(Article del mestre i psicopedagog Joan M. Girona per al Diari de l'Educació).
Els sistemes d’ensenyament a tot Europa estan programats per mantenir la
societat estratificada que tenim. No estan pensats per lluitar-hi en
contra, com hauria de ser el paper d’una veritable educació. Per això a
casa nostra el poder necessita l’escola concertada.
El Congreso de los Diputados ha aprovat l’anomenada llei Celaá, la
LOMLOE, i el Departament d’Educació ha publicat el nou Decret d’admissió
d’alumnes. Són dues normes legals que sobre el paper representen passos
importants per frenar l’augment de les segregacions escolars. Esperem
i desitgem que ambdues disposicions s’apliquin i no passi com amb el
decret d’inclusió, que continua mig paralitzat per manca de recursos.
Són dues disposicions que possibiliten avançar malgrat les dificultats: la segregació escolar es mantindrà mentre existeixi la segregació socioeconòmica.
A més, com ja vaig manifestar en una de les comissions del Pacte
contra la Segregació que va impulsar el Síndic de Greuges de Catalunya,
ens trobem davant uns topalls evidents: sense eliminar
l’inexistent dret a escollir centre per part de les famílies i els
privilegis a la concertada no es pot evitar del tot la segregació
escolar. El que podem fer, això sí, és proporcionar cures pal·liatives que milloren la malaltia però no la curen.
De tota manera, benvingudes siguin les noves normes legals; esperem i
desitgem que la seva aplicació respongui a les expectatives que s’han
creat, que els governs autonòmic i central tinguin suficient empenta i voluntat política per tirar-les endavant
malgrat les resistències que s’han produït i que continuaran
dificultant la seva aplicació al llarg dels propers cursos escolars.
D’entre els novetats que estableix el Decret del Departament d’Educació voldria apuntar que no seria de rebut, en cas de necessitat, repartir només l’alumnat indicat per les anomenades Unitats de detecció de NEE per causes socioeconòmiques
i no la resta de criatures i adolescents escolaritzats. Si les OME, les
Oficines Municipals d’Escolarització, recollissin totes les peticions i
fessin la distribució equitativa de tot l’alumnat es faria un
tractament equitatiu a famílies autòctones o nouvingudes o amb diverses
situacions socials i/o econòmiques. Afegiria que per pal·liar les
arribades del nou alumnat al llarg de l’any (el que se’n diu matrícula
viva) s’hauria de mantenir una reserva de places tot el curs.
Alhora que celebrem l’arribada de les noves legislacions hem de recalcar que ambdues normes mantenen els privilegis a la concertada.
La patronal de les escoles privades, religioses o no, ha posat el crit
al cel, però no representa res més que unes quantes maniobres de
distracció i d’intentar posar pals a les rodes a la seva tramitació. L’escola concertada no perd cap dels seus privilegis. Per què?
Els sistemes d’ensenyament a tot Europa estan programats per mantenir la societat estratificada que tenim.
No estan pensats per lluitar-hi en contra, com hauria de ser el paper
d’una veritable educació. Als poderosos, els que tenen el poder de debò,
els interessa que es mantingui l’estratificació social, que es
mantingui la seva situació de privilegi. I els governs europeus no
s’atreveixen a anar en contra dels seus desitjos.
A casa nostra el poder necessita l’escola concertada,
els governs central i autonòmics estant amatents a acceptar les seves
indicacions. A Catalunya (i a tot Espanya) la triple xarxa escolar
(privada, concertada i pública) compleix aquest paper.
Un petit recordatori històric: Als anys 80 del segle passat el Departament d’Ensenyament va tancar més de mil aules públiques.
El descens demogràfic del país, iniciat a partir de 1976, amenaçava de
fer irrellevant la presència de les escoles privades o concertades
(aleshores se’n deien subvencionades). Per mor dels interessos que hem
esmentat, els governs de Convergència van dur a terme la gran retallada de l’escola pública i així permetre que les privades, regentades per l’Església Catòlica i per unes patronals amigues del govern català, subsistissin.
Al poder no li convé la igualtat, necessita la desigualtat per
continuar aprofitant-se’n, per continuar manant i augmentant els seus
beneficis econòmics. Amb els anys no ha canviat la situació, en tenim
una constatació ben recent: durant els mesos que portem de la pandèmia
de la covid, el gran capital ha augmentat els seus beneficis i la
majoria de la població (el 99%) ha vist disminuir-los. Conclusió: de la mateixa manera que no eviten l’augment de les desigualtats socials i econòmiques, és molt difícil que un govern elimini els privilegis a la concertada.
I per completar les meves reflexions un darrer apunt.
Tot això té a veure també, amb la situació política arran de les
eleccions al Parlament de Catalunya. Al llarg de la darrera campanya
electoral es va parlar sovint de fer front al feixisme, de parar els peus a la ultradreta.
La presència de Vox ha provocat que la majoria de la resta de
formacions polítiques i entitats de la societat civil es posessin
d’acord, almenys, en no voler la seva presència al país. N’han parlat i
han publicat diferents manifestos i acordat algunes actuacions. Diria
que per fer front a la ultradreta, al racisme i al feixisme cal canviar les condicions socioeconòmiques que ho fan possible.
Sense alternatives a la crisi endèmica del capitalisme, a la
desigualtat que augmenta, creixeran els feixismes i els moviments
d’ultradreta.
En aquesta línia de propostes la segregació escolar no ajuda a fer-los front, més aviat els dona arguments. Amb pa, treball i habitatges dignes per tothom la ultradreta tindria molts pocs arguments.
Les manifestacions que els mitjans de desinformació bategen amb
l’adjectiu de violentes són l’expressió, conscient o no, del greu
malestar que provoca la gravíssima crisi. Sobretot entre la generació
jove, que veu molt complicat el seu present i el seu futur vital. La ultradreta pot aparèixer com una falsa alternativa davant l’absència d’alternatives reals.
Sense revertir les retallades, sense frenar les
enormes desigualats entre homes i dones, sense retornar a gestió pública
les privatitzacions de serveis sanitaris i d’ensenyament serà difícil evitar que les dretes no dominin el panorama polític i social els propers anys. Des de les escoles i instituts, mestres i professorat i tota la comunitat eductiva, tenim la nostra part de responsabilitat, petita o gran, per aconseguir passes endavant i no enrere. Per intentar, com diu el mestre protagonista de La lengua de las mariposas (1999), que tota una generació sigui educada en llibertat; perquè aquest fet seria irreversible.
