Ahir al vespre va arribar un col·lega de Terrassa, el Bru Vilanova, fill del Xavi i la Míriam, minyons de tota la vida. Comença el viatge tot just a Bogotà i també té intenció de recórrer el país amb la motxilla. Avui hem anat plegats tot el dia i he tingut amb qui comentar totes les jugades. Hem començat amb una visita ràpida als museus del Botero i de la moneda, i hem enllaçat amb la visita guiada pel centre. Ens han portat a un grup d'uns vint a conèixer els espais més emblemàtics de la zona de La Candelaria, mentre ens explicaven anècdotes i fets històrics relacionant-los.
Per la tarda, hem descobert un bar molt guapo de la companyia cervesera local BBC "Bogota Beer Company" que elabora cervesa artesanal i té unes quantes varietats amb els respectius sortidors. M'he begut una pinta d'una cervesa negra que estava ben fresca i força bona abans d'anar al teatre. Hem comprat entrada per anar a veure una companyia colombiana al teatro Colón, un dels més antics del país (la primera pedra es va col·locar l'octubre del 1885), d'estil neoclàssic i amb capacitat per a 785 persones.
Interior de l'església.
Pintura de Botero "Guerrilla de Eliseo Velásquez"
Festival de música religiosa a la plaza de Bolívar.
Figura de la Mare de Déu de Montserrat rèplica de la què hi ha al monestir de Montserrat a casa nostra.
Avui he pujat fins al cim del Montserrate que domina la ciutat de Bogotà amb els seus 3.152 metres d'alçada. Es pot accedir a dalt a través del telefèric, el funicular, o caminant per una ruta força fàcil tècnicament, empedrada i amb graons, però d'una pendent considerable. A més, s'ha de considerar l'alçada a la que es fa la pujada que et deixa sense respiració en moltes ocasions. A mi fins i tot, per moments, em faltaven forces a les cames, però per sort ja era pràcticament a dalt. En total són uns 500 metres de desnivell positiu en un recorregut de 2.350 metres.
La basílica del Señor de Montserrate ha estat un punt de peregrinació religiós des dels temps de la colònia. Cap al 1650 es va adequar un camí per fer l'ascensió on hi havia col·locades diferents capelles dedicades a les mares de Déu de Belén i de Montserrat, i d'aquí el nom actual de la muntanya i de la basílica. Fins i tot es pot contemplar una figura rèplica de la Mare de Déu de Montserrat al Monestir del mateix nom a Catalunya, a un dels laterals de la basílica.
Avui, ben dinat, he anat a fer un tallat a una botiga de cafè autòcton regentada per indígenes de la zona de Nariña, al sud del país, tocant a l'Equador. M'ha explicat que eren descendents dels inques i que parlaven un dialecte del quèchua anomenat Inga. M'ha explicat que una comunitat d'al voltant de 350 famílies havien format una coperativa per cultivar aquest producte i així deixar de treballar amb la rosella i altres plantes psicotròpiques per a negoci dels grups mafiosos.
Vista de Bogotà en l'ascens a Montserrate.
Vista de la plaça de Bolívar des de dalt de Montserrate.
Església de Montserrate a dalt del cim (3.152 ms.)
Una part del camí cap a Montserrate.
Vista de l'skyline de Bogotà des del camí a Montserrate.
Tassa de ceràmica pel tallat elaborat amb cafè de la regió de Nariña, limítrof amb l'Equador.
Avui començo l'entrada amb una peça musical, aprofitant que és dimecres, dia del temazo, per homenatjar al compositor i cantant colombià Leandro Diaz (1928-2003), que va ser un dels principals símbols del vallenato, tot i haver nascut cec i amb una infància molt difícil.
Pel que fa al dia d'avui, pel matí he passejat una estona a peu pel centre i he tornat al hostel per poder veure el partit del Barça contra Boca Juniors, del trofeu Joan Gamper. En acabat he sortit a fer un menú per dinar i tot seguit he anat directament a fer una passejada organitzada en bicicleta. Ens han dividit en dos grups perquè érem més de vint, i malauradament ens ha tocat una guia francesa que no parlava excessivament bé el castellà i que portava solament dos anys vivint a Bogotà. I a sobre parlava molt fluix. Per sort hem visitat llocs interessants i la volta ha valgut la pena, i els 40.000 pesos més la propina també.
Hem visitat un saló del joc del tejo, una mena de petanca en què es llença un objecte entre una pedra i mitja bola de petanca cap a un taulell de fusta cobert de fang, on s'hi col·loquen una serie de triangles formant una circumferència, i aquests triangles exploten amb el contacte amb aquest tejo. Ho he provat fins a sis o set vegades i no he estat capaç de tocar cap triangle tot i que he estat ben a prop.
Tot seguit hem anat fins a un mercat del costat on hem tastat un munt de fruites en dues parades diferents. Ha estat molt bé tastar totes aquestes fruites que ni coneixia, ni segurament hagués arribat a tastar d'una altra manera. Ja no recordo el nom de gairebé ninguna, però sí que n'hi havia de dolces, àcides, tendres, compactes o gelatinoses. Una fins i tot m'ha recordat a una combinació de llimona i sal, ideal per acompanyar el tequila.
Encara hem fet una altra aturada en una petita fabrica cafetera on torraven gra provinent de diferents llocs de Colòmbia i que a la vegada exportaven a diversos països. He pogut tastar un talladet amb un d'aquells cafès i m'ha semblat extraordinari.
La ruta també ha servit perquè la guia ens expliques alguns esdeveniments de la vida de Bogotà. Uns quants de força macabres i increïbles. Per exemple, la massacre de joves d'una comunitat dels voltants de Bogotà, Suacha, on els militars van assassinar a milers de joves segrestant-los i disfressant-los de guerrillers per poder justificar que el govern estava actuant contra les guerrilles. Milers!!! On una altra història d'un famós periodista a qui van matar pels seus comentaris crítics amb el govern de torn. O del candidat a president, Luis Carlos Galán, cosit a trets per sicaris de Pablo Escobar durant un acte de campanya...
Ben sopat, he anat a fer una cervesa artesanal (molt populars a Bogotà) al bar de la cantonada del davant del hostel, i he conegut al propietari perquè duia posada una samarreta dels Dr Calypso catalans. Hem estat xerrant amb ell, l'Álex, i un col·lega seu, el Rubén, i m'han posat una mica al dia de com està el panorama musical colombià i a la ciutat de Bogotà. M'he assabentat que aquest cap de setmana hi ha un festival important, i gratuït, així que ja tinc plans...
Grup d'escolars a la plaza Bolívar.
Escolar acompanyats (protegits) per dos policies a la plaza Bolívar.
Un espectacle metereològic poc habitual. Un halo de sol.
Jo llençant els tejos.
Mural homenatge al periodista i humorista assassinat Jaime Garzón.
Un tallat amb cafè colombia 100%.
Mural d'homenatge al futbolista assassinat per una errada seva que va suposar l'eliminació de Colòmbia al mundial 94, Andrés Escobar.
Ahir vaig arribar a Bogotà via San Andrés cap a mitja tarda, i després d'enllaçar un parell de busos des de l'aeroport vaig arribar al meu hoste al barri de La Candelaria en una caminadeta d'uns quinze minuts. Des del primer moment he tingut la sensació de trobar-me en una ciutat més avançada i cosmopolita que Medellín, però potser només ha estat això, una primera impressió...
El barri de La Candelaria és el centre històric de la ciutat i està replet de locals de menjar, beure, fer el cafè, hostals i de serveis turístics, tot i que també hi ha biblioteques i universitats. Per aquest motiu deu ser un dels barris amb més activitat social de la ciutat. Bogotà no disposa de metro com Medellín però té un sistema de busos amb carrils exclusius bastant eficient. La temperatura és relativament baixa tot l'any i les pluges habituals.
Avui m'he despertat abans de les 7 i he sortit al costat del hostel a comprar un brioix amb formatge per sobre que estava tendre i esponjós com acabat de fer. Me l'he menjat al hostel on he coincidit amb un grup de catalanes de Vilafranca del Penedès i de Torroella de Montgrí, que estan ja acabant el viatge. M'han explicat algunes coses que havien visitat i algun lloc interessant per menjar.
He sortit a passejar pel centre. M'he arribat fins a la plaça Bolívar on hi ha la catedral i el palau del govern. Al costat hi ha també la casa Florero i museu de la independència que he visitat. Expliquen que en aquella casa on hi vivia un comerciant local i on tenia botiga, es van produir uns esdeveniments que van desencadenar en la revolució per la independència de Colòmbia. Resulta que un espanyol va anar a demanar prestat un gerro per una boda i el propietari no li va voler deixar. I per aquest motiu es van discutir i van arribar a les mans. I d'aquesta batussa la posterior rebel·lió...
Per la tarda tot passejant, he entrat en un localet a fer un batut de fruites i m'he entretingut parlant amb la propietària què era veneçolana i m'ha estat explicant com està la situació al seu país. Fa quatre anys que va marxar i la cosa va de mal en pitjor segons ella. Pel que m'ha explicat, sembla que realment la cosa és bastant dramàtica. A Colòmbia ja hi ha uns 800.000 veneçolans legalment i a saber quants d'il·legal. Tothom qui pot, econòmicament, que no són gaires, marxa del país.
Quadre a la casa Florero, del propietari i un comerciant espanyol en plena baralla.
Un noi de carrer treient-se unes monedes intentant regular el pas dels vehicles.
Vista de la muntanya de Montserrate des de la plaça dels Periodistes.
El capitoli o palau del govern, on van fer l'acte d'investidura del nou president Iván Duque.
Us deixo el resum fotogràfic de l'illa de San Andrés. Aquesta illa es troba a prop de 800 kms. de la Colòmbia continental, i a poc més de 200 de Nicaragua. De fet, l'illa va passar de mans nicaragüenques a colombianes fa més de cent anys a través d'una venda, tot i que ara un tribunal internacional ha decidit que les aigües properes a Nicaragua pertanyen a aquest país i no a Colòmbia. L'illa estava poblada majoritàriament per negres d'origen africà que parlen una barreja d'anglès i aborigen "Criollo sanandresino", ja que van ser ocupats pels pirates anglesos, que robaben els tresors als espanyols i els amagaven a l'illa (no vaig visitar la cova del temut pirata Morgan on diuen que encara han de trobar el tresor que va amagar).
A San Andrés els atractius turístics són, principalment, algunes petites illes properes amb força vegetació i algunes iguanes, i els bancs de corall i de peixos. S'hi poden observar mantes per exemple, entre altres. Li diuen el mar dels 7 colors per les tonalitats que ofereix l'oceà en aquest indret degut al corall, la sorra, el sol, i les diferents profunditats del fons oceànic.
Jo em vaig instal·lar al principal hostel per motxilers de l'illa, el "Hostel El Viajero", un hostel de cinc plantes relativament proper a la platja principal i al moll de sortida de les excursions, que era on anaven a parar la majoria dels viatjants amb menys recursos. Hi havia majoria clara de brasilers i argentins, francesos, i una mica de tot com a tot arreu. Al mateix hostel hi ha un bar musical a la planta superior, que tanmateix tancava relativament d'hora, a la 1. Després es podia anar a la discoteca del poble, el "Coco Loco" que estava a uns quinze minuts a peu a la zona més turística i comercial.
Jo em vaig relacionar principalment amb argentins i he fet un grapat de noves amistats: l'Emiliano i l'Adrián, de Buenos Aires, representants de Herbalife; el Luciano i el Facundo, de Tandil. La Graciela de Santa Fe; la Tiziana que va celebrar els 28 amb nosaltres, la Silvina i la Camila, també de Buenos Aires... Sempre oberts i sempre disposats a xerrar i a compartir un mate.
Potser no és el millor lloc del carib on he estat, però realment val la pena San Andrés. Potser m'esperava trobar una mica més de folklore i de cultura rasta, però aquests deuen quedar-se a les illetes o a l'illa de Providència, l'altre illa gran a unes 6 hores en ferri.
Arribant a l'illa de Johny Kay.
Iguana a l'illa de Johny Kay.
Amb la colla a la platja.
Nedant amb mantes.
Rastaman a l'illa de Johny Kay.
Tres belleses sud-americanes (Colòmbia, Xile i Argentina presents. Sabrieu dir quina és de cada lloc?)
El dilluns passat va ser el meu darrer dia a Medellin. Encara vaig tenir temps de visitar alguna altra zona de la ciutat i d'agafar un altre telemetro. Vaig arribar ben amunt d'una comuna des d'on hi havia unes vistes espectaculars de la ciutat i des d'on vaig fer unes quantes panoràmiques boniques.
Al vespre marxava en avió cap a San Andrés, una illa colombiana al mar del carib que es disputen amb Nicaragua. De fet, l'illa està molt més a prop d'aquest país, però es veu que fa més de cent anys els nicaragüencs la van vendre als colombians, i ara se'n desdiuen. Hi ha una evident presència de militars a l'illa, tot i que no solament per aquest conflicte...
EL trajecte fins a San Andrés havia de ser directe des de Medellín, però la companyia, Avianca, em va informar fa setmanes que m'havien canviar el pla de viatge i havia de fer una escala a Bogotà. Total, tres hores més com a mínim. El que jo no sabia és que degut a aquest canvi que em perjudicava, em posarien en classe business. El trajecte Medellín-Bogotà el vaig fer a la fila 1 (no recordo haver-ho fet mai en tots els viatges en avió que he fet, que seran més de 50), i de Bogotà a San Andrés a la 3, la darrera dels "elegits". Al primer vol, a més a més, vaig tenir l'oportunitat de ser el primer passatger a sortir de l'avió. Això tampoc ho havia experimentat mai. Sempre fent cua al passadís esperant que obrissin, aclaparat per la gent que es també es posa dempeus per a sortir xiulant...
A banda dels seients en classe business, vaig assabentar-me gràcies al company de fila, que tenia dret a fer l'espera del següent vol a la sala vip de la companyia. A més, coincidia pràcticament amb l'hora de sopar i tenia per ben bé una hora i pico d'espera. Així que encara sense tenir-les totes vaig anar cap a la sala vip a veure si em deixaven passar. I, efectivament, així va ser. I un cop a dins, després de fer una ullada de descoberta de l'espai, vaig agafar lloc a un còmode sofà i vaig començar a atacar el bufet. Que si hamburguesetes, que si canapès, raviolis, formatges, vins... Vaig gaudir com un "ricatxo" qualsevol. Fins i tot vaig agafar premsa, tot i que no em va donar temps a llegir-la perquè estava molt ocupat menjant, bevent, i aixecant-me a per més menjar i beguda.
A San Andrés, després de pagar uns 40 euros de tarifa d'entrada, vaig agafar un taxi que em va cobrar el doble o més que el que em cobraven a Medellin, i per un trajecte menys de la meitat que allà. Vaig agafar el taxi perquè vam arribar tard a l'illa i els del hostel em van recomanar que no fer el desplaçament a peu, tot i que era a prop, ja que no era gaire segur.
Vista al fons de l'illa Acuarium a San Andrés.
Platja central de San Andrés.
Església evangèlica a San Andrés.
Commemoració de la batalla de Boyacá fa 199 anys, on les tropes colombianes van derrotar els espanyols.
