A Catalunya hi viu un nombrós, tot i que minoritari, grup d'ultraespanyolistes colons, majoritàriament de dretes tot i que no única, que supuren bilis cada cop que parlen dels procés cap a la independència o de qualsevol cosa que els ho recordi. Un dels exemplars, per la seva fama com a guanyador de premis literaris, més reconeguts d'aquesta espècie és l'escriptor Javier Cercas, un intel·lectual feixista que s'acaba de cobrir de glòria amb unes recents declaracions al pamflet unionista El Periódico. Ha dit el molt cretí que això de la pandèmia del coronavirus és un tema greu, però que ell ho va passar pitjor durant els fets de l'1-O i posteriors... S'ha de ser inhumà i ultrafatxa per fer un comentari com aquest. A aquest paio li dol més l'alliberament nacional de Catalunya que el fet que morin milers i milers de persones. Prefereixo no escriure més definicions d'aquesta escòria que em venen al cap. Apa, ja m'ho he tret del cap.
"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)
dilluns, 4 de maig del 2020
Nacionalisme espanyol d'arrel feixista.
diumenge, 3 de maig del 2020
Recuperant vida.
Ahir, primer dia després de 51 dies de confinament que es podia sortir al carrer a practicar esport, vaig fer el sacrifici de dormir menys hores de les habituals per sortir amb la bici a les 8:30 del matí, per pujar el coll de l'Obac. Les sensacions van ser diverses. Per una banda la felicitat de tornar a pedalar en un dia assolellat, amb molt poc transit, i un bon grapat de malalts de la bici com jo que van decidir fer la mateixa ruta. Segurament, mai més a la vida, a no ser que organitzin una marxa o pedalada popular, em tornaré a trobar tants ciclistes en aquesta ruta. Per altra banda, he de reconèixer que 51 dies d'inactivitat ciclista han passat factura, i un recorregut que havia arribat a fer en 33'30 minuts darrerament, el vaig fer ahir en 40'.
Ah, i no em vull deixar de comentar que hi ha alguns irresponsables que es passen la norma de sortir a practicar esport "individualment" pel forro. Vaig poder veure alguns duets i fins i tot trios i quartets. Tant costa practicar esport en solitari?
dissabte, 2 de maig del 2020
Carlos González: "No en el meu nom".
(Com de costum, el pediatre Carlos González removent les consciències i fent-me veure les coses des de la perspectiva dels infants. I com de costum, trobo que té molta raó).
Tinc seixanta anys. L’edat en
què comença a augmentar (una miqueta) el risc del maleït virus. I tinc
un net de tres anys. Si fa dos mesos algú m’hagués demanat: “¿Vols
mantenir el teu net tancat durant mes i mig, i a canvi viure tu vint
anys més?”, hauria dit que no, esclar que no, de cap manera.
Jo mai ho hauria fet, però un altre ho va fer per mi, i reconec amb
vergonya que he trigat més d’un mes en adonar-me que és injust. Jo, i
altres com jo, que se suposa que correm un risc, podem sortir al súper, a
comprar el pa, a la farmàcia o a passejar el gos, podem sortir quatre o
cinc cops al dia entre unes coses i altres, sense cap problema, i
parlar amb la gent si volem. El meu net, i altres com ell, que no corren
(gairebé) cap risc, han d’estar tancats dia i nit, teòricament per
protegir-me, perquè jo pugui anar a comprar el pa. Ara, com a favor molt
especial, el deixen sortir, només un cop al dia, i si troba un amic pel
carrer ha de canviar de vorera.
Perdona, fill meu,
jo no volia. Però ho he acceptat. He acceptat la infàmia, com si fos
justa i necessària; he trigat més d’un mes a obrir els ulls i protestar.
I ara, aquests vint anys més que he de viure els viuré recordant que he
sacrificat la llibertat per la seguretat. La llibertat del meu net per
la meva seguretat.
“Això és postureig -pot pensar
algú-. Parla així perquè sap que amb seixanta anys encara no corre gaire
risc. Si tingués vuitanta anys, diabetis i una cardiopatia, no seria
tan valent”. És cert, encara tinc poc risc. Però és que a mesura que el
risc augmenta, disminueix el suposat benefici. Si tingués vuitanta anys,
i diabetis, i cardiopatia, no voldria empresonar el meu net per viure
només un altre any. És més, no m’interessaria viure un altre any si no
pogués emprar aquest temps per explicar contes al meu net.
I a sobre descobrim que, a més d’injust, tot això és inútil; que països
on els nens encara poden sortir al carrer tenen resultats molt millors
que el nostre, on s’han pres mesures molt dures per dissimular que no
s’havien pres a temps les mesures realment eficaces.
Si
això torna a passar (i probablement tornarà), si us plau, fem-ho al
revés. Tanquem els avis i alliberem els nets. Som els avis els que se
suposa que ens beneficiem del confinament. Així doncs, crec que hauríem
de ser nosaltres els que en paguem el preu.
divendres, 1 de maig del 2020
ALCEM-NOS!!! 1r de maig.
AQUESTA CRISI NO LA PAGAREM LA GENT TREBALLADORA
El
1r de Maig, com totes les diades, té la funció de fer-nos recordar fets
històrics que per la seva significança han permès que la humanitat
reivindiquem drets col·lectius i avancem en benestar per tothom.
Enguany
tenim la oportunitat de mirar-nos al mirall i copsar, davant una
pandèmia sanitària, si donem respostes per a les majories socials o per a
certes elits. Si les persones som la raó principal per creure en el
futur del planeta o ho és el capital.
Al
nostre país hem après que només col·lectivament podem avançar en drets
per a tothom. Ho vam començar a aprendre el 1714, ho vam viure amb la
vaga de la Canadenca per les 8 hores i en vam ser testimonis directes
l’1 d’octubre de 2017.
Per
això sabem que l’organització de la gent treballadora, la majoria de
persones d’aquest país, és cabdal per fer front al repte de transformar
una societat desigual en una República Catalana feminista i sostenible
de drets socials.
Podem
veure, davant la crisi sanitària de la Covid-19, com la contradicció
entre els interessos de les oligarquies del Regne d’Espanya i les
classes treballadores dels Països Catalans s’evidencia amb més cruesa.
Amb una gestió espanyolista en lloc de científica, economicista en lloc
de social i centralitzadora en lloc de racional.
Aquest
criteri ha determinat les decisions de l’Estat espanyol en un context
de precarietat social i laboral agreujat per les lesives reformes
laborals, que ni el mateix govern ‘progressista’ ha estat capaç de
derogar ni el model sindical de concertació ha pogut aturar. Un context,
a més, que és conseqüència també de les externalitzacions i
privatitzacions dels serveis públics, de les retallades del sistema de
sanitat pública per part del govern autonòmic de Catalunya o de
polítiques fiscals conservadores i extractives.
Les
decisions del govern espanyol han estat marcades pel blindat de
privilegis de bancs i grans fortunes de l’IBEX35 -rescatades amb fons
públics i principals responsables del frau fiscal- o el de la indústria
militar -que s’endú 10.000 milions d’euros anuals per mitjà del
Ministeri de Defensa-, en lloc d’establir polítiques públiques i
possibles encaminades a garantir els 100% dels ingressos de treballadors
i treballadores, tant assalariades com autònomes, o l’exempció de
pagament d’hipoteques, lloguers, serveis bàsics o una renda bàsica
garantida per tothom.
Els
damnats de la gestió d’aquesta crisi som les majories socials i
especialment els sectors que ja arrosseguen una acumulat de precarietat i
desigualtat, com les dones, el col·lectiu trans en totes les seves
derivades, les persones migrades i els treballadors i treballadores
invisibles o centenars de milers de persones autònomes producte de la
desregulació del mercat laboral. No podem deixar de fer esment al
conjunt de treballadors i treballadores de la sanitat, serveis socials o
essencials per la seva dedicació i esforç, i que sovint han hagut de
fer servir més la imaginació que no pas els escassos recursos públics.
L’Estat
espanyol ha fet palès, de nou, en aquesta crisi social la incapacitat
de garantir els drets de les majories socials dels Països Catalans.
Disposar d’un sistema públic de protecció social fort en la República
Catalana esdevé vital si volem respondre als reptes globals que se’ns
plantegen. Per fer-ho cal que esdevinguem útils i bastim aliances
àmplies sent conscients que només lluitant avançarem. Perquè sí què és
possible si ens organitzem als centres de treball -i arreu- fer avançar
els nostres drets de manera col·lectiva.
VISCA LA TERRA. VISCA LA CLASSE TREBALLADORA.
dimecres, 29 d’abril del 2020
El "temazo" del dimecres. Obrint Pas amb Pep Gimeno i Miquel Gil - "Malaguenya de Barxeta".
En el concert de comiat que van fer a la seva ciutat, València, el maig del 2014, els Obrint Pas van interpretar aquest clàssic de la música popular del País Valencià, acompanyats del grup de vents de l'ESMUC, i de les veus dels cantaors valencians Pep Gimeno i Miquel Gil. Un moment d'èxtasi col·lectiu al Teatre Principal de València, que va bé recordar en aquestes dates, que s'ha celebrat, de manera confinada, la Diada del País Valencià (25 d'abril).
dimarts, 28 d’abril del 2020
Mor Michael Robinson.
Una putada això del Michael. Ha mort víctima d'un càncer als 61 anys. D'aquells personatges que cauen bé per la seva peculiar forma d'expressar-se i el seu etern somriure. El coneixia com a jugador de l'Osasuna, i el vaig redescobrir i admirar, sobretot, com a locutor de futbol per la tele, primer al Canal +, a principis dels 90, i després en altres plataformes televisives de pagament. Aconseguia semblar neutral, tot un mèrit, i el cert és que analitzava el futbol amb passió i coneixement de causa. DEP.
dissabte, 25 d’abril del 2020
Dia 44 de confinament.
![]() |
| La meva bicicleta d'estar per casa. |
Doncs com qui no vol la cosa ja he arribat al 44è dia confinat a casa... passen els dies volant i no ens n'adonem. Jo, de moment, ho porto força bé. Les rutines diàries de la feina, els escacs, la lectura (menys del que fóra desitjable), la cuina, l'activitat física diària, l'internet, alguna sèrie, les videoconferències, etc., em mantenen entretingut i ben actiu. Trobo molt a faltar poder sortir amb la bicicleta o a la muntanya, anar a casa dels pares, o trobar-me amb els amics al local de la colla, quedant per fer un àpat o fent un beure a qualsevol bar. Però, com us deia, ho porto prou bé i encara puc resistir un bon temps... La qüestió és pensar com quedarà tot un cop aixequin el confinament i puguem tornar a sortir al carrer. Quin tipus de vida ens espera i com seran les relacions socials o la vida d'oci a les que tan acostumats estem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





