Avui hem hagut de sortir a defensar la Democràcia.

Els encausats, Mas, Rigau i Ortega amb la resta de la comitiva al passeig Lluís Companys (Foto: El Periodico).

Aquest matí milers de catalans, més de 40.000 segons la guàrdia urbana, hem anat a fer suport a l'expresident Mas, l'exvicepresidenta Ortega i l'exconsellera Rigau, en la seva declaració al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a encausats per l'organització del procés participatiu del 9 de novembre del 2014, on més de 2'3 milions de persones van anar a votar sobre la independència de Catalunya.

Els hem cridat que "no esteu sols" i "ni un pas enrere", a banda dels habituals crits d'independència. Pels que insisteixen des dels mitjans que el globus independentista es desinfla, avui deuen haver tingut un petit desengany. Quantes causes polítiques són capaces de mobilitzar prop de 40.000 persones un dilluns al matí?

#Niunpasenrere

#Vullbutà

#LoveDemocracy

La multitud al Passeig Lluís Companys (Foto: Pere Virgili / Diari Ara).

Anna Mansó: "Abraçades i petons".

Jo també crec en l'efecte terapèutic i estimulant de les abraçades, les carícies, les carantoines i els petons. I encara que hi hagi alguns/es fills/es de puta amb prejudicis que vegin a potencials pederastes entre els homes que també es deixen endur per aquest impuls natural tan humà, puc assegurar que l'afecte és una de les millors eines educatives que conec.

Si estimar és cosa de dones, maltractar és d'homes? Eduquem per a la igualtat, en tots els sentits!!

Publicat a l'especial Criatures del diari Ara d'ahir dissabte.


Sé que hi ha gestos que insisteixo a fer als menors d’edat a càrrec (MEC) que els molesten. Que no els agraden gens. O de vegades. Però a mi m’encanta fer-los i m’importa poc la seva opinió. De vegades. Però, ¿què faig que els provoca aquells sospirs de paciència bíblica? Els abraço. Els amanyago. Els faig petons. Els placo, si cal. I ells, cada vegada més sovint, se’m treuen del damunt. No hi ha dret.

Diuen que ja es fan grans i que no cal. Els tres ho diuen en diferents graus i en diferents moments. El MEC número 3 encara es deixa bastant, però està entrant en una fase absolutament perillosa de Preadolescentis comunis i cada cop treu més punxes del futur eriçó que esdevindrà. I per això l’abraço molt. Sé que li agrada. I el suborno amb manyagueries per mantenir-lo durant una mica més de temps en l’etapa de nen. Sé que només em queden sis mesos. Després tururut, ja serà un alumne de 1r d’ESO i ja no colarà. Però encara cola, tot i que el seu nombre de sospirs i bufades puja i puja com el preu de la llum. Caguntot. Però se me’n fot. Jo segueixo abraçant-lo i faig veure com si tingués una sordesa selectiva segons què sento.

L’edat no pot ser un argument, els dic. Les persones es tornen bèsties insensibles si no hi ha contacte físic. Coi. I tampoc soc tan pesada... Crec jo... Però m’he de retenir. Amb el MEC número 2, per exemple. El veig i li pregunto per com va el dia, i exigeixo el meu impost revolucionari, a penes un petó, i mentre ell m’explica coses jo m’aguanto les ganes de remenar-li els cabells, mentre renego per dins perquè sé que si ho fes m’enviaria a pastar fang. Això d’aguantar-me les ganes sí que és una llauna, em dic, i no els hi retrec pas, però ho és. I en canvi ells, quan ja no puc més i mentre faig broma, o mentre aprofito que m’han demanat diners i jo els dic que ara els hi dono i ells no volen disgustar-me, ells sí que protesten amb el típic “Mamaaaaaa”. O tots llaunes o ningú.

APRENENTATGE

Però he trobat una nova tècnica que sembla científica i asèptica per rapinyar-los abraçades. Almenys a la MEC número 1. L’excusa que m’he inventat és que ella no sap fer abraçades. No als seus progenitors. I cal que n’hi ensenyi, ni que sigui per agraïment. Per quedar bé. Ella es limita a passar el braç dret per la meva cintura i a fer-me tres copets educats a l’esquena. I li dic que això és una estafa. I que hi ha uns mínims. I assagem un parell de vegades, fins que fa una interpretació que em sembla prou bona. No cal que sigui sincera, li dic, només que ho sembli. I ella riu perquè creu que m’ha pres el pèl amb la seva actuació. Però jo també ric, perquè sé que m’estima i que, tot i que en mode suec, he aconseguit una abraçada seva. O tres. He, he, he.

Andoni Zubizarreta persona non grata al meu bloc.

Aiba la ostia Andoni!!

Acaba de fitxar com a director esportiu de l'Olympique de Marsella i en menys de mig any ja s'atreveix a contestar les preguntes dels periodistes en les rodes de premsa en francès. A Catalunya ha passat mitja vida, entre la seva etapa de porter i després com a director esportiu del Barça, però mai el vam sentir expressar-se en la nostra llengua.

N'estic fart dels que venen a casa nostra a guanyar-se la vida però ignoren i menystenen la nostra llengua. En canvi quan van a altres països no tenen problema per aprendre i expressar-se en la llengua local. 

Potser ja va sent hora que el Barça exigeixi als seus treballadors que aprenguin i parlin la llengua de la nostra nació, és a dir, el català. Jo crec que en dos o tres anys, amb una mica de voluntat, es pot aprendre... 

Probablement i malaurada, perquè la llengua de la nostra nació tingui el mateix estatus que el danès a Dinamarca, el norueg a Noruega, o l'holandès a Holanda, haurà d'anar desapareixent del mapa l'espanyol. I ho diu un fill d'andalús.

Arrenca el 6 Nacions.

Els capitans d'Itàlia, Irlanda, Escòcia, Anglaterra, França i Gal·les (Foto: Ara).

Demà arrenca a Edimburg, a l'estadi de Murrayfield la 123a edició del torneig de les 6 Nacions. Bé, en honor a la veritat aquesta serà la 18a edició del 6 Nacions, ja que fins a l'any 1999 el torneig s'anomenava 5 Nacions i no hi participava Itàlia. 

Al partit inaugural s'enfrontaran les seleccions d'Escòcia i d'Irlanda, la meva preferida i campiona els anys 2015 i 2014. L'Actual campiona, i principal favorita en les apostes, és la selecció anglesa que encapçala, juntament amb Gal·les, el rànquing de campionats guanyats (26).

Malauradament no hi ha cap canal en obert que ofereixi els partits d'aquest torneig, i només es poden seguir a travé de Movistar + o per internet. 

Una llàstima també que aquest espectacular, noble i educat esport no tingui més seguidors i practicants a casa nostra.

Go on Ireland!!!

Arno Stern: “Preparem els nens per al futur en detriment del seu present”.

Arno Stern (Foto: Inma Sainz de Baranda / La Vanguardia).

(Interessantíssima entrevista de l'Ima Sanchís per a la Contraportada de La Vanguardia al fundador de l'Institut per a l'Investigació de la Semiologia de l'Expressió, Arno Stern. Paraules sàvies i plenes d'humanitat i sentit comú). Gràcies Albert per fer-me'n coneixedor i per l'interès.

Tinc 92 anys. Vaig néixer a Kassel ( No vaig poder anar a la universitat. La nostra societat basada en el consum s’ha acabat. Els polítics busquen solucions pedagògiques, so­ciològiques, però no en troben perquè no n’hi ha, a l’interior del sistema. Sóc jueu però no sóc religiós.

El joc de pintar

A la paupèrrima França de postguerra, un jove Arno Stern, a qui l’ascendència jueva li va costar la persecució, va començar a treballar amb nens en un orfenat: la seva missió era entretenir-los, i va utilitzar el paper i pintura. Amb els anys va crear el seu famós Closlieu, un espai on pintar és una altra cosa i que el va portar a dur a terme múltiples investigacions que l’han convertit en una de les grans figures de la investigació pedagògica de l’expressió graficoplàstica, demostrant que el traç és universal: tots, amb independència del entorn cultural, representem les mateixes figures primàries. El 1986 va crear l’ Institut per a Investigació de la Semiologia de l’ Expressió. Ha ofert una conferència a CaixaForum.

Té cap idea per a una societat millor?

Fa més de trenta anys que vaig crear i treballo en un espai, el Closlieu, un lloc perquè les persones, i en especial els nens, experimentin el joc de pintar.

I què ha observat?

El que passa quan no hi ha competència, ni judici, ni objectius, quan es desenvolupa una actitud creadora en cadascú, sense jerarquies per edat ni classes socials, sense mestre.

Aleshores, quin és el seu paper?

Soc un servidor, els faig la vida agradable, i aquesta funció transforma les actituds. És el contrari d’una societat competitiva, en la qual s’estableixen objectius i es prepara els nens per a un futur que va en detriment del seu present.

És un equilibri difícil.

Sempre els estem empenyent cap endavant. Els allunyem cada vegada més de ser i els imposem l’esdevenir. La vida al Closlieu transcorre en el moment present, no es pinta per després mostrar-ho als altres, no hi ha un després.

Fer pel plaer de fer.

Sí, i aquesta és una actitud creadora, una experiència extremadament important per als nens, que es realitzen plenament i viuen la relació amb els altres. Es crea un equilibri i no una contradicció, i això repercuteix enormement en la seva vida quotidiana.

Què va viure vostè en la infantesa?

Fins als nou anys vaig viure a Alemanya, i, quan Hitler va pujar al poder, vam fugir. El meu pare va ser molt visionari i no es va esperar. Ho vam abandonar tot i ens en vam anar a França.

Es van convertir en jueus apàtrides.

Sí, persones tolerades amb drets que eren molt limitats. Quan els alemanys van envair França, van tornar a fugir durant setmanes fins que es va declarar una zona lliure a la vall del Roine i ens hi vam instal·lar.

Fins que van canviar les lleis.

Sí, i van començar a arrestar els estrangers. Ens vam amagar a les muntanyes i un miracle va fer que poguéssim entrar a Suïssa, on vaig viure tota la meva adolescència en un camp de treball.

Què va entendre en aquell periple?

Va ser molt interessant, érem sobrevivents, constantment amenaçats. Mentre vivíem a França, ens podien arrestar i afusellar en qualsevol moment. Aquesta amenaça era permanent, i, malgrat tot, jugava.

Vivia amb por?

T’habitues a la por, és la pulsió vital. El meu pare era un home extraordinari, era molt creient i se sentia protegit i conduït pel seu àngel de la guarda. No analitzava les situacions, actuava. Jo no tinc aquella fe, però crec que, efectivament, a ell el portava el seu àngel, perquè ens va salvar de la mort moltes vegades.

Vostè va acabar encarregant-se d’un grup de nens orfes de guerra a França.

Se’m va demanar que els ocupés, era just després de la guerra, a França no hi havia res. Vaig trobar llapis i uns papers reciclats, els vaig fer dibuixar i vaig veure que sentien un gran plaer, de manera que vaig buscar pintura, i això va ser el deliri! Quan l’orfenat es va tancar, vaig muntar el meu propi taller.

Va recórrer mig món a la recerca de tribus desconnectades de la civilització.

Sí, perquè vaig observar que tots els nens occidentals dibuixaven les mateixes coses i em vaig preguntar si era una qüestió cultural. Vaig constatar que aquells nens, preservats de l’escolarització i la civilització, fan les mateixes figures que els nens a la nostra societat, i que aquesta manifestació, aquell traç, és universal.

Quin és llavors l’origen?

No és el que suposàvem: que els nens miren, enregistren i reprodueixen. Es tracta de la memòria orgànica, on s’emmagatzemen tots els fets de la nostra vida prenatal, el naixement i els ­primers anys de la vida. Es tracta del programa genètic que compartim i que avui les neuro­ciències anomenen memòria cel·lular.

I la fa aflorar a través del joc de pintar?

En dic formulació, un codi universal d’expressió. Considero que no només hi ha una memòria genètica, sinó un mitjà d’expressió d’aquesta memòria. Així vaig crear la semiologia de l’expressió, un nou camp científic. En el traç lliure hi trobem el nostre començament, és una manera de completar la persona.

A través del traç inconscient?

Es tracta de deixar-se anar, de deixar aflorar i entendre que no hi ha un després, però a la nostra societat fa falta un entrenament per a això, perquè hem estat educats per ser raonables.

Em sembla una qualitat.

Sí, però sobrevalorada en detriment d’altres capacitats com l’espontaneïtat, una cosa que es produeix més enllà de la intenció i del judici dels altres. La formulació expressa una necessitat interior ignorada. Tenim una cosa dins nostre, un anhel, i està a una profunditat que se’ns escapa.

Fa més de setanta anys que treballa amb nens. Què n’ha après, d’ells?

Jo vaig arribar a aquell orfenat sense prejudicis, encara no havia llegit res sobre el tema, no sabia res, era verge d’idees, i per això vaig trobar la veritat sobre els traços dels nens.

Abomina l’educació artística.

És paralitzant. Els omplim d’idees teòriques que no els permeten ser espontanis. Els joves que han estat arrossegats de petits pels museus no en volen saber res, de museus. Mentre que els nens que han viscut el joc de pintar tenen ments creatives i obertes.

El "temazo" del dimecres. Obeses - "Venim del nord, venim del sud".

Peça de Lluís Llach magistralment interpretada pels Obeses a l'acte commemoratiu de la Diada Nacional de Catalunya al Centre Cultural el Born de Barcelona l'any passat. En aquests moments dramàtics per a molts immigrants i refugiats, i en aquests temps on sembla que el racisme i la xenobòbia tornen, és un bon moment per recordar aquesta cançó.

#Casanostraéscasavostra

#Volemacollir

Escoles d'elit: grans resultats acadèmics, suspens en valors.

Aquest mossen no pot estar gaire satisfet dels valors cristians dels seus pupils.

Ahir apareixia en l'edició de paper de El Periódico la carta d'una noia catalana d'origen indi que denunciava l'actitud racista envers la seva persona d'un grup d'alumnes de l'escola d'elit (i de l'Opus) Viaró de Sant Cugat del Vallès, al vagó d'un tren dels FGC. El més greu del cas és que no es va tractar d'una actitud individual d'algun nen mal educat o directament imbècil, sinó que van ser un bon grapat dels nois (12-13 anys) els que van mostrar aquesta actitud de menyspreu cap a la noia.

Potser fora bo que aquestes escoles es preocupessin una mica menys pel rendiment acadèmic dels seus alumnes i dediquessin majors esforços a educar persones justes, solidàries, humanes en definitiva.

I ja de pas, estaria molt bé també que els nostres governants deixessin de subvencionar econòmicament a aquests centres elitistes, classistes, i integristes. Crec, malauradament, que aquest és el model d'èxit escolar per a alguns dirigents de la Conselleria d'Ensenyament...