JJOO de Tokyo 2021. Sempre amb el rival d'Espanya.

 

Un derrotat Riqui Rubio davant d'un jugador nord-americà en el partit de quarts.

Aquests dies s'estan celebrant els JJOO de Tokyo que no es van poder dur a terme l'estiu passat a causa de la Covid. El meu interès pels jocs ha anat decreixent any rere any, en la mateixa proporció que ha anat creixent la meva animadversió a l'estat espanyol, i per defecte, als seus representants, i l'únic interès és assabentar-me de les derrotes dels esportistes del país que ens oprimeix. De moment faig un balanç força positiu. Espanya mai acostuma a decebre en aquest tipus d'esdeveniments.

El "temazo" del dimecres. Sabor de Gràcia - "Me'n vaig a peu".

 

Els Sabor de Gràcia són potser els principals representants de la rumba catalana en actiu, després de més de 25 anys (el febrer del 2020 ho celebraven amb un concert especial al Palau de la Música Catalana). Actualment han iniciat una gira d'homenatge a la rumba catalana on fan un repàs del gènere i recuperen algunes velles cançons dels avantpassats gitanos del barri de Gràcia així com d'altres territoris de parla catalana.

La rumba catalana, tot i ser un estil molt popular i molt apreciat en balls i festes majors, no té potser, i malauradament, el reconeixement mediàtic d'altres estils. No sé quant hi té a veure que sigui el gènere musical per excel·lència de la comunitat gitana...

El tema és un clàssic de l'any 1967 de Joan Manel Serrat, del seu àlbum "Ara que tinc 20 anys".

Gastronomia mexicana de l'àrea del Yucatán i la Riviera Maya.

 

Fetuccini amb gambes.

Gambes a la planxa.

Ceviche de pop.

Gambes arrebossades.

Pollastre al mole.

Filet de tonyina.

Les tapetes gratuïtes amb la birra.

Pollastre rostit.

Carn de porc amb ou dur i frijol.

Guacamole.

Taco de carn.

Carlos González: A casa o a la "guarde".

 

 

 

(Sempre interessants les reflexions del pediatre Carlos González al Criatures del diari Ara.)

El periòdic gratuït del meu ajuntament, que molt de tant en tant apareix a la bústia, publicava fa alguns mesos un anunci per a la “preinscripció a les escoles bressol i les llars d’infants”. “L’escolarització a l’etapa 0-3 –diu– proporciona eines i aprenentatges per a un major èxit educatiu dels infants, incrementa les seves oportunitats de futur”. 

Déu meu! I jo que no vaig trepitjar una escola fins als cinc anys! ¿Deu ser per això que soc un escriptor de tercera fila, i no un geni de la literatura? Però, un moment: jo sé penjar la bata, cordar-me els botons, seure en rotllana i fer ballmanetes; conec les formes i els colors, i estic segur que podria, si m’ho proposés, pintar amb els dits (però mai m’ho he proposat). ¿Quins aprenentatges m’he perdut, exactament, per no haver anat a la llar d’infants?

Segons dades de l’OCDE, l’escolarització abans dels tres anys és molt menys freqüent a Alemanya i els països nòrdics que a Espanya. Però els seus resultats escolars són millors i el seu atur juvenil molt més baix. ¿Podria ser (una teoria absurda, ho sé) que un govern eficaç i poc corrupte fos més important que una llar d’infants per millorar les oportunitats de futur dels nens?

Què en diu la ciència? Té avantatges, anar a l’escola bressol? Segons una revisió de l'American Academy of Pediatrics, del 2017, Quality early education and child care from birth to kindergarten, “l’educació precoç d’alta qualitat dels nens petits millora els resultats físics i cognitius dels nens i pot millorar la preparació per a l’escola”. Però, compte, “especialment per als nens de risc”. 

“Alta qualitat” contra “de risc”. Siguem clars: el nen està millor a l’escola bressol que amb la família... només quan amb la família està pitjor que a l’escola bressol. 

I què vol dir “alta qualitat”? A la primera versió del mateix document (del 2005), l'AAP recomanava, entre altres criteris, les ràtios següents: 3 infants menors d'un any per cuidador, o 4 entre els 13 i 30 mesos, o 5 entre els 31 mesos i els 3 anys, o 7 de 3 anys, o 8 nens de 4 o 5 anys per educador. Quina és la ràtio a casa nostra? 

Tornant al document del 2017: “Els efectes positius dels programes d’alta qualitat i els efectes negatius dels programes de baixa qualitat són més grans per als nens de situacions desfavorides o amb necessitats especials”.

 

Mèxic (9): Volar en temps de pandèmia: un esport de risc.

Aeroport de Cancún.

Aquest matí he arribat a Catalunya després d'una nova jornada de trasllats, presses, patiment i alguna que altra sorpresa...

Em vaig llevar el dissabte 31 al hostes de Cancún a les 6 del matí. després d'una nit que em va costar agafar la son, així que tot just vaig dormit cinc hores a tot estirar. Per arribar a l'aeroport de Cancún tenia bitllet del bus ADO des de la terminal central, a escassos cinc minuts del hostel. Vaig aprofitar per fer un últim banyet a la piscina de la terrassa, i per anar a fer una darrera "torta" de pernil i formatge per esmorzar a un lloc proper.

Vaig arribar amb temps a l'estació (a les 11;30 i el vol sortia a les 14;44), però aquí vaig tenir el primer ensurt de la jornada. Resulta que entre tants bitllets descarregats des de l'aplicació de la companyia tots aquests dies del viatge, no em vaig adonar que em vaig compartir al watssap un de ja passat que m'havia dut a Valladolid a les 12:07 del matí. Jo esperant veure anunciat el bus de les 12:07 i que no sortia... FInalment em vaig adonar de la meva badada i, afortunadament, vaig poder comprar un nou bitllet per un bus que sortia a les 12:15 cap a l'aeroport. Casualitats de la vida, vaig pagar amb el darrer bitllet de 100 pesos que m'havia quedat a la cartera.

El retard de mitjà hora en la badada amb l'autobús ja em va ficar una mica tens, però a més a més, encara no havia pogut esbrinar des de quin terminal sortia el meu vol de TAP Portugal. I mira que ho havia intentat cercar per internet... Afortunadament, arribant a l'aeroport, per la carretera vaig veure cartells grans que anunciaven quines companyies operaven des de cada terminal (T1, T2, T3, i T4). Vaig veure que TAP operava des de la 4, i vaig tenir la sort que l'autobús feia la seva primera aturada en aquesta terminal. Bé.

Vaig entrar amb pressa dins la terminal i vaig veure unes cues de viatgers que em van espantar força. A la zona de les taules de facturació de TAP i havia una cua llarguíssima de gent, i m'hi anava a posat, quan vaig descobrir que la cua era per factura als mostrador de Southern, que tenia els mostradors just al costat dels de TAP. Als 5 mostradors de TAP potser hi havia una cua d'unes 25 persones. No massa. Els meu cap anava fent càlculs per mirar d'esbrinar si acabaria enlairant-me o no.

Un cop amb la targeta d'embarcament, cames ajudeu-me per passar per les portes de seguretat. Però nova sorpresa. En el passadís d'accés a aquestes portes, un munt de gent aturada, sense ordre, omplint no sé quin coi de formulari que t'havies de descarregar amb el sistema QR i que ningú m'havia informat que caldria fer!! Però que collons és això? Si ahir ja vaig passar un parell d'hores per descarregar-me el bitllet electrònic de TAP i omplir formularis per obtenir els QRs per poder entrar a l'estat portuguès (on el meu vol feia escala), i a l'espanyol...

Afortunadament sóc competent en temes de noves eines difitals (ja tinc els ous una mica pelats) i vaig poder registrar-me a la web mexicana i treure el codi QR requerit en poc més de 5 minuts. Tan bon punt vaig rebre el QR li vaig mostrar a la noia que no parava de cridar "el QR!!! todo el mundo debe mostrar el QR!!!" i em va deixar passar per passar les portes de seguretat.

A les portes de seguretat un caos que déu n'hi do, però la vaig passar sense cap nou ensurt. I d'aquí fins a la porta d'embarcament ja va ser més fàcil, tot i que també era de les més allunyades. Vaig arribar, comptat i debatut, amb una mica més d'una hora de marge, però amb l'ai al cor.

El vol Cancún-Lisboa ha tingut una durada d'unes 9 hores, i hem aterrat a Lisboa a les 6:55 del matí (en realitat per a mi eren les 0:55 de la nit, l'hora d'anar a dormir... ;-) Torna a passar per unes portes de seguretat a Lisboa per anar a embarcar cap a Barcelona, i un nou caos de gent perdent els nervis, llargues cues, i crits d'indignació per la més que probable pèrdua d'alguns vols. Jo tampoc les tenia totes ja que només tenia una hora de marge per agafar el meu, però vaig arribar mitja hora abans i encara van anar una mica endarrerits i tot.

Total, que després de totes les peripècies, i sense dormir (vaja, alguna becadeta breu a l'avió), he arribat a Barcelona a les 10:35, hora local, i 3:35 de la matinada, hora mexicana. Gairebé 20 hores sense dormir, i començant un nou dia!!! He decidit fer una becaineta de tan sols un parell d'hores per poder anar a dormir ben cansat al vespre i poder fer una bona dormida d'una tirada. A veure què tal...

Mèxic (8): Isla Mujeres.

 

S'apropa el final del viatge. Estic passant uns darrers dies a Isla Mujeres, una illeta a 20 minuts en ferri des de Cancún, on pots gaudir de platges tropicals amb molt poc sargàs .

L'illa té uns 10 quilòmetres de llarg i poc més de dos en la part més ampla. Molts creuers turístics arriben cada dia des de Cancún carregats de turistes per passar el dia en alguna de les platges. Al nord hi ha les més grans i amb major concentració, tot i que actualment l'illa no arriba ni al 40% d'ocupació de les èpoques d'esplendor.

Estic allotjat a un hostel (Nòmada) molt bonic, amb platja privada, llits, hamàques, bar, i un ambient força tranquil, només trencat per algun PD convidat, amb música electrònica, alguna tarda.

La meva rutina aquí és la de descansar, menjar, i fer platgeta a les hores menys intenses de sol. També he fet alguns volts per l'illa, tot i que ràpid ho tens tot vist. Les pistes de sol des del moll del hostel també intento no perdre-me-les.

El "temazo" del dimecres: Calibre 50 - "A la antigüita".

 

Una de les músiques que més m'han agradat des de fa anys són les bandes amb instruments de vent estridents. A Mèxic tenen un bon grapat de bandes que barregen folclòric i modern, com en el cas d'aquests Calibre 50, de Mazatlán (Sinaloa).