L'Àngels Longan és de les poques directores catalanes que s'oposa a fer de cap de Recursos Humans i contractar els professors interins del seu institut. Una rara avis dins del col·lectiu. Tota la meva admiració i suport.
Article publicat al Diari de l'Educació.
Des de l’any 2014 el decret de plantilles permet a les direccions de
centres públics la selecció d’una part del personal docent i la seva
continuïtat en el lloc de treball. Això soscava el funcionament
democràtic dels claustres.
Sóc directora d’un centre públic i fa pocs dies una persona interina
em va expressar la seva preocupació per la seva continuïtat el curs
vinent. No és aquest un fet aïllat actualment en els centres públics, en
relació amb la gestió del personal docent. En altres ocasions he
observat que personal docent no fix dubtava a l’hora de demanar una
baixa o permís, per qüestions relacionades amb la seva possible
continuïtat al centre el curs següent. Aquests són exemples de diverses
realitats que es viuen als centres, a conseqüència de l’actual model de
provisió de llocs de treball docent als centres públics.
Començarem aviat la preparació del curs vinent i s’apropa el moment
de prendre decisions com a cap de personal, segons les competències
atorgades a les direccions de centres al Decret 39/2014, de provisió de
llocs de treball. Treballo a la funció pública, però ben aviat em
trobaré prenent decisions pròpies de la gestió privada, concretament
dues: la continuïtat o no del personal funcionari interí, en pràctiques o
de carrera en comissió de servei, i l’establiment de places amb perfil
professional, d’acord amb el projecte de direcció i el projecte de
centre, que poden ser ocupades mitjançant el procediment de selecció per
entrevista prèvia. En el cas de les places perfilades podré decidir si
faig proposta d’alguna persona concreta que opti a l’entrevista, tant si
és funcionària de carrera com interina, per selecció prèvia de
currículums. No és inhabitual sentir a dir a finals de curs a algun
docent que marxa a un centre on el proposaran, per la seva coneixença
amb la direcció. Encara que els procediments del decret se segueixin i
la persona compleixi els requisits, cal preguntar-se si una selecció
així no és, en realitat, arbitrària.
És habitual que quan es parla d’aquest tema s’entri en un debat
centrat en l’enfrontament entre dos col·lectius que treballen
conjuntament: el personal funcionari de carrera i el funcionari interí,
ja que tots dos poden ser proposats per la direcció. És aquest, a parer
meu, un debat artificial en referència al tema que ens ocupa; no es
tracta de posar en dubte la vàlua professional d’uns i altres. Es tracta
del procediment de selecció del personal, a banda de la situació
administrativa de la persona seleccionada pel lloc de treball. Cal
recordar que, si treballen en centres públics, tant uns com altres tenen
condició de funcionari públic.
Tampoc no es tracta de qüestionar la professionalitat de les
direccions de centres. És evident que hem de confiar en les direccions i
les seves actuacions, però el que ens ocupa és si la forma de
contractació del personal docent als centres públics ha de ser sobre la
base de les competències atorgades directament a aquestes direccions. Es
tracta, per tant, de qüestionar un model de gestió en la funció pública
que introdueix elements propis de la gestió privada.
Un argument que s’esgrimeix a favor de l’actual decret de plantilles
és la defensa dels equips docents estables. És aquest un tema crucial
perquè estem parlant d’un país on el percentatge d’interinatge a
l’educació pública és del 40% (segons USTEC, en data 03.02.2021). És
necessari revertir aquesta situació; un servei públic com l’educació ha
d’estar enfortit des de dins. Però això no pot resoldre’s precaritzant
la professió amb l’establiment d’un cos de professorat interí
permanentment reclamat, cal donar accés al funcionariat de carrera a
persones que han demostrat sobrada vàlua. És necessària una reforma del
sistema d’accés a la funció pública, actualment desfasat amb un sistema
d’oposició obsolet. Però en tot cas el model de provisió de llocs de
treball docents que marca el decret no ha de plantejar-se per donar
resposta a aquest problema. Cal regularitzar aquesta situació anòmala en
funció pública.
Un altre argument que mai no falta és que els centres no poden
funcionar si no és amb persones compromeses amb el seu projecte de
centre. Em pregunto com hem pogut, doncs, funcionar anys enrere quan
això no era així i sobretot em pregunto què significa per algunes
persones “estar compromès” amb un centre. Cal delimitar molt bé aquest
significat per no entrar en arbitrarietats, afinitats personals o
discriminació, i deixar a la bona fe de les direccions o a la seva
pròpia ètica professional aquesta qüestió és, com a mínim, complicat. Al
meu entendre un docent ha d’estar compromès amb l’educació de qualitat a
qualsevol centre i les diferències entre projectes educatius no haurien
de ser tan grans com per no permetre l’acollida i acompanyament del
professorat de nova incorporació. Cal exigir qualitat del servei i
compliment dels deures professionals, com a qualsevol professió, i
sistemes d’avaluació i actuació efectius. Tal com hem dit abans, cal, en
aquest sentit, una reforma de la funció pública actual.
Finalment, els qui defensen aquest model de provisió de llocs de
treball docent argumenten també el dret de l’alumnat a tenir els millors
educadors. El que no podem obviar és que el desitjable és que aquest
dret l’obtingui el conjunt de l’alumnat, no tan sols una part o
l’alumnat d’un centre concret. Cal recordar que la discriminació en la
selecció de personal obre la porta a la discriminació entre centres i la
creació de claustres elits no deixa de ser una altra forma de
segregació. Cal destacar que l’educació pública ha de vetllar per la
igualtat d’oportunitats de tots els alumnes i ha de garantir la igualtat
en les condicions del servei. A parer meu, això té a veure amb la
qualificació professional inicial i amb la via d’accés a la funció
pública, no amb la selecció dels docents, posteriorment, en un centre
concret.
Fa massa temps que aquesta manera de funcionar impregna tot el
sistema i s’accepta com si no passés res. Per mi, el preu a pagar és
alt. La realitat actual als claustres i la vida als centres es veu
afectada en major o menor mesura pel decret de plantilles. El fet que un
centre vulgui comptar amb un professorat homogeni i en pugui
seleccionar una part a tal efecte posa a la corda fluixa qüestions com
la llibertat de càtedra, que ben entesa permet al docent expressar la
seva màxima potencialitat, o la pluralitat d’opinions als claustres, una
característica bàsica en l’educació pública. Com a educadora vull
creure que els professionals de l’educació no som persones submises,
passives davant les circumstàncies del nostre entorn. Però seria il·lusa
si pensés que la situació actual no incideix en les persones. Encara
que les direccions actuïn amb honestedat no es pot menysprear l’efecte
que té el model actual en el personal no fix, que veu sumada a la seva
incertesa pel futur el qüestionament any rere any de les seves
actuacions d’una manera poc clara. Els claustres perden empoderament, es
tornen passius i en el pitjor dels casos assisteixen impotents a
discriminacions en el lloc de treball. Que puguin ser pocs els casos on
es doni aquesta discriminació no és justificació per defensar el model
general.
Els centres educatius públics han de tenir procediments garantistes
d’imparcialitat i igualtat, que permetin el funcionament democràtic als
claustres. Després de set anys, seria hora de revisar això. Vull pensar
que una escola més justa fa una societat més justa i que això és una
altra forma de lluitar pel nostre alumnat.
