El "temazo" del dimecres. Roba Estesa - "Les criades".

Les Roba Estesa són una banda completament femenina del camp de Tarragona, que toquen un folc modern molt canyero. A més a més, tenen lletres molt reivindicatives com aquesta peça antimasclista. De fet són un grup que s'enorgulleix del seu feminisme actiu tal i com demostren sempre que tenen l'ocasió, ja sigui dalt d'un escenari o davant d'un micro i una càmera.

Aquest tema està inclòs al seu àlbum de debut, Descalces, del maig del 2016.

Coincidint amb la Vaga Feminista de demà, volia dedicar el tema a totes les dones que lluiten i es rebel·len contra la societat patriarcal.

Carlos González: "Sóc jo que vull, o m'hi obliguen".

El pediatre Carlos González donant una nova lliçó sobre les claus de l'aprenentatge. El text va apareixer (com a part 1) al Criatures de l'Ara al desembre del 2016 i no l'havia copiat esperant la segona part. No sé si l'autor se'n va oblidar, o si encara està pendent de publicar...

La teoria de l’atribució és un dels models amb què els psicòlegs intenten comprendre la conducta humana. Bàsicament, podem atribuir la nostra conducta (i la dels altres) a factors interns (ho faig perquè vull, perquè m’agrada) o externs (em pressionen, m’hi obliguen, m’ho han demanat, les circumstàncies…).

Quan atribuïm les nostres accions a factors interns, fem les coses amb entusiasme, hi dediquem temps i esforç, ens agrada fer-les. Quan la nostra atribució és externa ens molesta fer les coses, ens cansa, remuguem, treballem com menys millor i ho deixem de fer quan ningú ens vigila. 

El punt clau no és la realitat, sinó la nostra percepció. Si pensem que fem les coses per gust, les farem amb gust, encara que en realitat algú ens estigui obligant a fer-les. Si creiem que algú ens hi obliga, fins i tot les nostres activitats favorites es converteixen en una càrrega. 

Ens truquen un dissabte a la tarda per dir-nos que ens hem d’aixecar l’endemà a les sis per dedicar tot el dia a certa activitat. No és el mateix si qui ens truca és un amic per anar d’excursió, o el nostre cap per dir-nos que ha sorgit una feina inesperada a l’empresa i cal fer hores extres. En tots dos casos és algú que ens truca i ens demana fer una cosa. Però en el primer estem convençuts que volíem fer aquesta excursió, que desitjàvem rebre aquesta trucada, i la nostra atribució és interna. 

I potser la nostra feina era el nostre somni, ens hem esforçat per arribar-hi. Però hem començat a treballar, amb uns horaris, uns caps, un salari. I en molt poc temps la nostra atribució ha passat a ser externa. Ara treballo perquè m’hi obliguen, perquè em paguen, perquè cal guanyar-se les garrofes, i ja no ens fa cap il·lusió fer hores extres el diumenge. Preferim anar d’excursió, tot i que mai havíem dit “Jo, quan sigui gran, vull ser excursionista”, tot i que anar d’excursió és físicament més cansat que la feina, tot i que no ens paguen per fer-ho. 

A gairebé tots els nens els agrada estudiar. Potser a tots. Perquè investigar, aprendre, descobrir com funcionen les coses són característiques innates en la nostra espècie. Però sovint els pares o els mestres cometen l’error de pressionar els nens perquè estudiïn: “Ja no estudio perquè vull saber, ara ho faig perquè m’han promès la bici”. Però si em paguen per fer-ho, és una feina.

Algunes coses que jo tindria en compte a l'hora de triar escola.

1. Projecte Educatiu.

2. Proximitat.

3. Heterogeneïtat d'alumnes.

4. Rostres (felicitat/infelicitat) dels alumnes del centre a l'entrar i sortir de l'escola.

5. Espais del centre (interiors i exteriors).

6. Activitats complementàries.

7. És una escola reivindicativa i compromesa?

8. És una escola oberta a la comunitat?

9. Es potencia l'art i l'activitat física?

10. Es realitzen sortides/excursions culturals, a la natura, de convivència?

11. Ratio d'alumnes-mestre.

12. Heterogeneïtat de mestres. 

13. Rostres dels mestres a l'entrar i sortir del centre.

14. Accessibilitat a l'escola.

15. Manté vincles amb exalumnes i antics treballadors?

Tabàrnia.

El fatxa, el més fatxa i el súper fatxa (Foto: El Periódico).

Us podeu imaginar un país més feixista, caspós i cutre que Espanya? Doncs els tabarnians, una secta de perillosos ultres liderada per una mena de talibà unionista, sí. Avui uns pocs centenars de "tabernícoles" s'han manifestat a Barcelona a favor de la "llibertat del poble de Tabàrnia". No hi era el seu líder espiritual i president simbòlic, Albert Boadella, que darrerament mostra símptomes d'haver perdut completament la xaveta. Sabíem que era un catalanòfob confés, però no que s'acabaria ajuntant amb la pitjor "calaña" ultra espanyolista per deixar anar tota la bilis anticatalana acumulada. 

Tant de bo, en una Catalunya lliure tots aquests prefereixin marxar ben lluny com el Boadella. Sinó, tindrem molta feina a integrar-los.

Quan a un animal li dones placa i porra...

Em pregunto quina proporció d'energúmens com el d'aquest vídeo formen els cossos de "seguretat" que ens "defensen i protegeixen". Estic convençut que hi ha policies professionals i equilibrats mentalment, però no pot ser que es colin tants desequilibrats i bèsties com el d'aquestes imatges d'un bar de Lleida de fa uns dies. Em sento molt més insegur amb policies com aquest tenint cura de la nostra seguretat...

Solidaritat amb Pablo Hasel.

Avui, l'Audiencia Nazional ha condemnat a 2 anys i 1 dia de presó al raper lleidatà Pablo Hasel per dir veritats com a punys a través de les xarxes socials. En aquest país demofòbic s'empresona a rapers, humoristes i polítics pacifistes, i es deixa viure tranquil·lament a corruptes i feixistes varis. No podem parar fins a marxar d'una vegada. 

Solidaritat Pablo! Pablo Llibertat! Presos Polítics Llibertat!!

Doble retrat.

- Tu diràs el que vulguis, però jo com a portada d'àlbum continuo veient-la molt fosca.

- Però la nostra música ja ho té això, no? Ritmes lents, guitarres pesades, veus profundes...

- Home, però potser tampoc cal deprimir al personal amb la portada.

- A mi em fa el pes. A més hem quedat força macos, eh?

- Home... si tu ho dius...

- Oi tant! Sobretot tu amb aquesta mirada perduda a l'infinit, impassible.

- Crec que aquí, li estava mirant les peres a la fotògrafa.

- Quin paio! I que n'has de dir de la mirada que et llenço? Penetrant, eh?

- Ui sí, quin gran model. La gent es pensarà que t'agrado amb aquesta cara d'embadalit.

- Que pensin el què vulguin. És més, encara en podem treure profit de les especulacions de la gent.

- Uf, quina mandra. Haver de respondre a cada entrevista si tinc parella, si m'agraden les dones o els homes... esgota una mica la veritat. Per cert, a quin barber vas anar a fer-te la barba? Et va fer molt bona feina.

- M'ho va fer la Paqui, la perruquera de la perruqueria que hi ha al carrer Còrsega cantonada amb Balmes. 30 euros només.

- Oh, que bé. Regalat. Em sembla que hi aniré aviat perquè m'he d'arreglar la meva.

- Ets un puto hipster.

- I tu més. Haha.

I fins aquí la meva humil participació als relats conjunts del mes de febrer.