Covid-19: la cosa es posa lletja.

Ha arribat el dia. A l'escola feia dies que apostàvem què trigaria el govern de Catalunya a tancar els centres educatius com a conseqüència de l'expansió del coronavirus. I és que els fets que s'han anat esdevenint als països del nostre entorn, i a diversos punts del territori espanyol, feien preveure el què ha acabat passant. Penso, fins i tot, que anem tard. Suposo que els esdeveniments, i el creixement de transmissions els ha explotat a la cara. Malauradament, és possible que d'haver pres aquesta mesura a principis d'aquesta setmana, hauria evitat alguns contagis més...

Sense anar més lluny, a la meva escola, just ahir vam conèixer que un pare havia donat positiu per coronavirus. Porta dos fills a l'escola, i a un d'aquests li faig de mestre d'educació física. No el tinc tot el dia a l'aula, però també es relaciona amb els meus alumnes i ves a saber si ell també és posseïdor del virus i si el pot haver transmès a algun company ja. I entre la canalla, els virus es transmeten amb certa facilitat per la manca de sentit del risc i per la gran proximitat física en les seves relacions/jocs.

En el meu cas, a més, se m'ajunta que aquesta setmana he estat força sensible amb l'al·lèrgia primaveral, i aquest fet fa que el meu organisme es posi en guàrdia i el sistema immunològic estigui una mica més exposat. Arrel d'això, se m'ha ajuntat l'al·lèrgia amb un refredat, amb tos, esternuts... Ja començo a estar amb la mosca al nas. Només falta que m'agafi febre i em cago! Bé, tampoc tant perquè em sé fort i sé que no és la meva hora. En tot cas, si veieu que en els porpers dies no escric al bloc, comenceu a preocupar-vos per mi. ;-)

El "temazo" del dimecres. Ovidi Montllor - "Serà un dia que durarà anys".

Ahir es van complir 25 anys de la mort del cantautor, poeta i actor alcoià, Ovidi Montllor. L'Ovidi va ser un activista per la cultura i la llengua catalana, i de les classes populars, d'on ell mateix procedia. De jove es traslladà a Barcelona i va militar en partits polítics com el PSUC i el PCC. 

Va ser un dels artistes més destacats de la Nova Cançó, tot i que no va arribar a formar part dels Setze Jutges.

El Conseller Rull, ostatge de l'estat espanyol, torna a casa (per treballar).

Nus a l'estómac veient les imatges de l'entrada a l'edifici de la Mútua de Terrassa del H. Conseller Josep Rull, que avui ha pogut sortir per primera vegada de la presó de Lledoners per començar a treballar a la seva ciutat. Desenes de terrassencs l'esperaven al davant de l'edifici per saludar-lo i donar-li ànims. M'hagués agradat ser-hi però era a la feina.

M'emociona veure el Conseller Rull amb cara alegre malgrat les circumstàncies. És tanta la dignitat i el coratge que mostra, que emociona. Sempre que ha fet comentaris públics a les xarxes, s'ha mostrat ferm en els seus principis i valors democràtics, i convençut que tot el que va fer, va ser al servei del poble de Catalunya que l'havia votat (a ell i a la resta de partits autodeterministes) per a tal causa.

Esperem veure'l aviat com un conciutadà més, amb tots els seus drets restituïts.

Lentament, però avancem. (8 de març)

Nenes entrenant a futbol.

Com bé diuen, per resoldre un problema primer cal reconèixe'l. I en qüestió d'igualtats entre els gèneres, encara queda molt camí per recórrer per aconseguir que un home i una dona tinguin els mateixos drets. i visquin en igualtat de condicions. A molts nivells i en molts àmbits. No faré ara la llista dels greuges i les desigualtats que pateixen moltes dones al nostre entorn, i per no parlar, al món.

Però si bé és evident el que acabo d'exposar, no deixa de ser evident també que cada dia hi ha noves victòries del col·lectiu de dones. Petites passes, que tanmateix, són importants i ens fan ser optimistes de cara al futur. Tampoc faré la llista de totes les millores socials que han anat assolint les dones. Tanmateix, he volgut destacar aquesta que he vist publicada avui mateix en un mitjà de comunicació.

A Catalunya, país pioner en el món de l'esport a nivell internacional, s'ha arribat a les 14.000 dones federades en l'esport del futbol. Una xifra gens menyspreable tenint en compte que no fa ni 20 anys, la xifra no arribava ni a la meitat. De fet, a principis del mil·lenni, per cada 5 homes federats, hi havia tan sols 1 dona, i a dia d'avui, la diferència és de 5 a 1'5. Lentament, però avancem.

Carlos González: "Els fills surten com surten".

(Com de costum, molt d'acord amb el Carlos González. Article aparegut avui al Criatures del diari Ara).

De vegades, al final d’una conferència, alguna mare em diu: “Gràcies als seus llibres vaig poder donar el pit a la meva filla; al primer li vaig haver de donar el biberó”. O “El petit dorm amb nosaltres, al gran el vam deixar plorar”. O “Hem sigut uns pares molt diferents amb la petita; l’hem agafat mot a coll, no l’hem obligat a menjar...” I jo veig els dos nens, el gran i la petita, que corren i criden feliços, i ho aprofito per dir a la mare: “I oi que tots dos són meravellosos?” “Esclar que sí!”, contesten amb un gran somriure.

Doncs això. Encara que fem coses diferents, els fills són igualment meravellosos. Perquè, en realitat, la manera de criar els nostres fills té molt poca influència sobre el resultat final (sí, hi ha estudis científics... però només troben petites diferències que no es veuen a simple vista).

Molta gent ens diu que la manera de criar els fills és determinant, en un sentit o l’altre. “Si l’agafes a coll no caminarà mai”, “Li has de posar límits o es convertirà en un tirà”, “Si el fiques al teu llit, mai no dormirà sol”, “Si el deixes plorar tindrà un trauma per a tota la vida”, “Si no el portes a l’escola bressol no se socialitzarà”, “Si li poses música de Mozart serà un geni”, “Si li dones el pit no tindrà al·lèrgies”, “L’has d’obligar a menjar verdura”...

Però, a l’hora de la veritat, veient dos ministres del govern, o dues directores de banc, o dos taxistes o dues doctores, no podem distingir qui ha pres el pit i qui el biberó, qui ha dormit al llit dels pares i qui ha dormit sol, a qui han consolat quan plorava i a qui han renyat i castigat... 

“I aleshores, què haig de fer quan plori? El deixo plorar, o l’agafo a coll? Amb quina d’aquestes respostes serà més intel·ligent, o tindrà menys problemes psicològics, o es farà més independent, o serà més feliç quan tingui trenta anys?”, us podeu preguntar. Doncs la veritat és que no ho sé, ni m’importa massa, perquè el futur és incert, i sens dubte molts factors -educatius, socials, polítics, culturals, econòmics i el simple atzar- tindran una influència més gran a la vida del meu fill que el fet d’agafar-lo a coll o no. 

Però l’estimo i està plorant. No sé què fer perquè sigui més feliç d’aquí trenta anys, però sí que sé com fer-ho perquè sigui més feliç d’aquí tres minuts. El seu fill plora, de veritat que necessita que un expert li digui què fer?

Del Coronavirus al Covid-19.

Coronavirus, coronavirus,

vas néixer a la Xina,

arriba a la Miles Cyrus!

tothom de tu s'espanta,

i és que no n'hi ha per menys,

ara a per una infanta.

A Itàlia les escoles ja han tancat

perquè no corri el virus entre els infants,

i cap mestre s'ha queixat.

Per evitar el contagi calen precaucions

no donar la mà, no donar petons,

i utilitzar condons.

Això és una epidèmia, això és una pandèmia?

L'únic que sé del cert,

prefereixo una alcoholèmia.

Diuen els de la tele, no cal ser alarmistes,

però anem per 100.000 morts (en realitat 3.491, però no encaixava amb la rima),

alguns eren dentistes.

Just done it.

Doncs sí, amics i amigues. Ho he fet! M'he comprat una furgo!!

Ja fa temps que ho pensava, que ho comentava, que ho volia. No tenia cap pressa perquè amb el cotxe, que va a les mil meravelles, i la moto, que per moure'm per Terrassa i rodalies és ideal, ja en tenia prou. Però d'un temps ençà, li he anat donant voltes, i tenia clar que volia un vehicle on poder dormir pels llocs, carregar la/les bici/s, i fer excursions. Per al dia a dia en tinc prou amb la moto, i la furgo pot fer les funcions de cotxe perfectament. Només té l'inconvenient que al ser més llarga és més difícil trobar aparcament, però tampoc és tant més llarga, així que ja m'espavilaré.