L'Iran - Teheran (dia 2).

Racó de Karim Jan al Goldestan Palace.

Avui, segon dia d'estada a Teheran, he anat a visitar el Golestan Palace, o palau reial on va viure diversos Shas al llarg de la història, fins la victòria de la revolució islàmica de Khomeini l'any 1979 que el va convertir en un museu històric. El palau es manté força com era aleshores, tot i que les zones exteriors podrien estar una mica més cuidades. Hi ha diversos edificis on el Sha celebrava les recepcions i fins i tot les coronacions. Destaquen materials com el marbre, la plata, els enrajolats de ceràmica, o els miralls.

Després he anat fins a la mesquita Imam Khomeini, on hi ha la tomba del destacat líder de la revolució islàmica del 1979. L'edifici, bastant allunyat del centre de la ciutat tot i que s'hi arriba en metro, té dimensions gegantines, i pel que m'ha semblat, encara no està del tot acabat, o estan de reformes... He pogut accedir sense problemes a l'interior del temple, no sense haver de passar unes estrictes mesures de seguretat (fins i tot m'han fet comprovar que la càmera de fotos feia, efectivament, fotos). A l'interior, al bell mig, s'hi troba un recinte tancat de vidre de color verd envoltat d'una reixa ornamental metàl·lica, on se suposa es troben les restes del difunt imam. He pensat que tan sagrat no devia ser quan la gent s'apropava i es feien fotos i selfis al costat...

La següent visita ha estat a la Torre Azadi, un edifici construït l'any 1971 per a commemorar el 2.500 aniversari de Pèrsia, amb 45 metres d'alçada, s'utilitza per fer-hi exposicions artístiques i com a mirador privilegiat al centre de la ciutat. S'hi pot pujar fins a dalt per unes laberíntiques escales o mitjançant uns quants ascensors de formes anormals per encabir-los. Un d'aquests ascensors m'ha fet la perla, quan no ha volgut obrir les portes baixant d'una planta a una altra, i ha estat el darrer viatge en ascensor que he fet a la torre. A la planta baixa hi havia diverses exposicions de ciència i tecnologia, o de titelles vàries. Fins i tot he pogut parlar amb un robot, que no m'entenia en català ni en castellà, però que m'ha contestat quan li he parlat en anglès... hahaha.

Aquesta ha estat la darrera visita de la jornada. Després he tornat al hostel per descansar una mica, sortir a sopar al mateix lloc d'ahir, i al lloc de les xixes a fer-la petar amb el Naser, el fotògraf que vaig conèixer ahir i que m'explica moltes coses del país, de la zona, de les religions, les llengües, les cultures i alguna cosa més. Avui, per exemple, he descobert que el seu pare va ser el fotògraf oficial del darrer Sha, i diu que té un arxiu molt valuós amb prop de 50.000 fotografies. Per exemple una del Sha amb JF Kennedy.

Saló de recepcions al Golestan Palace.

La mesquita d'Imam Khomeini on reposen les restes del pare de la revolució islàmica de l'Iran.

Interior de la mesquita d'Emam Khomeini. Al mig, de color verd, el mausoleu amb la tomba.

Torre Azadi.

Exposició de caretes a la Torre Azadi.

Mural a les parets inferiors i interiors de la Torre Azadi.

L'Iran - Teheran.

Mesquita d'Emamzadeh Saleh.

Ahir de matinada vaig arribar a Teheran en un vol de Ukraine Airlines que va fer escala a Kiev. Total, unes 9 horetes comptant l'estona perduda a l'aeroport de Kiev. Arribàvem a Teheran cap a la 1:30 i em quedava fer els tràmits per obtenir el visat d'entrada. 75 euros i un parell d'hores d'espera amb entrevista personal inclosa per saber els motius de la visita i els llocs que pensava visitar, la professió...

Fent el visat vaig conèixer a un grup de gironines (4 dones i un mascle) que també havien aprofitat els dies de festa per venir de visita a l'Iran, i que tornen el mateix dia que jo. Una d'elles em va explicar que li havien fet pagar un extra de 65 euros per sobrepès en la maleta de cabina. Vaig veure com l'hostessa de la porta d'embarcament a Kíev se'n mirava unes quantes (de maletes) amb la balança aquella de mà, i que per sort la meva només la va mirar de passada.

Entre la mitja hora de retard del vol Kíev-Teheran, i la llarga espera per obtenir el visat, vaig acabar sortint de l'aeroport a les 3:45, 45 minuts més tard del que li havia dit al taxista que m'havia de recollir per portar-me al hostel que havia reservat. Així que com que tampoc funcionava el wifi de l'aeroport, no ens vam puguer comunicar i el taxista va acabar marxant sense client. Vaig anar a cercar alguna oficina de canvi de moneda i em van començar a aparèixer taxistes i canvistes per tot arreu. Vaig decidir canviar-li a un que em va seguir fins al mostrador de la companyia de serveis telefònics local Irancell, on volia comprar una targeta sim per poder-me connectar. Li vaig dir al paio que només volia canviar 20 euros (als aeroports sempre poquet i si és al mercat negre encara amb més raó). Em va donar un parell de bitllets gastats de 500.000 rials iranís que no feien molt bona pinta, i vaig demanar-li de comprovar-ho a un establiment. Me'ls van acceptar per pagar un cafè amb llet que, tanmateix, vaig trobar molt car al canvi, uns 4 euros... 

Vaig acabar negociant amb un altre taxista pirata perquè em portés fins al centre de Teheran (a uns 50 km) per 10 euros, el mateix preu que havia pactat per internet amb la companyia de taxis que m'havien vingut a buscar. Entre cols i naps, vaig arribar al hostel passades les 5 de la matinada (hora local).

Després de dormir poc més de quatre hores, m'he despertat per iniciar el meu primer tour per la ciutat. He esmorzat al hostel, una mena de coca fina i tova, típica, acompanyada per mantega, sucre o melmelada si vols. Jo l'he pres sola amb una galeta de xocolata i un cappuccino de sobre bastant imbevible. He sortit en direcció a l'estació de metro de Emam Khomeini, on abans d'entrar he anat a cercar cases de canvi properes. Enlloc m'han volgut/pogut canviar amb l'excusa que no tenien caixa, i m'han animat a fer-ho amb els canviadors de fora el carrer al mercat negre. M'ha estranyat veure els preus del canvi oficial 1 euro = 12.000 rials, 1 dòlar = 11.000 rials, ja que a casa ho havia comprovat i estaven al voltant dels 50.000. No entenia res. Com podia ser que a l'aeroport m'haguessin pagat 1-50.000 i a la ciutat, on sol ser sempre millor em donessin tant poc. Finalment, he anat de cara i he entrat a un canviador del carrer. Li he proposat canviar 100 dòlars i m'ha ensenyat a què equivalia, 10.000.000 de rials. He tret la calculadora i m'ha sortit un canvi de 1-100.000!!! No entenia res, i encara estic per acabar d'entendre-ho...

Bé, amb calés a la butxaca (no volia donar més voltes al tema i menjar-me el tarro en excés) he tornat a l'estació de metro per anar a algun lloc d'interès. Abans però, m'he comprat la targeta sim d'Irancell per tenir accés a internet en tot moment. Mitja hora de gestions i llestos, tot i que ha durat menys de deu minuts amb connexió ja que me l'han tallat (això ho he sabut fa poc quan he arribat al hostel i hem pogut parlar amb un operador de la companyia) perquè el inútil que m'ha fet el contracte es deu haver oblidat d'enviar la documentació...

Bé, la ruta m'ha portat fins al Bazar de Tajrish (darrera parada de la línia vermella cap al nord) i a la mesquita de Emamzadeh Saleh. He menjat per allà una mena de lasanya força bona que al canvi he calculat uns 2'5 euros, i he intentat, sense èxit, carregar amb més dades pel mòbil. He aconseguit el més difícil: trobar el lloc on venien les càrregues de dades, fer-me entendre del què volia, i en acabat saber com coi ho havia de fer per fer la càrrega, ja que les instruccions en persa no les domino. Tanmateix, m'ho ha acabat fent un altre noi d'unes galeries on venien complements per mòbils, i no se n'ha sortit tampoc (encara no sabíem que m'havien bloquejat la línia).

La següent visita ha estat a la zona del museu militar d'homenatge a la revolució islàmica, i el popular pont de Tabiat des d'on es veuen unes magnífiques vistes de l'skyline de la ciutat amb les muntanyes nevades de fons. Per arribar al pont, s'ha de girar a la dreta des del museu de guerra, creuar un turonet a través d'un parc, passant pel costat del gegantí màstil amb la bandera, també gegant, de l'Iran.

He tornat cap a les 18:00 al hostel, he fet la gestió aquella del mòbil (demà hauré de tornar on veig fer el contracte perquè enviïn la documentació a la companyia), i m'he anat a sopar. Ben sopat he anat a una teteria d'aquelles que es fuma en xixa, i m'hi he estat un parell d'horetes ben bones xerrant amb els clients. Bé, bàsicament amb un que parlava prou dignament l'anglès i amb qui m'he pogut entendre i fer-li preguntes, una cosa que m'encanta. He fet tres o quatre tes i un parell de xixes de taronja. Ja no fumo, però avui, aquí a Teheran, no podia pas no tastar-ho. Un dels nois, fins i tot, em volia convidar a un licor casolà que prepara ell i que portava al cotxe, però li he dit que avui no em venia de gust. Per l'alè que feia, puc garantir que no es tractava d'una ensarronada. Aquí a l'Iran, no es ven alcohol, però sembla ser que alguns se'l fabriquen a casa.

Mural de guerra a l'estació d'Emam Khomeini.

Senyor tocant la flauta pels voltants del Bazar Tajrish.

Tenda de fruits secs al Bazar de Tajrish.

Cotxe exposat al museu de la guerra. Tipus d'homenatge a algun caigut?

A Teheran també hi ha food-trucks.

Vista de Teheran des del pont Tabiat.

Belles vistes.

Aquí amb la tropa a la teteria.

Tenda de peix a punt de tancar.

El "temazo" del dimecres. Josep Carreras i Jonas Kaufmann - "Santa nit".

Ahir es van complir 200 anys de l'estrena de la nadala "Santa nit" que es va cantar per primera vegada el 24 de desembre del 1818, durant la Missa del Gall, en una església d'Oberndorf, prop de Salzburg (Àustria).

No sóc gaire, per no dir gens, amant de l'òpera o el cant líric, però he de reconèixer que aquesta peça interpretada en català pel tenor Josep Carreras en una gala per a una televisió alemanya, és força bonica.

Apa, bones festes a qui en tingui.

El que faltava pel duro!!

Sembla com si els partits unionistes estiguessin competint per veure qui el té més fatxa. Acabem de descobrir el nou candidat del PP a l'alcaldia de Barcelona, un tal Josep Bou, que es vanta de ser molt català, pels seus 8 cognoms catalans, tot i que supura nacional-catolicisme franquista per totes bandes.

El Polònia va estrenar la seva imitació, a càrrec de Toni Albà, el passat dijous, i va ser un dels gags més afortunats del programa, al meu entendre.

Bossòst - Vall d'Aran.

Vilac

Coves

Ha mort la Joana Biarnès.

La Joana Biarnès (Terrassa, 1935) va ser una de les primeres fotoperiodistes a l'estat espanyol, tot i que la seva feina no va tenir el reconeixement que es mereixia fins al tram final de la seva vida, quan va ser redescoberta gràcies al documental televisiu de la seva vida i obra, i les posteriors exposicions retrospectives de la seva feina al llarg dels anys. Va treballar per diferents mitjans escrits des de diverses agències fotogràfiques, i va aconseguir retratar a un bon grapat d'artistes de prestigi i altres personatges de fama.

Els darrers anys de la seva vida els va viure amb el seu marit a Viladecavalls, molt a prop de la casa dels meus avis.

El "temazo" del dimecres. Los Chichos - "El Vaquilla".

Avui fa 15 anys que va morir Juan José Moreno Cuenca "El Vaquilla", un dels delinqüents més populars a la Catalunya dels 70's i 80's. Nascut a Sant Adrià del Bessos, la seva vida va estar força predestinada dels de bon principi, ja que va néixer entre els barrots d'una presó on era reclosa la seva mare.

L'any 1985, el grup Los Chichos va composar la musica per a la pel·lícula "Yo el Vaquilla", i també es va editar el disc de la banda sonora de títol homònim. Aquell mateix any presentaven en directe el tema dedicat a El Vaquilla al programa La Tarde de TVE.

Jo que sóc nascut al 75, i criat en un barri amb molta immigració de Terrassa, he tingut les meves aproximacions al món dels quinquis (quillos, calorros), tot i que sempre em va fer molt de respecte. I he de reconèixer que tinc el meu punt quinqui pel que fa als gustos musicals. Haha.