El "temazo" del dimecres. Jorge Pardo - "Que yo no quiero dinero".

L'any 1994 vaig adquirir el CD de "Los jóvenes flamencos", editat per Nuevos Medios, i que venien amb la revista Rock De Lux, en el què apareixien alguns dels millors artistes de flamenc-fusió del moment: Tomatito, Ketama, Ray Heredia, Kiko Veneno, Carles Benavent... Un dels temes que més m'agradava, i que encara de tant en tant m'agrada escoltar, era aquest "Que yo no quiero dinero" del flautista i saxofonista Jorge Pardo, amb les veus de El Potito, i El Bola. Una peça a mig camí del flamenc i del jazz, inclosa a l'àlbum "Veloz hacia su sino" de l'any 1993. Hi col·laborava també el gran Carles Benavent al baix. Curiosament, tots dos han rebut el premi de "Jazzterrassman" que atorga el Festival de Jazz de Terrassa.

Los valores del Madrí (i la catalanofòbia).

El passat dissabte, en la roda de premsa posterior al partit entre el Reial Madrid i el València, es va tornar a viure una nova mostra de la catalanofòbia que perdura en alguns estaments del principal club espanyol. Quan un periodista de TV3 va fer una pregunta en català al porter titular del Reial Madrid, el català Kiko Casilla, nascut a Alcover, aquest es va mirar al cap de premsa del club de la capital per saber si havia/no havia de respondre en aquesta llengua. I la resposta del cap de premsa va ser que no, que havia de respondre en ESPAÑIOOOOOL. Manda güevos coñññio!!!

I dit i fet. Kiko Casilla va posar cara de "es lo que hay" i van continuar contestant les preguntes de la resta de mitjans, com si el periodista de TV3 no existís, i tan amples.

Una nova mostra de la discriminació que pateix la nostra llengua (tot i que segons la CONJTITUCIÓN també és seva) a les EJPAÑIAS, i que solament es resoldrà de totes totes quan siguem un Estat Independent, i puguem fer les preguntes en una llengua estrangera, com fan els periodistes francesos, anglesos o portuguesos, als seus compatriotes, a l'estadi Santiago Bernabéu.

La (in)justícia espanyola.

Ahir al Salvados vam tenir l'oportunitat de comprovar com de cega pot arribar a ser en ocasions la (in)justícia espanyola. Van presentar-nos el cas del Romano Van der Dussen, un holandès que va arribar a Espanya l'any 2003, i que va ser condemnat a 15 anys de presó per tres violancions, malgrat que ell sempre va negar els fets, i que l'única prova incrimiatòria va ser el reconeixement físic d'una de les víctimes. Malgrat tenir coartada i testimonis que ho podien acreditar, no el van creure, i van preferir enviar-lo a la garjola per calmar els ànims d'una societat alarmada en aquells moments per altres casos que havien sortit a la llum pública a través dels mitjans.

Anys després, i gràcies a la detenció d'un violador a Anglaterra, es va saber que les restes d'ADN trobades en una de les víctimes espanyoles coincidia amb les del violador anglès, fet que demostrava la innocència de l'holandès. Tanmateix, la (in)justícia espanyola va trigar anys a validar aquesta prova, i mentrestant en Romano anar sumant anys entre reixes.

Explicava en Romano a l'Évole, que durant el judici li van oferir una rebaixa de la comndemna a canvi que declarés la seva culpabilitat, i que ell no va acceptar-ho sabent-se innocent, i pensant que es faria justícia... Li oferien cumplir 7 anys, en comptes dels 15 als que va ser finalment sentenciat. I fins i tot, un cop a dins de la presó, li van denegar permisos i beneficis per la seva negativa a reconèixer uns fets que, segons ell, no eren certs. Arribant a l'extrem que no li van permetre acomiadar-se de la seva mare, malalta terminal, abans de morir.

O sigui, que si hagués reconegut uns fets que mai va cometre, hauria passat, com a màxim, set anys a la garjola. En canvi, per haver mantingut a capa i espassa la seva innocència, va haver de pagar dotze anys d'injusta condemna.

Tinc certs dubtes sobre què deu ser pitjor, si ser violat, o ser injustament condemnat a 15 anys de presó per violació... Suposo que tant una víctima com l'altra tindran similars problemes psíquics la resta de les seves vides.

Pere Vilaseca: "Menys currículum obligatori a les escoles".

(Article del mestre Pere Vilaseca aparegut al diari Ara d'aquest passat dimecres. Interessant proposta de reducció del currículum obligatori, i de dotar d'autonomia real als centres).

Educar demana temps. Educar és com plantar una llavor: cal regar-la, vetllar-la, respectar-ne els ritmes naturals de creixement, que no sempre són iguals per a totes les plantes. Esclar que podem mudar l’entorn natural o modificar-la genèticament a fi d’accelerar-ne el ritme de creixement. Però no sempre és possible i sovint és poc recomanable. Per això, educar demana temps.

Educar és com fer pa: demana un llarg procés de fermentació. Podem accelerar-lo químicament, però el gust i la conservació no seran pas els mateixos. En educació, la càrrega de continguts curriculars, densos i apilonats, són com uns additius que no permeten un creixement harmònic, perdurable i minuciós. Educar és un procés lent i laboriós. Per això, demana temps.

Educar és aprofundir. És anar al fons de la persona. No quedar-se just en la primera capa. Comparant-ho amb la fusta, educar no és envernissar, perquè el vernís dóna una bona imatge, però molt superficial. Amb poc temps l’esforç esmerçat s’esberla i cal tornar a pintar. Educar és com posar oli: l’oli penetra en profunditat, s’absorbeix a poc a poc, no brilla tant però perdura. L’excés de continguts i de normes són com el vernís de l’educació: brillen de cara enfora, però no penetren... mentre que educar demana temps.

Educar és confiar. Si no creiem que de cada alumne en podem treure el millor, i que el millor no serà mai igual per a tothom, és difícil ajudar a créixer. L’excés de continguts curriculars, l’excés de normes, controls i decrets, és un símptoma de desconfiança envers les educadores i els educadors.

Educar és ajudar a fer créixer persones lliures i autònomes. I l’escola, en realitat, pot facilitar-ho ben poc. La càrrega de continguts a transmetre i de papers a omplir, juntament amb la carregosa i cara burocràcia, no ajuda a fer una escola millor. A cada nou problema es genera un nou paper, un nou protocol... fins a acabar en l’ofec.

D’acord que un país ha de tenir una base curricular comuna i compartida, sobretot un país com el nostre, tan poc lliure i tan controlat... Però les càrregues curriculars de totes les moltes lleis educatives de la història recent d’aquest país i de tot l’Estat van molt més enllà del que seria desitjable i realment útil.

Per això, proposem una reducció dràstica dels continguts comuns fins al 25% (no d’un 25%) de l’actual desplegament curricular, i encarregar aquesta feina a un equip multidisciplinari, sense pressions corporatives, interessos editorials, ni control polític.

Un equip que defineixi un currículum centrat realment en l’alumnat i en les competències més bàsiques, que sabem (o intuïm) que seran necessàries per viure en una societat extraordinàriament canviant. Vetllant sobretot per la motivació de l’alumnat, que ha i haurà d’aprendre a pensar críticament i a continuar aprenent i estudiant al llarg de tota la vida.

Un currículum que afavoreixi les capacitats reals i necessàries per viure en aquest futur incert, com ens recorda el darrer informe de la Unesco: “No ha de tractar només de l’adquisició d’habilitats i coneixements, sinó també de valors i de respecte per la vida i la dignitat humana requerida per a l’harmonia social en un món divers”

I, en canvi, els currículums actuals del nostre país tenen una visió de l’escola més pròpia d’una cadena de producció de mitjans del segle XX. Recorden més Temps moderns, de Chaplin, que no pas un espai de vida, aprenentatge i convivència.

Només des la llibertat i la confiança real envers les escoles i els educadors, reduint entre un 65% i un 75% la càrrega curricular obligatòria de totes les etapes, disposarem del temps i de l’autonomia necessaris per fer possible una escola que ajudi a fer créixer cada infant i jove com a únic i irrepetible, que l’ajudi a desenvolupar-se en profunditat, consolidant els aprenentatges, motivant-lo per continuar aprenent i per comprometre’s en la construcció d’una vida digna, solidària i sostenible.

Als països on l’educació i l’escola són un bé realment preuat, a més de destinar-hi un percentatge del PIB molt superior, la regulació és molt menor, l’autonomia de cada centre és molt més elevada i els resultats globals són molt més positius. Només des d’aquesta mútua relació de confiança, no absenta d’exigència i compromís, es pot créixer i millorar, ja que només des de la llibertat es pot exigir responsabilitat, de la mateixa manera que només des de la responsabilitat podem esdevenir realment lliures.

Anem a la Fira.

Avui arrenca la 14a Fira Modernista de Terrassa. Aquesta tarda, a partir de les 19 h. al davant de l'entrada del Mercat de la Independència, pel Raval de Montserrat, actuem els Minyons juntament amb els Castellers del Poble Sec.

Actes al local dels Minyons.

Contra el nazisme, ni un pas enrere!!!

Tess Asplund plantant cara tota sola davant d'una marxa de neonazis a Suècia l'1 de maig

Carlos González: "Nens manipuladors?"

(Article del Carlos González publicat al Criatures del diari Ara del passat dissabte 23 d'abril).

Una preocupació freqüent dels pares (o una idea que sovint altres persones volen transmetre als pares) és que els nens petits ens manipulen, que ploren “per sortir-se amb la seva”, que “es provoquen el vòmit”, que “fan comèdia” i “saben llatí” (Tant de bo! Fa dècades que cap nen sap llatí).

Etimològicament manipular vol dir “fer coses amb les mans”. Contínuament manipulem coses: el bolígraf o l’ordinador, la forquilla o el pom de la porta. En aquest sentit, ser manipulador no té res de dolent, i els cuiners no es queixen quan els diuen manipuladors d’aliments.

Els nens més petits no poden manipular res amb les mans. No poden cuinar ni menjar sols, no poden vestir-se, no poden rentar-se la roba ni el cul. Necessiten que algú faci tot això per ells. Podríem dir que manipulen mentalment els adults perquè aquests manipulin físicament el món. No ho fan per aprofitar-se’n o fastiguejar, no ho fan per gust o per maldat. Ho fan per sobreviure. Necessiten que algú els cuidi, alimenti i protegeixi, i per aconseguir-ho somriuen o ploren o fan uns sorollets o ens miren amb una cara que fa que no ens hi podem resistir. Ho fan de forma instintiva, sense pensar (ja que encara no pensen).

Però manipular té un altre sentit, el d’enganyar astutament, sovint fingint falsos sentiments, per obtenir les nostres finalitats egoistes. És en aquest sentit pejoratiu que sovint s’acusa els nens petits de ser manipuladors. És injust, és ofensiu (dir a un adult “Ets un manipulador” és una ofensa greu) i és fals.

No, els nens petits no poden ser manipuladors perquè senzillament no tenen la capacitat mental per ser-ho. Només cap als quatre o cinc anys desenvolupen plenament la teoria de la ment, la capacitat d’atribuir als altres i a un mateix creences, coneixements, desitjos i intencions, i de comprendre que els desitjos, intencions i coneixements dels altres poden ser diferents dels propis. Sense teoria de la ment no es pot fingir, enganyar o manipular. Un nen de dos anys és incapaç de pensar coses com “Si amago els trossos del got que he trencat, la mare no se n’adonarà i no em renyarà”, “Si faig veure que ploro, s’espantaran i m’acabaran comprant el gelat” o “Si faig això que m’han prohibit, davant seu i somrient, se sentiran humiliats i perdran autoritat i jo seré l’amo”.

No es deixi manipular per familiars, veïns o experts, no permeti que l’enganyin fent-li creure que el seu fill és fals, astut i dolent. Quan un nen plora, és que plora de veritat. I quan vostè l’agafa i el consola, és que l’estima de veritat. Suposo. Perquè els adults sí que tenim la capacitat de fingir.