El "temazo" del dimecres. Rachid Taha - "Ya Rayah".

 

Rachid Taha fou un cantant d'origen algerià mort el setembre del 2018 al país on residia, França, a l'edat de 59 anys degut a un atac de cor. Va ser un dels cantants més populars de l'estil raï (una barreja de música tradicional amb sintetitzadors, baix i bateria) en llengua àrab, amaziga i francesa. Aquest "Ya Rayah" va ser una de les més exitoses, i la va incloure a l'album triple "1, 2, 3, soleils". Potser no el coneixíeu però la cançó us resultarà familiar. De fet és una cançó tradicional algeriana.

Sèries: "When they see us".

 

L'altre dia en una entrada us parlava de la sèrie britànica "A Confession", basada en un cas real esdevingut a Anglaterra a principis del segle 21. Doncs arrel de comentar-ho a algunes amistats em va arribar la recomanació d'aquesta altra sèrie que avui us presento, "When they see us", que també es basa en un fet real esdevingut als EEUU, concretament al barri novaiorquès de Harlem. Els protagonistes, com podeu comprovar a la portada del cartell promocional de la sèrie, són cinc joves del barri de orígens diversos però, com salta a la vista, cap d'ells blanquet de pell. No us donaré més detalls de la trama argumental per no xafar-vos la guitarra (de fet, a mi no m'agrada saber gairebé res de l'argument d'una sèrie, pel·lícula o novel·la abans de consumir-la, vull que em sorprengui de principi a fi).

Bé, ja em direu què us ha semblat si us heu animat a veure-la o si potser ja l'heu vist.

Aprenent de pescador (i rimaire).

 

Pescadors d'aigua salada,

els peus nus sota la sorra

de l'ocàs fins a l'albada.

Déu n'hi do quina vidorra.

Amics del sol i la lluna,

de l'aigua, la sorra i el vent

quan veieu que pica alguna

aneu a per la canya corrent,

Orades, lluços i tonyines,

per als bons paladars

i per les goles més fines

llobarros, sípies i calamars.

Madrid - Barça (2-1), la història es repeteix.

 

El Barça es va deixar ahir a Valdevebas tres punts que poden ser crucials de cara al desenllaç de la lliga, a manca de vuit jornades per al final. En aquests moments, i a l'espera del que faci l'Atlético aquesta tarda, el Barça es situa 3r a un punt dels dos equips madrilenys. Queda lliga, però el Barça parteix en la pitjor posició.

Pel que fa al matx d'ahir, cal reconèixer que el Barça no va fer un bon partit, i que el Madrid va saber defensar-se i sortir en ràpides contres. I a més a més va tenir la fortuna d'obrir el marcador en la primera ocasió que va generar, amb un gol amb el taló de Benzemà superant el defensa, Araujo, i el porter que no va poder veure la trajectòria de la pilota. El segon gol dels blancs va ser un "xurro" dels grans ja que la falta xutada va rebotar en l'espatlla de Busquets i va despistar totalment Ter Stegen.

El Barça va obrir la llauna a uns 25 minuts del final, però no va saber trobar el camí a l'empat. Tot i que va tenir algunes ocasions clares per fer.ho. Potser si l'arbitre hagués allargat quelcom més dels 4 minuts de prolongació (com a mínim haurien d'ahaver estat 6), o hagués estat avisat pel VAR de l'agafada de Mendy a Braithwaite a l'area blanca, o de la trepitjada de Casemiro a Lenglet també dins de l'àrea a la primera part... Però ja sabem amb qui ens les juguem, oi?

Pedalada per la Serra de Cardó-El Boix (Baix Ebre).

Ermita del Coll d'Alba.

El dimecres, abanans que el govern decidís tornar al confinament comarcal, vaig sortir ben dinat direcció a Sant Carles de la Ràpita amb la intenció de passar uns dies per la zona. L'entrada en vigor del nou confinament em va fer tornar abans d'hora, però vaig poder gaudir d'un parell de dies a prop del mar, i d'una ruta en bici de carretera per paratges desconeguts.

Vaig rodar per la zona sud de les serres de Cardó-El Boix, concretament al Coll d'Alba (330 m.), per una pista força malmesa per a una bici de carretera, rodejat d'oliveres, masos, pins i molins de vent del Parc Eòlic del Coll de l'Alba. La meva intenció era creuar el parc entre l'Aldea i Bitem, però vaig comprovar que més enllà del Coll d'Alba la pista passava de l'asfalt a la terra i vaig haver de canviar de plans i baixar directament direcció Tortosa, i d'aquí cap a l'Aldea.

En la ruta també et trobes un parell d'ermites: la de Coll d'Alba, i la de Mig Camí, que com indica el nom es troba a mig camí de Tortosa i el coll.

Ermita de Mig Camí.

Escenes terrassenques.

 

Dissabte passat, baixant la Rambla per anar a comprar l'esmorzar, em vaig trobar aquesta escena al balcó d'un dels pisos d'aquesta emblemàtica artèria. Un nen assegut tranquil·lament contemplant el carrer. Em va impactar força, ja que avui dia costa veure infants entretinguts simplement amb la contemplació del transit (escassíssim) de vehicles i de persones. No sé l'estona que hi devia romandre en total allà quiet i contemplatiu, però no vaig poder resistir la temptació d'immortalitzar el moment amb el meu telèfon mòbil.

El "temazo" del dimecres. Zebda - "Tolouse".

 

Ahir va fer 25 anys d'un dels grans concerts de la meva vida. Aleshores tenia 25 anys, i estava de viatge amb un col·lega de la uni per Eukadi, l'Iñaki. Em vaig assabentar que es feia el festival juvenil "Gazte Topagunea", una mena d'acampada jove del jovent abertzale, a Zaldibia, un poblet guipuscoà on em vaig trobar un súper festival molt ben organitzat amb una carpa gegant per prop de 10.000 persones. Aquella nit tocaven els bascos Negu Gorrial, els nord-americans Body Count, els francesos Zebda, i els també joves bascos Dut. Vaig deixar al col·lega a Vitòria i me'n vaig anar en tren fins a Ordizia, i d'allà xino-xano fins a Zaldibia (uns 4 km. aprox.).

El concert va ser memorable. Vaig descobrir els Zebda que després vaig seguir en alguns concerts per Catalunya, i també els Body Count, que vaig poder tornar a veure uns anys després a la sala Bikini de Barcelona. Al festival em vaig trobar alguns terrassencs coneguts que no tenia ni idea que hi serien. Al final del festival, recordo que vaig haver de patejar els 4 kilòmetres de la carretera de nit i sol, tot i que alguns joves també van fer com jo per poder agafar el primer tren de tornada a Donosti.