Marxar a mitja funció.

Un moment de la funció de "Maremar" de Dagoll Dagom (Foto: Poliorama).

Dissabte vaig anar al teatre Poliorama de Barcelona a veure la funció de tarda de "Maremar", de la reconeguda companyia catalana Dagoll Dagom. El cert és que hi anava amb poca informació sobre l'obra, més enllà que barrejava una història clàssica shakesperiana amb versiona de cançons del Lluís Llach. La combinació semblava perfecta. Doncs ves per on, no vaig aguantar més de 40 minuts. He de reconèixer que anava una mica cansat perquè havia pujat a esmorzar a La Mola pel matí, i no havia pogut fer migdiada, però estic convençut que si l'obra m'hagués atret més, no m'hauria vingut tal sopor. Ni el text, ni les cançons, i el ritme lent de la peça em van anar desanimant fins que vaig prendre la decisió de no allargar inútilment l'agonia i tornar cap a Terrassa. I dit i fet. Afortunadament, estava en un extrem de la llotja superior i amb poca gent al voltant. No crec que gaires ni se n'adonessin. 

És molt probable que molta gent s'emocioni i gaudeixi la funció, però a mi, com a mínim aquest dissabte se'm va fer infumable, i vaig decidir que no calia esperar més per aixecar-me i marxar. Tanmateix, no crec que sigui el primer ni l'últim espectador que ho fa. Al cinema ja ho havia fet en alguna ocasió, però no recordava haver-ho fet en un teatre així com el Poliorama. Bé, ja ho he fet.

Joan Sala: “No espero res més que la seva felicitat”.

Joan Sala (Foto: Cèlia Atset, diari Ara)

Màgnífica entrevista del Francesc Orteu a l'editor Joan Sala per al Criatures de l'Ara. Parla del seu paper com a pare, amb les seves joies i misèries, i l'evolució que ha experimentat pel que fa a les expectatives envers els fills. Un bon exemple, al meu entendre, per a pares novells. 

Editor i director de Comanegra i pare de 3 fills biològics i una que no, d’entre 35 i 27 anys. Té tres nets. És vicepresident d’Editors.cat, membre de la junta del Gremi d’Editors i president de la Setmana del Llibre en Català

Quan ets jove t’imagines un futur que, generalment, té poc a veure amb el que et trobaràs. Vaig tenir el primer fill, el Marc, quan tenia tot just 25 anys. Era un nen fantàstic, expressiu, actiu, tot apuntava que seria un nen intel·ligent i que tindria un gran futur.

I què va passar?

Als vuit mesos, arran d’una reacció a la vacuna triple vírica, va patir una síndrome de West, una mena d’epilèpsia de la infantesa que és terriblement destructiva. Les seqüeles per al Marc van ser molt importants.

Ho sento.

Van ser anys molt durs, per a uns joves com nosaltres. Ens vam trobar un fill molt estimat amb una discapacitat sobrevinguda que requereix molta atenció i molt esforç de tot tipus. Això va condicionar el creixement dels seus germans. L’atenció que pots donar als fills quan un d’ells en requereix tanta fa que, sense adonar-te’n, els altres creixin amb menys suport, i això és injust.

Què admires de cada fill?

En el Marc, indubtablement, el seu esperit de superació. És molt remarcable com, amb totes les dificultats que té, ha sigut capaç de fer coses increïbles, tant des del punt de vista cultural com esportiu. La Carlota és un exemple de responsabilitat i creativitat. La seva vocació com a mare ha arribat al punt de deixar la feina per convertir la seva experiència en una nova professió, que consisteix en l’acompanyament psicològic de mares i pares novells. El Jan ha sigut un empresari precoç, amb grans habilitats en màrqueting, i ha demostrat superar en capacitats empresarials els progenitors, a part que també és un pare admirable. I la Uxia...

Que es deia Nil...

Ella ha afrontat un procés de transgènere, amb tot el que això significa, amb una absoluta normalitat i orgull. Admiro la seva frugalitat, a mi que, com el meu pare, soc del tipus de gent que ha de viure envoltada de coses, llibres, quadres, etc. Veure com es pot viure amb no res m’admira. Tots quatre tenen els valors que ja em va inculcar el meu avi: honestedat, responsabilitat i generositat.

Amb els anys, què has après?

El temps m’ha ensenyat a no esperar més que la seva felicitat, només vull que siguin persones honrades, conscients i felices. Les seves vides avancen per camins diversos, i això és bo: el que és important és que puguin realitzar-se. Abans potser tenia una idea de com m’hauria agradat que fossin, i ara penso que anava errat: han de ser el que volen ser.

Quin llibre sobre la relació entre pare i fill t’ha impressionat?

Aquest any, a Comanegra, hem editat 'Infant dels grans', un text inèdit de Manuel de Pedrolo que explica un dia de la vida de la seva filla, l’Adelais, quan tenia vuit mesos. És un gran llibre, d’una sensibilitat molt especial.

¿Fa gaires anys que no plores, per un fill?

Vaig plorar molt quan el Marc va estar malalt, i els primers anys, quan no vèiem cap llum. De tota manera, com més gran em faig, més fàcil tinc el plor. Ara m’emociono amb els nets, amb els fills; però el plor ara és d’alegria, és un plor d’orgull del que són i aconsegueixen.

El malson.

Johann Heinrich Füssli, 1781, The Nightmare.

No m'ho acabava de creure. Jo ja estava donant classes d'Educació Física des de feia quatre anys, i ara el professor de l'assignatura de Didàctica de l'Esport em deia que m'havia suspès i que hauria d'anar a recuperacions de setembre. Però com et penses que em pots fer això? Però si jo ja sóc mestre? I si se n'assabenten els del Departament i em foten fora? Serà cabró aquest Galera! Segur que em suspèn perquè em té mania. No he fet tan mal examen, però m'està castigant pels meus comentaris a classe. Però que no pot ser home, que com els dic jo ara als de l'escola que he de plegar perquè no tinc encara el títol? I si no dic res i vaig fent? Potser els del Departament ni se n'assebenten. Tenen molta feina aquesta gent i d'aquí a que algú posi el crit al cel ja haurà acabat el curs, i potser m'hauré tret la puta assignatura de Didàctica de l'Esport. Però i si el malparit del Galera no me l'aprova al setembre, què? Serà el meu final com a mestre! Collons, amb lo bé que m'ho passo jo a l'escola i les vacances que em foto! Però com collons m'arriba ara aquesta notícia? Si jo em pensava que per fer de mestre ja ho tenia tot aprovat! Aquí passa alguna cosa estranya... A veure Xavi pensa, no et posis dels nervis abans d'hora, segur que ha d'haver algun malentès...

M'he despertat suant i amb el cor més accelerat del compte. He tornat a somniar que feia de mestre sense haver-me tret el títol per culpa d'una maleïda matèria. Per sort només era un malson. Apa, aixeca't i a treballar a l'escola.

Aquesta és la meva humil aportació als relats conjunts del mes de novembre.

El "temazo" del dimecres. The Dubliners amb The Pogues - "The Irish Rover"

Joia musical amb dues bandes amb origen irlandès compartint escenari: The Dubliners (Dublin, 1962) i The Pogues, tot i que aquests darrers es van formar a Londres (1982), amb estils propers al folk, tot i que uns des d'una vessant més tradicional i els altres des d'una mirada més punk i transgressora.

Fa temps que sóc un enamorat de la cultura irlandesa i hi vaig viure una temporada l'any 1999. Aquest clàssic irlandès, The Irish Rover, l'han cantat i tocat un bon grapat de bandes, però crec que com aquesta versió, amb artistes de tant nivell, se n'han fet poques.

20N. Acabem amb el feixisme.

Avui és un bon dia (fa 43 anys que va morir el fill de la gran puta del dictador Franco) per dedicar-li un vídeo promocional (del festival musical Barnasants) a tots els feixistes que encara queden, i que són molts.

No passaran!

Final semidolç per a una temporada amarga.

Pd8fm, Plaça Vella de Terrassa (Foto: Minyons).

Ahir diumenge, els Minyons de Terrassa vam tancar la nostra temporada castellera a casa, a la Plaça Vella, amb motiu de la 40a Diada de la Colla. Poca broma. 40 diades ja. I malgrat que les previsions de castells a intentar no estaven al nivell de temporades passades, la plaça es va tornar a omplir d'aficionats castellers. La majoria terrassencs que fa anys que ens segueixen i que ja tenen per costum anar a veure els castells per Diada dels Minyons. Sense anar més lluny, jo hi devia tenir no menys de set o vuit familiars en algun moment de la diada. De forans segurament no hi havia tants com altres anys que havíem anunciat castells més grans, però aquest fet no va deslluir l'aspecte que oferia la plaça com es pot comprovar a la foto.

L'amenaça de pluja va estar present al llarg de tota la diada, i tanmateix, van anar caient algunes gotes de pluja en alguns moments de l'exhibició, sense arribar a suposar un problema. El temor que arribés la temuda pluja va aconsellar que féssim via, i a bé que ho vam fer, ja que en poc menys d'una hora i mitja les tres colles vam aconseguir resoldre la diada. S'ha de dir que les dues colles convidades només van fer un parell de castells cada una, ja que després del nostre tercer castell va començar a ploure amb major intensitat i vam decidir acabar-ho amb els pilars de comiat. Així, els Minyons vam fer el 2d9fm, el Pd8fm i el 4d9f. Els Capgrossos de Mataró el 2d8f i el 3d8. I els Castellers de Sants el 3d8 i el 4d8.

Molts minyons vam celebrar amb alegria els castells realitzats. No hi havia per menys, ja que el 2d9fm era tot just el segon descarregat de la temporada, i el Pd8fm l'estrenàvem a darrera hora. El 4d9f era el setè de l'exercici. Pobre bagatge per a una colla que venia de realitzar la millor actuació de la història dels castells tot just fa un parell d'anys, també per Diada: 3d10fm, 4d10fm, 3d9fa, Pd8fm. Tanmateix, després d'una any tan pobre, l'actuació d'ahir va saber a glòria per a molts. Sobretot pel fet d'apujar una mica el llistó, i per la manera com es van executar els castells. En general, tots tres castells van ser de bella factura, però personalment, les sensacions que vaig tenir al 2d9fm van ser les d'estar fent una construcció fàcil. Estàvem tan quiets i rectes al folre i a les manilles que vaig veure clar que ha de ser possible, sí o sí, pujar-li un pis a aquest castell. I tot això amb el poc assaig que hem pogut fer en aquest castell al llarg de la temporada, degut a la pobra assistència de castellers als assaigs. 

Enguany ha estat un any certament complicat per als tècnics. Possiblement la inexperiència de l'equip tècnic els ha portat a prendre algunes decisions desencertades en moments puntuals de la temporada, però també és cert que han hagut de treballar en condicions precàries per la davallada de personal als assaigs, i per les significatives baixes de castellers del tronc. Els únics que no han fallat enguany són la canalla.

No vull semblar l'advocat defensor dels tècnics, però que algú m'expliqui com pots no perdre qualitat als troncs quan tens la baixa de com a mínim dos castellers per pis, ja sigui per lesió, feina, viatges, o per decisió personal. I ja sabeu que si al mes d'abril no comences a tenir ben perfilats els castells de vuit per pujar-los un pis al maig, el gruix de gent que t'hauria de venir quan comences a plantejar-te els castells de nou ja no et ve, i això implica rebaixar expectatives per la Festa Major a primers de juliol, i així fins al final, patint les conseqüències d'una arrencada en fals.

Les millors èpoques de la colla s'han caracteritzat per un gran compromís de la gent del tronc. En això dels castells, a l'inrevés que en la vida, s'ha de començar la casa per la teulada, i perquè hi hagi uns bons fonaments cal que la teulada i les parets es vegin maques. Enguany ha costat molt veure unes parets esveltes i fortes, i això ha comportat, en part, no exclusivament, que a molts minyons no s'engresquessin.

Tan de bo puguem millorar en aquest aspecte la propera temporada. Si és així, estic convençut que els Minyons podem tornar a viure jornades històriques i, fins i tot, tornar a sorprendre al món casteller amb noves gestes. Per contra, si continuem amb la manca de compromís, o directament, amb baixes de castellers "enfadats" o "decebuts", la cosa pot anar de mal en pitjor. Recordeu l'anunci de la furgo i el suc? Havien de ser tots perquè volien anar lluny... Doncs és això companys.

40a Diada dels Minyons de Terrassa.

Aquest cap de setmana, si el temps ho permet, els Minyons celebrem la nostra 40a Diada de la Colla. Malgrat que no arribem tan en forma com altres campanyes, l'efemèride s'ha de celebrar com es mereix, i espero que molts minyons i minyones se sumin a la celebració i que tothom tregui la camisa de l'armari. 40 diades no se celebren cada dia. De fet, no hi ha gaires colles que les hagin pogut celebrar. Em penso que no arriben ni a 1es colles en actiu que ens igualin o superin en nombre de diades. Els Minyons ja comencem a ser una mica tradicionals, hehe.

Visca els Minyons de Terrassa, ahir, avui i sempre!!!