 formacions situades entre la posició 32 i 43 del Rànquing Estrella Concurs, tenint en compte l’esperada renuncia dels Minyons de Terrassa. D’aquestes colles, només cinc han acceptat la invitació i s’ha hagut de recorrer a la posició número 53 del rànquing per tancar les primeres deu colles participants. Actualment l’organització del Concurs està esperant la resposta dels Castellers de Mollet, situats al lloc 54 del rànquing, per tancar el llistat definitiu.

Dotze formacions han renunciat a participar al Concurs

De les dotze colles que han denegat la invitació del Concurs de Castells, només una hauria participat a la jornada de diumenge 5 d’octubre, els Minyons de Terrassa. Cap colla classificada per la jornada de dissabte 4 d’octubre ha declinat la seva participació mentre que onze colles han preferit no participar a la jornada que tindrà lloc el proper 28 de setembre a Torredembarra. Han estat els Al·lots de Llevant, els Castellers de Cornellà, els Minyons de l’Arboç, els Margeners de Guissona, la Colla Castellera Jove de Barcelona, els Castellers de Cerdanyola, la Colla Castellera de Figueres, els Castellers de Sant Vicenç, els Matossers de Molins de Rei, els Xerrics d’Olot i els Castellers de Solsona.

Cinc formacions podrien necessitar castells del grup 0 per completar l’actuació

Cap de les quatre últimes formacions classificades per la jornada de Torredembarra, a falta de tancar el llistat definitiu amb la colla que ocuparà el dotzè lloc, ha carregat o descarregat enguany castells superiors al tres i al quatre de set i per tant podrien necessitar alguna de les noves estructures incorporades al grup zero de la taula de puntuacions per arrodonit la seva actuació al Concurs. El dos de sis i el pilar de cinc podrien decidir les darreres posicions del concurs.

Jaume Cela: "Els mestres han d'estimar el nen o fer-ho veure".

(Malgrat que sempre m'ha semblat un idealista allunyat de la realitat del sistema educatiu que patim, he de reconèixer que el Jaume Cela ha estat un d'aquells mestres vocacionals al cent per cent, que sempre ha defensat la importància d'establir un vincle afectiu amb els alumnes com una de les claus de l'èxit educatiu d'aquests. En aquest sentit estic al cent per cent d'acord amb ell).

(Entrevista del Carles Capdevila per l'Ara TV).

Són 45 anys de mestre, ara t’has jubilat.

M’han jubilat. Em vaig empipar, però després vaig pensar que està bé, podré continuar fent coses en el món de l’educació. I morir a l’aula deu ser dur. I si tots els que ens agrada tant la nostra feina no ens jubiléssim mai, els joves tindrien tot el dret a tirar-nos per la finestra.

Què t’ha mantingut tants anys a l’aula?

M’apassiona veure com ajudes a construir coneixement. Un mestre d’universitat està més valorat que una mestra que és a l’etapa infantil. És un error increïble i només ho veu gent de la sensibilitat d’un Tonucci, que deia que els d’infantil són els que més haurien de cobrar.

Què és educar?

Acompanyar, acollir sense condicions, mostrar el món, amb el que és bo i el que no és tan bo, sense adoctrinar. I saber escoltar què demanen els alumnes, que no és el mateix en tots els casos.

I la precaució és no ser una llosa.

No condicionar massa. Saber-te col·locar a la distància precisa. A una criatura li pot semblar que li estàs envaint el terreny, i a una altra que et quedes curt.

Has escrit: “No és el mestre qui tria el deixeble, sinó el deixeble qui tria el mestre”.

Per a alguns segur que ets un element important en la seva vida, per bé o per mal, i uns altres t’oblidaran al cap d’un temps i ja està; tu no has d’esperar res. La relació és asimètrica en el sentit que tu ets responsable d’ells, però ells no ho són de tu. Tot i que, com a humans, sempre esperem que ens reconeguin.

Ha de ser vocacional la feina de mestre?

El que és fonamental és treballar amb un equip de gent que cregui en el que fa, on hi hagi debat sobre el que estàs fent.

Dius que el mestre ha d’estimar els nens o fer-ho veure. És fort, això.

És fort, sí, però és així. És impossible que jo espontàniament me’ls pugui estimar a tots. Cal prou traça perquè aquest noi o aquesta noia que em costarà molt no ho sàpiga mai, no ho noti. És fer teatre del bo. No hi ha un mestre excel·lent per a tots els contextos o per a tots els nois i noies.

Han de veure que confies que se’n surtin.

I que quan convé sí que sóc al seu costat, que quan convé acaronar-los, els acarono, quan convé plorar amb ells, ploro amb ells, quan convé, ric amb ells, i quan convé enfadar-m’hi, m’hi enfado, però em tenen al costat. L’Steiner té una frase preciosa: “El bon mestre és el que, fins i tot en la ironia, té una lleu sensació d’amor”.

I si és recíproc, millor.

Sortir de l’aula i veure que no s’arriba als alumnes és tremendament frustrant. Una de les causes de l’estrès docent és la incapacitat d’establir vincles amb els alumnes.

Les escoles han d’innovar molt?

Innovar és dialogar amb la tradició. No vol dir utilitzar més ordinadors o menys. Les tecnologies ens poden ajudar, però no són un fi en elles mateixes.

Però el mestre ja no té el monopoli del coneixement.

Sí, el que cregui que ell és el centre del saber farà riure. Ensenyes i aprens amb ells, i ells aprenen els uns dels altres. Per això és clau la conversa. L’escola és un espai on vénen a equivocar-se i saben que no seran sancionats per això, sinó felicitats perquè s’arrisquen. Em meravella l’acció educativa des que un nen et diu “M’ajudes?” fins que et diu “Ja no et necessito”.

L’escola corregeix la desigualtat social?

Ho intentem fer, però les coses es compliquen més. Hi ha centres on el mestre no pot dir que la seva feina és fer les matemàtiques molt ben fetes, també s’ha de preocupar que hi hagi un menjador escolar, unes beques, o compensar que l’alumne no rep ajuda a casa. Cal fer de mestres, d’assistents socials o el que sigui. Sí, cal fer-ho.

I si l’alumne se’n surt és el màxim plaer.

El gran somni és que tots fóssim com el mestre d’Albert Camus. En rebre el Nobel Camus li diu en una carta: “Escolti’m, jo això ho he aconseguit gràcies a vostè”. Ja es podia morir tranquil.

Reconeixem prou els mestres?

A vegades no som prou generosos amb els mestres. Els mestres tenim sempre un problema: som un col·lectiu molt idealista, sempre tenim unes expectatives molt altes, i en la realitat de vegades no hi arribem. Aquesta diferència ens produeix uns nivells d’angoixa alts.

Pares i mestres ens entenem prou?

La relació ha de millorar encara més. El col·lectiu de pares i mares fa el que pot, i és cert que n’hi ha que abdiquen de les seves responsabilitats, però també hi ha docents que ho fan. Jo als mestres joves els dic: “Si a la reunió amb els pares no ets capaç de dir cinc coses bones del seu fill, no en diguis cap i espera’t a més endavant, vol dir que no el coneixes prou”. Els pares s’han d’endur la impressió que estàs disposat a jugar-te-la pel seu fill.

El "temazo" del dimecres. Inadaptats - "Demòcrates".

L'any 1999, el grup Inadaptats ja cantava ben alt i fort als falsos demòcrates que governen el país on per desgràcia ens ha tocat viure. I ja en aquells temps demanaven la ruptura (sí, sí, RUPTURA!) amb l'estat opressor i un nou sistema polític per acabar amb tots aquests polítics corruptes i estafadors que ens ha estat governant tots aquests anys.

INDEPENDÈNCIA per canviar-ho tot!!!

Demòcrates, falsos xerrameques
Demòcrates, corruptes i estafadors. 
Demòcrates, no voleu la DEMOCRÀCIA
Demòcrates, aliats dels patrons

Què voleu, voleu més policia?
Què voleu, viure sota control?
Què voleu, robar a la llum del dia?
Què voleu, l'estat del terror?

Demòcrates, esteu a dins les llistes
Demòcrates, però no us donarem vots
Demòcrates, deixeu que creixi l'ira
Demòcrates, no apagareu el foc

Què voleu, ser grans a dins d'Europa?
Què voleu, no respectar nacions?
Què voleu, engarjolar la dissidència?
Què voleu, consum i televisor?

I som fills/es d'una treva estranya
que es diu constitució
Defenseu l'unitat d'Espanya
com ho va dir el dictador
Però contra els feixistes canya
deien a la transició
Però el maquillatge no enganya
feu pudor de porcs, porcs, porcs

Demòcrates, PSOEs i reformistes
Demòcrates, traïdors com el Pujol
Demòcrates, com el Fraga ex ministre
Demòcrates, porcs, porcs, porcs

Què volem, volem el COMUNISME
Què volem, nova constitució
Què volem, ruptura i no reforma
Què volem, autodeterminació

Ataca Perico!!

Ahir vaig fer una cosa que feia uns vint anys que no feia. Després de recuperar la bicicleta de carretera, una Contini, del traster on ha acumulat pols i oxidació en els darrers anys, i haver-li fet una reforma integral per poder tornar a muntar-hi, ahir finalment vaig reviure les sensacions del ciclista amb una sortida fins al coll d'Estenalles, a uns 15 quilòmetres de Terrassa. Un passeig per un ciclista rodat i acostumat, però un port de categoria especial per a aquell qui fa temps que no roda en carretera.

Recordo que fa uns vint anys feia moltes sortides amb la Penya Ègara. També va ser una època de creixement dels aficionats, i practicants, al ciclisme, i de l'eclosió de les bicis de muntanya, gràcies a l'efecte Indurain i les seves gestes al Tour de França. Llavors m'entrenava dos o tres cops per setmana, pesava 56 quilos, i res em cansava.

Ara fa prop d'un any que em vaig tornar a engrescar amb la BTT amb uns col·legues mestres, i fins i tot me'n vaig comprar una de nova: una Orbea que va com la seda. I ja veieu, com una cosa porta a l'altre i ja he tornat a caure en la temptació... El cert és que tot i ser un esport bastant dur, enganxa. I si a sobre t'agrada veure les grans proves per etapes per la tele (Giro, Tour, Vuelta), és fàcil deixar-se emportar per l'emoció i voler emular als grans escaladors pujant pels ports de muntanya. Tanmateix, quan ets dalt la bici patint que se't surt el cor per la boca, se t'oblida ràpid la imatge dels grans escaladors i només penses en que coi estàs fent allà, i quan falta per acabar amb l'agonia.

Trencant registres. 9d8, 4d9f i 3d9f ahir a Sitges!!

9d8 ahir a Sitges (Foto: Castellística).

Gran exhibició ahir dels Minyons a la festa major de Sitges. L'endemà d'un Sant Fèlix per emmarcar amb 11 castells de "gamma extra", els Minyons ens vam voler sumar a la festa castellera del cap de setmana amb una nova exhibició de poder i força. Molt ben acompanyats pels amfitrions (5d7, 4d7p i 7d7) i pels Xiquets de reus (2d8f, 5d8 i 3d8), ahir la nostra colla va tornar a superar-se a sí mateixa completant la millor actuació (de la nostra colla) feta mai en aquesta localitat del Garraf, amb "gamma extra" inclòs: 9d8, 4d9f i 3d9f! Quasi res!!

A una setmana vista de la importantíssima actuació de la festa major de la ciutat veïna, Sabadell, ahir vam tornar a demostrar que quan la gent respon, podem fer grans coses. Que puguem igualar o superar la millor actuació de la nostra història a Sabadell (2d9fm, 3d9f, 4d9f, pd7fc l'any 2000), dependrà en gran mesura de la resposta de tothom als assaigs d'aquesta setmana (dilluns, dijous i divendres). Fa 13 anys (2d9fm 2001) que Sabadell no veu un "gamma extra" dels Minyons, i ja toca. És més, en els darrers anys, per a o per b, no hem pogut oferir un repertori de castells a l'alçada del que aquesta plaça es mereix, i ja és hora que ens rescabalem.

Va, que ja només ens queden 3 gammes extres (segons els entesos en puntuacions) per igualar el millor registre d'aquests castells en una temporada (11 l'any 2001)!!! Aquest any ho petem!!! Som-hiiii!!!

Vist Sant Fèlix per la tele, em reafirmo: Sort que no anem al Concurs!!!

Aquest rellotge marcava gairebé les 17 quan ha finalitzat l'actuació de Sant Fèlix.

Avui s'ha celebrat a Vilafranca del Penedès la tradicional actuació castellera de Sant Fèlix, tot i que enguany no ha estat tan tradicional al faltar una colla que portava 30 anys ininterromputs participant-hi. Aquesta no és altra que la meva, els Minyons de Terrassa. Es veu que l'irregular temporada del curs passat va fer que els nous administradors de la festa decidissin que enguany ens tocava descansar a nosaltres, fet que en cap cas podem retreure'ls-hi, ja que les quatre colles participants es mereixien tant o més que nosaltres ser-hi. Entenc que en el futur cap colla té garantida la seva presència a Vilafranca, encara que portin 200 anys fent castells o que siguin de la ciutat que organitza la diada. Els castells decidiran. Habemus criteri.

En tot cas, m'agradaria destacar un fet que em ve preocupant darrerament, i que tot i que no suposa un especial problema en una diada com la de Sant Fèlix, sí que afecta a la nostra activitat en moltes altres exhibicions al llarg de la temporada. Em refereixo a la durada excessiva d'algunes actuacions. Avui la jornada de Sant Fèlix s'ha allargat fins gairebé les 17:00 de la tarda, i la major part del públic (castellers d'altres colles d'arreu del territori, i vilafranquins apassionats dels castells i de la seva colla) ha aguantat estoicament fins al darrer pilar de comiat. En canvi, per exemple, l'altre dia a la festa major d'Igualada, vam acabar gairebé a les 16:00 i des de les 14:00 no quedaven a plaça ni els familiars dels castellers locals. Vaja, que actuàvem per nosaltres mateixos...

Sovint em pregunto si això dels castells ho fem pel gaudi del públic o simplement pel nostre propi. En tot cas, si la resposta és la segona, més valdria que ens dediquéssim a fer els castells a l'assaig i així no caldria despertar-se d'hora els diumenges... Per altra banda, jo gaudeixo molt fent castells, i ja porto més de vint anys fent-los, però que voleu que us digui, jo a partir de les tres hores d'actuació ja se'm comença a fer bastant pesat el tema... I potser en una jornada com Sant Fèlix es perdona, però no pot ser que cada diumenge estiguem amb la mateixa història. Solucions? Que pensin els de la Coordinadora.

La durada de l'actuació d'avui a Vilafranca m'ha fet pensar en el que pot passar enguany al Concurs de Tarragona. 12 colles. Cinc rondes. Pocs castells en rondes conjuntes. A les habituals colles grans que "competeixen" per la victòria i que fan allargar la durada de l'actuació, haurem de sumar-li les colles que han pujat el seu nivell i que provaran un bon grapat de castells en solitari (3d9f, 4d9f, 9d8, 2d9fm...): Gràcia, Sants, BCN, Xiquets TGN, Reus, Mataró... No sé com pensen els organitzadors evitar que la cosa no s'allargui excessivament, però suposo que hauran de limitar molt, molt, els temps de realització de cada castell.

No sé ni si tindré esma per seguir tota l'actuació des del sofà de casa per la tele! Imagineu-vos fer-ho a plaça en una butaca dura! O encara pitjor, imagineu-vos participant, de peu i sota el sol!!! Que pot durar, 6 o 7 hores? Més? Per sort estic a una colla que això dels Concursos ho deixa per l'escalada o altres esports.

Ah! I recomano a les colles participants que porteu algun entreteniment per la canalla. Si els costa aguantar una classe d'una hora a l'escola, no em vull ni imaginar com s'ho faran si han de passar 7 hores tancats dins d'una plaça de braus. Molt engrescador no sona, la veritat.