(Subscric al 100% les reflexions del representant sindical de l'Intersindical CSC, Xavier Oca, per al Diari de l'Educació, al voltant de l'educació online i aquest caòtic final de curs que ens/els estan imposant).
1/ L’educació on line no existeix!
L’educació és una activitat eminentment social. En tots els mamífers
l’adquisició dels coneixements, pautes i hàbits de conducta, i mètodes
d’anàlisi i intervenció necessaris per al desenvolupament vital en el
medi social i natural es transmeten dels individus adults a les cries,
ja sigui directament a través dels pares, o de la manada. La clau
d’aquesta transmissió és la interacció.
En la majoria de les societats humanes, la col·lectivitat ha delegat
el seu paper en una institució: l’escola. Així, família i escola
comparteixen la més important de les responsabilitats per a l’espècie: educar els qui n’hauran de garantir la supervivència, és a dir, capacitar-los per a construir-se un futur, empoderar-los tan individual com col·lectivament, a partir d’uns determinats valors.
L’escola és el lloc on es produeixen les interaccions tant entre
adults (docents) i cries (alumnes) com, i sobretot, entre alumnes de
característiques ben diferents, que són el mecanisme a través del qual
d’una banda es pot facilitar l’adquisició col·lectiva i generalitzada de
coneixements i, de l’altra, es poden interioritzar conceptes com la
cooperació, l’empatia, la solidaritat i el sentit de comunitat.
Ens imaginem mares i pares on line? Podem concebre els
processos de formació integral, de la construcció de personalitats,
d’empoderament i socialització prescindint de les emocions i de les
relacions amb els altres? Potser sí, a Màtrix, o a una fàbrica de Terminators, però aleshores no ens enganyem: no estem parlant de persones!
2/ La formació on line agreuja les desigualtats
A partir d’un determinat nivell de desenvolupament personal que
permeti una certa autonomia i capacitat d’autogestió de l’individu (és a
dir, quan s’és adult o madur), la tecnologia permet
l’adquisició de coneixements a distància. Ara a través d’ordinadors, i
uns segles enrere a través d’uns estris sinistres anomenats llibres i
uns llocs inquietants anomenats biblioteques. En l’edat adulta, la
intensitat d’interaccions necessàries per fer possible l’aprenentatge es
redueix, i aquestes poden produir-se ara a través del correu electrònic
o el telèfon, i abans a través de relacions epistolars i coloms
missatgers.
Ara bé, què passa quan apliquem aquest mètode a persones dependents,
com són tots els nens, nenes i adolescents? Què passa quan l’apliquem a
persones amb dificultats afegides de comprensió lingüística? Què passa
quan l’apliquem a persones amb necessitats educatives o socials
especials? Doncs és ben clar: aquelles que disposen d’un entorn familiar
i social procliu se’n surten, i la resta fracassen.
3/ Ergo, el curs, en l’àmbit acadèmic, s’ha acabat!
Assumim-ho i deixem de marejar la perdiu, les
famílies, els estudiants i els docents: si realment creiem en els valors
i principis en què diu inspirar-se el nostre sistema educatiu, en
l’àmbit estrictament acadèmic i curricular, el curs s’ha acabat! I no
passa res, ans el contrari, com abans ho assumim, abans podrem entrar a
mirar qüestions com:
- Quins són els criteris d’avaluació i promoció a partir de la feina feta durant els dos primers trimestres i els mecanismes de recuperació que es puguin habilitar.
- Com caldrà adaptar les programacions dels cursos següents.
- Quina solució puntual trobem amb els alumnes de primer de batxillerat (sembla clar que per als de segon passarà per adaptar les PAU a les circumstàncies, però cal tenir en compte que la curta durada del batxillerat provoca una intensificació de continguts curriculars que afectarà també durant el curs vinent als que ara fan primer).
- Quins criteris objectius i universals establim pel que fa a les pràctiques inacabades en el cas d’alumnes de Formació Professional.
4/ Els docents han d’orientar i donar suport a alumnes i famílies
Així doncs, els docents han de gratar-se la panxa? En absolut! Els
docents han de fer feines útils, no pas carregar les famílies amb la
responsabilitat de realitzar dotzenes d’exercicis presumptament
avaluables amb ridícules pautes adreçades tan sols a inventar-se una
nota per al tercer trimestre.
I ara és el moment de posar en valor una d’aquestes feines: la
tutoria; és a dir, l’acompanyament, el suport, i l’orientació als
alumnes i a les famílies. Els docents han d’aconsellar aquell conte,
lectura, cançó, pel·lícula o activitat que ajudi els estudiants a
descobrir, a imaginar, a crear, a dominar la llengua… Han de proposar
aquells reptes que estimulin el raonament, l’estratègia, l’anàlisi.
Els i les mestres poden i han d’orientar les famílies a l’hora de
triar activitats lúdiques per als seus fills a partir del coneixement
que tenen de cada alumne. Poden proposar i coordinar activitats en equip
vetllant perquè tothom hi participi.
I el més important: tenen unes setmanes pel davant per preguntar-se
què és el millor per als seus alumnes, per aquelles petites persones amb
les quals normalment conviuen cinc dies per setmana, sense la pressió
d’haver-los de posar una nota.
