Quan
ets jove t’imagines un futur que, generalment, té poc a veure amb el
que et trobaràs. Vaig tenir el primer fill, el Marc, quan tenia tot just
25 anys. Era un nen fantàstic, expressiu, actiu, tot apuntava que seria
un nen intel·ligent i que tindria un gran futur.
I què va passar?
Als
vuit mesos, arran d’una reacció a la vacuna triple vírica, va patir una
síndrome de West, una mena d’epilèpsia de la infantesa que és
terriblement destructiva. Les seqüeles per al Marc van ser molt
importants.
Ho sento.
Van
ser anys molt durs, per a uns joves com nosaltres. Ens vam trobar un
fill molt estimat amb una discapacitat sobrevinguda que requereix molta
atenció i molt esforç de tot tipus. Això va condicionar el creixement
dels seus germans. L’atenció que pots donar als fills quan un d’ells en
requereix tanta fa que, sense adonar-te’n, els altres creixin amb menys
suport, i això és injust.
Què admires de cada fill?
En
el Marc, indubtablement, el seu esperit de superació. És molt
remarcable com, amb totes les dificultats que té, ha sigut capaç de fer
coses increïbles, tant des del punt de vista cultural com esportiu. La
Carlota és un exemple de responsabilitat i creativitat. La seva vocació
com a mare ha arribat al punt de deixar la feina per convertir la seva
experiència en una nova professió, que consisteix en l’acompanyament
psicològic de mares i pares novells. El Jan ha sigut un empresari
precoç, amb grans habilitats en màrqueting, i ha demostrat superar en
capacitats empresarials els progenitors, a part que també és un pare
admirable. I la Uxia...
Que es deia Nil...
Ella
ha afrontat un procés de transgènere, amb tot el que això significa,
amb una absoluta normalitat i orgull. Admiro la seva frugalitat, a mi
que, com el meu pare, soc del tipus de gent que ha de viure envoltada de
coses, llibres, quadres, etc. Veure com es pot viure amb no res
m’admira. Tots quatre tenen els valors que ja em va inculcar el meu avi:
honestedat, responsabilitat i generositat.
Amb els anys, què has après?
El
temps m’ha ensenyat a no esperar més que la seva felicitat, només vull
que siguin persones honrades, conscients i felices. Les seves vides
avancen per camins diversos, i això és bo: el que és important és que
puguin realitzar-se. Abans potser tenia una idea de com m’hauria agradat
que fossin, i ara penso que anava errat: han de ser el que volen ser.
Quin llibre sobre la relació entre pare i fill t’ha impressionat?
Aquest
any, a Comanegra, hem editat 'Infant dels grans', un text inèdit de
Manuel de Pedrolo que explica un dia de la vida de la seva filla,
l’Adelais, quan tenia vuit mesos. És un gran llibre, d’una sensibilitat
molt especial.
¿Fa gaires anys que no plores, per un fill?
Vaig
plorar molt quan el Marc va estar malalt, i els primers anys, quan no
vèiem cap llum. De tota manera, com més gran em faig, més fàcil tinc el
plor. Ara m’emociono amb els nets, amb els fills; però el plor ara és
d’alegria, és un plor d’orgull del que són i aconsegueixen.
