Acció dels CDR: "Quina merda de justícia!"

Aquesta passada matinada, diversos CDR d'arreu del territori han empastifat amb excrements i deixalles diversos jutjats de Catalunya, i hi han deixat cartells amb l'expressió "Merda de justícia". Una acció simbòlica carregada de crítica envers la (in)justícia espanyola que el proper dia 12 començarà a jutjar als presos polítics catalans. Els CDRs em representen!!

El diumenge Mola.

Avui, en una jornada assolellada i ventosa, amb un grupet d'amics hem pujat a La Mola. Ha estat la primera vegada que la filla de cinc anys d'uns amics arribava a dalt del cim. Una experiència iniciàtica que segurament podrà recordar gràcies a les fotografies. En tot cas, el que és segur, és que pujarà moltes més vegades a aquest cim tan estimat per molts terrassencs i vallesans. 

Un cop dalt, hem entrat al pati interior del monestir, on a penes es notava l'aire, i al solet s'estava força bé. Hem parat a fer unes galetes i un raig d'aigua, tot i que alguns han entrat al bar per demanar uns cafès amb llet. Els caps de setmana sempre hi ha molta gent, i avui no ha estat diferent. Desenes, potser centenars, d'excursionistes ens hem trobat al cim provenint de camins diversos, tot i que el més transitat és, sens dubte, el camí dels Monjos.

L'Espanya real.

Quan necessites fer vídeos per netejar la imatge del teu país, el més probable és que necessitis fer-ho perquè realment el teu país deixa molt que desitjar. 

Jo cada dia que passa n'estic més tip que m'obliguin a ser súbdit d'aquest país corrupte, decadent, caspós, i molt anticatalà.

El nostre Maduro.

Lo del Cesc Casanovas és de traca i mocador. Al meu entendre, actualment, és el millor imitador del Polònia (amb Latre i Pep Plaza en el seu moment, formaven una gran tripleta), i de tant en tant ens sorprèn amb un nou personatge, com va fer ahir amb Nicolás Maduro. Un gag curt però molt divertit al meu parer. El personatge ja convida a fer humor amb les seves sortides de to, i la seva manera d'expressar-se. Segur que en trauran molta punxa...

Aprenent de Rembrandt.

Avui he tingut una iniciació en l'art del gravat en una sortida amb alumnes de 6è de l'escola on treballo al Centre Cultural de Terrassa, on actualment s'hi exposa una col·lecció privada de gravats del mestre holandès Rembrandt Harmenszoon. Recordo que una vegada, quan anava a l'institut, vaig fer un treball artístic a la classe de religió, i vaig calcar sobre la part posterior d'un mirall el dibuix d'una sardana de Picasso, i posteriorment el vaig resseguir i buidar amb un punxó per acabar-ho pintant amb tinta negra. L'efecte va ser força bonic, i de fet, encara conservo aquella obra artística a casa dels pares. La d'avui ha estat més ràpida de fer fins i tot. Ens han donat el dibuix d'aquestes mans en un full blanc. L'hem calcat amb paper vegetal i l'hem traspassat a un tros de cartró tipus tetrabrik simplement ajuntant la part del dibuix amb el cartró i passant el llapis per la part del darrera del dibuix perquè el calqués al cartró. Un cop calcat al cartró hem resseguit tot el dibuix amb un punxó per després omplir aquestes línies amb una tinta negra. Després amb un tros de coto-fluix hem netejat el cartró, i solament ha quedat tinta a les línies del dibuix. Amb una màquina premsadora hem tornar a ajuntar el cartró amb un paper blanc i n'ha sortit el gravat.

El "temazo" del dimecres. The Beatles - "Don't let me down".

Avui fa 50 anys que The Beatles celebraven el seu darrer concert en directe al terrat de l'edifici d'Apple Studios a Londres. Van ser 42 minuts de concert, amb el centre de Londres col·lapsat. Entre les peces que van poder tocar hi havia aquest "Don't let me down", composta per John Lenon i dedicada a la seva xicota Yoko Ono, i cantada per Paul MacCartney. El tema es va publicar el mateix any com a cara B del minidisc on també hi havia el "Get Back".

"No deixeu que els nens se'ls apropin".

Com a educador i com a ateu, no hi ha res que em faci més fàstic i ràbia que les notícies d'abusos sexuals a menors comesos per religiosos, com els casos denunciats els darrers dies a l'Abadia de Montserrat. Pel que sembla, un monjo, ja mort, es va aprofitar de diversos menors del grup d'escoltes de l'Abadia. Els feia tocaments entrant a les seves cambres i introduint-se als seus llits.

Per si no fos prou repugnant el fet, penso que té l'agreujant de tractar-se d'una persona religiosa que predica l'amor a Déu i a l'evangeli. Com pot una persona fer-se passar per cristià i alhora caure en pecats tan greus? Quina mena de cristianisme és aquest?

No és la primera vegada que surten a la llum pública escàndols com aquest, d'abusos a menors per part de treballadors de l'església catòlica, i tanmateix, no s'aprecien grans moviments dins la institució eclesiàstica per acabar amb aquesta xacra. Penso que no hi ha prou amb el penediment i les disculpes, i que cal fer canvis profunds per evitar aquestes tendències d'alguns religiosos. Una bona manera seria que s'acabés d'una vegada per totes amb el celibat dels monjos, i amb la repressió sexual institucional que pateixen.