Què sí, què no?

 

No perill de contagi.

Perill de contagi.

El "temazo" del dimecres. Ladilla Rusa - "Macaulay Culkin".

 

Avui dedico el "temazo" dels dimecres a l'actor nord-americà Macaulay Culkin que avui fa 40 anys. Va saltar a la fama amb la pel·lícula "Sol a casa" l'any 1990.

La cançó, de ritmes pop electrònics i rumberos, és del duet de Montcada i Reixac "Ladilla Rusa". Es tracta de dos amics de tota la vida amb formació de periodistes que van crear el grup com una broma, i davant de l'èxit obtingut, van decidir continuar endavant amb el projecte.

Recull fotogràfic de pobles i viles del pirineu oriental català.

Berga i l'embassament de la Baells des del mirador de la Figuerassa.

 

 

Recull fotogràfic, per ordre cronològic, dels pobles i ciutats per on he anat passant i/o visitant al llarg d'aquesta darrera setmana de viatge pel Berguedà, la Cerdanya i el Ripollès.  

Borredà

Sant Jaume de Frontanyà.

La Pobla de Lillet.

Castellar de n'Hug.

Ribes de Freser.

Campelles.

Campdevànol.

Ripoll.

El que em faltava: ascens al Canigó pel Coll de Jou.

Refugi de Marialles. Primera foto de la jornada.

 

 

Aquesta setmana he estat voltant per la Catalunya Nord, des del Berguedà a les dues Cerdanyes, el Capcir, i el Ripollès. Una ruta que m'ha dut a conèixer paratges per a mi encara inhòspits, i a recorrer carreteres serpentejants en bicicleta o pujar un cim tan emblemàtic (si no el que més) dels Països Catalans: el Canigó. Amb aquest tanco el cercle dels cims més emblemàtics de Catalunya, sempre al meu parer evidentment: Pedraforca, Puigmal, Matagalls i Pica d'Estats.

 

Va ser el passat dijous, sortint des del Coll De Jou ben d'hora, ben d'hora. Cap a les 5:15 concretament (havia fet nit amb la furgo al pàrquing del coll). I vaig fer la ruta tot sol. Amb un parell... un parell quan duia mitja hora de caminada i se'm va acabar la bateria del frontal... haha. Sort del mòbil i el 40% de bateria restant per arribar (amb algun que altre dubte i reculada) al refugi de Marialles que encara era fosc. 

 

A partir d'aquell punt va començar a aclarir, a poc a poc, el dia. Això va fer que em desgastés bastant menys en la pujada fins al cim. Tanmateix, vaig estar ben bé 5 hores per fer cim. No s'arriba mai. Ja no recordava la duresa d'aquest tipus de muntanyes. El més semblant a un 3.000. Vaig parar a agafar forces i menjar una mica al refugi d'Aragó, uns vint minutets. Allà comença potser el tram més dur del trajecte, amb unes rampes en forma de zig-zag per un terreny ple de pedra i pols. I per acabar, de postres, la xemeneia final, que personalment vaig agrair pel fet de canviar la tipologia de músculs en acció.

 

A l'arribar a dalt, un renec per alliberar tensió i un petó a la roca per donar gràcies a la muntanya que m'havia permès arribar fins al seu cim. Ara ja només quedava el pitjor... tornar al punt de partida. I déu n'hi do com de dura es va fer la tornada. Com diria aquell d'Antena 3 o Tele 5 "terrible", "apocalíptico", "horrible"... i és que a mi, això de caminar no em va gaire (bé). No és que no m'agradi, és que no em convé. Tanmateix, el repte no podia demorar-se més temps, i em sento Súper orgullós de la gesta. Sí, per a mi, en aquests moments, una gesta.

Finalment vaig arribar al Coll de Jou cap a les 16, sota un sol de justícia, després de prop d'11 hores d'haver sortit de matinada. Una pallissa de la qual les meves cames (sobretot el meus malucs) es recordaran durant uns quants dies.

 

 

 

 

 

 

Hem tocat fons. Directiva dimissió.

 

Ahir el Barça va patir una de les derrotes més humiliants dels seus més de 120 anys d'història, en el partit dels quarts de final de la Champions que l'enfrontava al Bayern, jugat a Lisboa i a partit únic degut al Covid.

No per esperada, la derrota va resultat menys dolorosa. El que no es podia preveure era el final esperpèntic i humiliant d'anar encaixant gols un darrera de l'altre sense que els jugadors blaugranes fossin capaços d'aturar la sagnia. Una mica com va passar la temporada passada a Liverpool quan l'equip es va descomposar després del segon gol dels reds i es va deixar remuntar (4-0) baixant els braços d'una manera escandalosa. I ahir es va repetir la història.

Potser ha arribat l'hora de fer una revolució i donar unes quantes baixes de jugadors que ho han donat tot, però que es troben en l'ocàs de la seva carrera professional. Parlo dels Piqué, Busquets, Suárez, Alba, Rakitic, i qui sap si fins i tot Messi necessita nous aires o si encara el podem recuperar per a un nou projecte. El que sembla evident és que l'actual directiva ha de dimitir en bloc i convocar eleccions per tal de començar de zero.

Saltant des de les roques a la Fontcalda.

 

 

 

Què? No em negareu que tinc un bon estil saltant al gorg des de les roques? Aquest salt a la Fontcalda (Terra Alta) no devia tenir gaire més de 5 o 6 metres calculo. Des de ben petit m'han agradat els reptes i superar pors. Recordo amb poc més de 8 o 9 anys, a unes piscines a Castro del Rio (Córdoba), llençant-me des del trampoli més alt de la piscina (8 o 10 metres), i el meu rècord personal, a Cantàbria, fent un barranc, em vaig llençar des de 12 o 13. Ara ja no estic tan disposat a enfrontar-me a grans reptes, però sempre que em trobo l'oportunitat, acabo saltant.

Injeccions.

 

  

Més enllà de la Covid19, aquest estiu el recordaré per haver-me enfrontat amb una de les meves pors històriques: les injeccions. Tanmateix, he de reconèixer que tan sols es tracta d'un petit avenç, ja que aquests dies de ruta per la Terra Alta he hagut d'injectar unes quantes injeccions a la panxa, d'aquestes perquè no se't coaguli la sang, a una amiga a qui van operar del genoll fa pocs dies. Jo que no m'atrevia ni a mirar quan injectaven algú... En tot cas, val a dir que la mida de l'agulla, i la zona d'injecció ho feien menys desagradable. 

M'he descobert capaç d'injectar una agulla a algú. No em veig capaç encara d'injectar-me-la a mi mateix, i encara tremolo davant la possibilitat que m'hagin de punxar pel que sigui, però he de reconèixer que estic força orgullós de mi mateix d'aquest petit pas endavant.