Un aplaudiment per a la cap de llista de Compromís, Mònica Oltra.

Que a gust que es deuria quedar la cap de llista del partit del País Valencià "Compromís", Mònica Oltra, quan va aparèixer amb una samarreta amb el lema "Canal 9 manipula" en un debat electoral on havia estat convidada a participar, després de molt de temps sense aparèixer en aquest canal autonòmic controlat i dirigit pel govern de Camps, que no es destaca precisament per la seva imparcialitat, rigor, professionalitat, ni qualitat.

Ja va sent hora que alguns dels líders polítics siguin valents com ha estat la Mònica i denunciïn als mitjans de comunicació que manipulen, tergiversen, i enganyen als espectadors, que acostumen a tenir poc criteri. Malauradament, els polítics necessiten tenir als mitjans a favor i intenten no enfrontar-s'hi, ni fer-los enfadar, per això s'agraeix el gest d'aquesta senyora.

De la mateixa manera, no entenc a alguns periodistes i tertulians varis, que es presten a col·laborar a algunes cadenes televisives que llencen merda dia sí, dia també, sense cap vergonya, i que embruten la professió periodística sense cap mena de pudor. Parlo dels col·laboradors d'emissores com Intereconomía, Veo 7, Tele 5... Després que no es sorprenguin si algun exaltat intenta agredir-los quan els provoquen des de dalt del balcó d'un hotel. Tal diràs, tal trobaràs...

Acampades d'indignats: revolució 2.0?

Aquests dies estem seguint pels mitjans de comunicació i per internet (qui en té!), la moguda aquesta dels "Indignats" que estant acampant en diverses localitats espanyoles per reclamar encara no sabem ben bé què, tot i que pel que sembla, alguna cosa per l'estil d'una "Democràcia real". Encara estem esperant que surti algun representant (lider?) del movilitzats a explicar-nos què és això de la democràcia real... segurament no és això que tenim ara d'anar a votar un cop cada quatre anys i deixar que ens toregin la resta del temps, però estaria bé que algú ens comences a obrir els ulls amb paraules clarificadores i entenedores.

Pel que he pogut veure a través dels mitjans, entre els concentrats (500?, 1000?, 2000?, quina revolució!) destaca per àmplia majoria el jovent "anti-sistema" (perdó, contra-sistema, segons diuen ara), i alguns dels portaveus que s'han dirigit als mitjans semblaven acabats de sortir de les cases okupades. Esperem que els mitjans no arribin a vincular als concentrats amb el col·lectiu okupa, perquè aleshores ja estaria tot perdut, malauradament. El normal és que les revolucions les iniciïn els joves, però veig poques possibilitats de que la cosa vagi endavant si no aconsegueixen implicar a la resta de ciutadans, i de moment, pel que he pogut veure, no abunden els majors de 30, les famílies senceres, els jubilats...

Em sap greu, però no li veig gaire futur a les protestes. Vivim en una societat tirant a merdosa, amb un sistema polític poc democràtic, amb una crisi que ha deixat a més de 4 milions de persones sense feina, però aquest diumenge hi ha eleccions i tornaran a guanyar els de sempre, i molts ens queixarem amargament de com són les coses, però tot continuarà igual com sempre. Aquí ningú mor de gana, i qui més qui menys es pot comprar el seu cotxe, mirar els partits del Barça al bar tot fent unes birres, i anar a la platja a l'estiu. Així que sembla força complicat canviar uns hàbits molt interioritzats.

Potser quan arribem als 7 o 8 milions d'aturats, hi hagi molta més gent malvivint al carrer (i no a casa dels pares "a pan y cuchillo"), es deixin de pagar pensions, i es facin públics els béns i els sous d'alguns empresaris, banquers, polítics i governants, aquell dia hi haurà una gran massa de ciutadans que decidiran sortir al carrer amb una estratègia clara, faran plegar als que manen, enviaran a uns quants a la presó per corruptes, i prendran el poder per canviar les coses.

L'estat del "benestar" ens ha dut fins on ens trobem a dia d'avui. No hi ha revolució sense "malestar", i de moment, em sembla a mi, el "malestar" social no és prou gran (!) com per fer moure a la gent del sofà al davant de la tele. I el "malestar" sempre queda apaivagat de diferents maneres: tele, futbol, disco, moda, religió, drogues...

Els "temazos" del dimecres. Cap de setmana musical.

Aquest passat cap de setmana vaig assistir a un parell de concerts ben diferents l'un de l'altre. Dissabte vaig anar a ballar al Faktoria d'Arts amb els ritmes jamaicans dels terrassencs "Guaita'ls" i els barcelonins "Soweto", i diumenge vaig anar a la sala gran del Centre Cultural de Terrassa per escoltar a la parella de virtuosos, un al piano i l'altre a la guitarra, Michael Camilo i Tomatito respectivament.

Poques similituds podem trobar entre un concert i l'altre, ja que al primer concert la música et recorria el cos sencer i t'arribava als peus per fer-te moure l'esquelet, i al segon havies de relaxar-te a la butaca i intentar captar a través dels sentits tots els detalls possibles: des del moviment de les mans dels artistes tocant l'instrument, a les complicitats entre l'un i l'altre, la gran varietat de notes que sonaven, o els canvis constants de protagonista entre el piano i la guitarra...

Tot i que no es poden comparar els dos concerts, degut a les característiques i als estils musicals de l'un i de l'altre, si em diguessin de repetir solament a un dels dos em decantaria pel primer, que em va fer divertir més, i fins i tot, em va deixar amb ganes de més. En canvi, al segon, tot i que em va agradar força, vaig pensar que amb l'estona que em van oferir ja n'havia tingut prou.

Nous castells, sí o no?

El passat diumenge els Castellers de Vilafranca van estrenar a plaça pròpia l'inèdit 7d8. Una estructura que es van inventar els Margeners de Guissona fa un parell d'anys amb l'intenció de fer un pas previ entre el 5d7 i el 9d7. El castell es composa d'una estructura bàsica de quatre, amb un tres enganxat a una rengla, treballant com si es tractés d'un altre quatre. El grau de dificultat del castell no es troba tant a nivell tècnic com per la gran quantitat de castellers de tronc que es requereixen. De fet, la gran majoria dels intents realitzats per les diferents colles (CdV, Capgrossos, Xiquets de Tarragona, Margeners) d'aquesta estructura han acabat amb èxit, a banda d'algun intent desmuntat i un intent dels Margeners que va caure.

Hi ha diverses opinions al món casteller respecte la realització de noves estructures. N'hi ha que pensen que ja hi ha suficient gamma de castells com per no haver d'inventar-se noves construccions, i que cap colla no les domina totes al llarg d'una temporada. N'hi ha que pensen que fan falta noves estructures per animar una mica la dinàmica immovilista del món casteller, que porta dos-cents anys fent les mateixes estructures...

Personalment, i a dia d'avui (ja que no sé que opinaré d'aquí cinc anys), crec que ja va bé que apareguin nous reptes i noves estructures. Molt millor si una actuació castellera amb nou castells més els pilars, acaba amb nou castells diferents els uns dels altres. Una colla pot fer el 2, el 3 amb l'agulla i el cinc, mentres que una altra pot fer el 4, el dos per sota i el 7, i una darrera el 4 amb l'agulla, el 3 per sota i un 9...

La qüestió del valor que tenen cada un dels castells hauria de quedar per la pròpia colla que els fa, i no pensar tant en els rànquings i el valor del castell al concurs. Un dels principals motius pels quals no sovintegen castells com el 9d8, el 3d8ps, o el 2d7ps, són les puntuacions que venen dels mitjans de comunicació o del concurs de Tarragona, i la veritat és que és una llàstima no poder veure aquests castells tan macos per aquesta dèria amb els rànquings i els punts.

Tant de bo, els Minyons poguem plantejar-nos algun dia una gamma ben extensa de castells. Això voldrà dir que tenim un munt de castellers que poden pujar, molta canalla i bones mans a la pinya. I tenir a molta gent motivada et fa tenir més gent a l'assaig i poder plantejar-te grans reptes.

I el poble sobirà ha dit...

Després de prop d'un mes de votacions en l'enquesta per conèixer què votaríeu els lectors (o observadors) d'aquest blog en les properes eleccions municipals, i amb 23 vots emesos, el guanyador ha estat... ERC+Rcat amb el 65% dels vots (15 vots en total), seguit de la CUP i CIU compartint el segon lloc amb el 17% dels vots cadascun. Ni socialistes, ni els de Solidaritat s'han endut cap vot. Cal dir també, que a l'enquesta em vaig deixar als d'Iniciativa (involuntàriament) i als del PP (voluntàriament), i tota la resta de partits participants no sé ben bé perquè. Suposo que per no fer una llista massa extensa.

Sembla clar que dels resultats d'aquesta enquesta no se'n poden fer extrapolacions de cap tipus. Les conclusions i opinions vàries que jo en faig, són diverses:

- si es poguessin extrapolar els resultats de la meva enquesta als resultats finals de les eleccions del proper diumenge, Catalunya es podria plantejar la proclamació d'Independència uns quants anys abans del desitjat per la gran majoria dels que heu votat en aquesta enquesta.

- Veig que el tema electoral la porta bastant fluixa en general, ja que el nombre de votants en aquesta enquesta ha estat significativament menor que en l'anterior dedicada a les preferències de colla convidada a la Festa Major de Terrassa (46), i fins i tot menor que la primera enquesta referida als possibles castells a estrenar enguany pels Minyons (26).

- La gran majoria dels lectors d'aquest blog es mostren partidaris d'opcions independentistes, si més no els que voten. Me n'alegro!

- L'enquesta pot haver estat manipulada vilment. De fet, en un parell de dies es va passar dels 10 vots totals als 22... sospitós, per dir-ho d'alguna manera.

- És una llàstima que els partits independentistes de Terrassa no hagin pogut posar-se d'acord per anar plegats a aquests comicis. La unió fa la força, i segur que hi ha més coses que ens uneixen que no pas que ens separen. Sembla clar que la divisió farà perdre, com a mínim, un regidor independentista a l'ajuntament.

- Espero que la divisió al centre-dreta nacionalista espanyol, afecti de la mateixa manera als principals enemics de la causa catalana d'esquerres.

Una altra al sac. Campions de lliga!

Un any més, i ja en van tres de seguits, el Barça s'ha tornat a proclamar campió de lliga, a manca de dos partits per acabar el campionat. Ho ha fet empatant al camp del Llevant el passat dimecres i sumant el punt necessari per adjudicar-se el títol. Ho vaig celebrar a la casa de colònies "Les Tallades" a Vilanova de Sau, juntament amb els alumnes de l'escola on treballo. Va ser força divertit celebrar el títol amb tots els nens de l'escola cantant plegats el "Campions" i l'himne del Barça, i saltant alegrement al pati de la casa de colònies.

Els nens barcelonistes d'avui en dia no acaben de ser conscients del que està fent aquest Barça, el millor de la història al meu entendre i pel que he pogut anar veient en els meus anys de vida, i que no sabem fins on pot arribar, i quants títols més serà capaç de guanyar. De moment, enguany encara té un repte a curt termini com és la final de la Champions League al mític estadi de Wembley el proper dissabte 28 de maig, contra el Manchester United.

Cal felicitar a tot l'equip, i en especial al seu entrenador per haver estat capaç de liderar el grup i mantenir la tensió necessària per continuar amb aquestes ganes de títols i de seguir jugant de la manera que ho fan. La veritat és que els que som culers de tota la vida i ens agrada el futbol, vivim uns moments de felicitat com feia temps que no vivíem. A més a més, la felicitat és doble al haver batut al gran rival històric, el Real Madrid, i haver-ho fet amb un estil de joc d'atac per bandera, en contrast amb l'estil més defensiu i contratacant dels blancs.

Cal no oblidar en el futur, els grans moments que ens ha fet viure aquest equip i aquests jugadors, i quan vinguin els moments difícils, que arribaran, recolzar a l'equip amb totes les forces i comprendre que no es pot guanyar eternament i que hi ha cicles que tard o d'hora, volguem o no, s'acaben.

Demà mani contra les retallades.

Demà dissabte al migdia hi ha convocada una manifestació per protestar contra les retallades que s'estan portant a terme en el sector públic i que estan afectant molt especialment als serveis educatiu i sanitari. Ahir mateix es va fer oficial al sortir publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l'ordre de la Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, d'un "pla de contenció" pel propers quatre anys, per contenir l'augment de despesses de personal docent i garantir l'escolarització dels nivells educatius gratuïts.

Potser va sent hora que els sindicats comencin a plantejar-se noves estratègies de protesta i lluita contra les males polítiques dels nostres governants, perquè no pot ser que se'ns convoqui a una manifestació o concentració per protestar per mil i un motius, cada dos per tres, i sense obtenir resultats gaire favorables. Em sembla que en els darrers 3 anys he anat a quatre o cinc manifestacions per queixar-me de tot tipus d'atacs a l'educació pública, i en cap cas ha estat per reclamar millores salarials. Contra la LEC, contra la política educativa de l'Ernest Maragall, contra les retallades de sou, contra les retallades de pressupostos... Cal començar a plantejar noves formes de protesta? Segur que hi ha altres maneres de donar pel sac, que no sigui manifestar-nos al carrer un cop cada quatre mesos (amb el perjudici pel sou que això comporta), sense cap perjudici destacable per l'administració ni la resta de la societat.

Tant de bo, l'endemà de la manifestació de demà dissabte els governants decidisin fer marxa enrera i aturessin les retallades anunciades, però molt em temo que això no passarà, i el fet que surtin al carrer milers, desenes de milers, o centenars de milers de persones (sempre podran dir que erem quatre gats) no influirà gens en les decisions finals dels que manen. Calen altres gestos que vagin més enllà de la pataleta en forma de crits i pancartes. Quan el Departament d'Educació va decidir treure la jornada intensiva, molts mestres dins dels claustres escolars vam decidir deixar de fer colònies amb els nens. Aquesta decisió va fer canviar d'idea al Conseller Maragall al cap de poc temps. Era una proposta que realment afectava a molta gent. Als pares que veien com els seus fillets es quedaven sense les meravelloses colònies; les cases de colònies, albergs, etc.; les companyies d'autobusos; el món del lleure infantil, monitors, cuiners, etc.

Jo aposto per pensar noves mesures de pressió, i no cremar al col·lectiu de mestres amb manifestacions d'un dia cada quatre mesos que no serveixen per res. Hi ha moltes possibilitats d'acció i només cal movilitzar al col·lectiu per tenir èxit. Aquesta movilització depén en gran mesura dels sindicats, i de la seva capacitat d'actuar units. A veure si espabilen abans que sigui encara pitjor.