Volem bisbes catalans?

Notícia apareguda a l'edició digital del diari Avui-El Punt d'avui:

"Veïns de Palau-solità i Plegamans han denunciat que mossèn Germà Prats, el capellà de les parròquies del municipi, Sant Genís de Plegamans i Santa Maria, serà traslladat perquè feia les misses en català. Els denunciants afirmen que la decisió l'hauria pres el bisbe de Terrassa, mossèn Josep Àngel Saiz Meneses, com a càstig després de les queixes d'un grup de feligresos. El trasllat es farà al setembre a la parròquia de Sant Vicenç de Vallromanes..."

Llegint aquest tipus de notícies és fàcil que a un se li activin les neurones d'autodefensa identitària, i odiï amb més força, si cap, a les institucions i dirigents eclesiàstics. Coneixent el full de serveis del bisbe de Terrassa, Jose Ángel Sainz Meneses, hom pot arribar a creure's la notícia publicada. És notori l'espanyolisme d'aquest senyor, i no m'estranyaria gens que cedís davant les crítiques de quatre feligresos inadaptats, amb poca sensibilitat per lo català. I als d'aquí que els bombin. Total, si cada dia hi ha menys feligresos, com a mínim tinguem contents als pocs que queden.

Quines ganes tinc de que tota aquesta colla de fanàtics i intolerants comenci a desaparèixer de les nostres vides, i deixin de donar pel cul (literalment alguns). Cadascú que cregui en el que vulgui, però que no intenti convencer als demés de que les seves creences són les úniques i verdaderes. I que a sobre vulguin imposar la llengua de l'imperi...

I pensar que aquesta secta encara rep diners de l'estat.

El "temazo" del dimecres. Queen - "The show must go on".

Ahir vam actuar a la festa major de Vilafranca del Penedès, i hi vam descarregar tres "pepinos" com són el 3d9f, el 2d9fm i el 4d9f. Ens va quedar el regust amarg de l'intent de pd8fm que va estar a un pas de carregar-se. Esperem que el descarregarem a la propera (La Mercè potser?). No està pas malament el resultat tenint en compte que arribàvem tot just de vacances, i que no és tasca senzilla mobilitzar a tants Minyons un dia laborable fora de Terrassa.

Ara només queda mirar endavant, i intentar atacar noves estructures que podem tenir a l'abast: 5d9f, 4d9fa, 3d9fa, 3d8ps?, 3d10fm... Tenim un bon grapat d'actuacions molt interessants per poder continuar creixent. L'espectacle ha de continuar!

Felicitat vs patiment.

No sé qui va ser l'inventor del terme felicitat, però la veritat és que fos qui fos, va complicar-nos l'existència inútilment. Cada acció que fem, cada pensament, cada relació, estan encarats a cercar aquest estat anímic tan ben valorat i tan necessari. És el principal causant de la majoria de depressions i trastorns mentals, i també d'estats d'eufòria sobredimensionats, i sovint descontrolats.

Aquest cap de setmana he viscut un bon grapat de moments d'aquest estat anímic a causa d'un seguit de celebracions i trobades familiars i amb amics per diversos motius: l'organització i execució de la missa negra pre-Sant Fèlix després d'un bon grapat d'anys; la inauguració d'una piscina envoltat de col·legues; el 40è aniversari d'un bon amic; el 30è d'un altre; el concert d'una grup tarragoní (La Thorpe Brass) que feia més de deu anys que no tocaven i que han tornat en plena forma; el sant del meu pare amb tota la canalla de la família reunida contagiant la seva alegria; les actuacions castelleres que ens han deixat tres castells de nou, el primer cinc de vuit de la temporada i altres joies com el 2d8f, el pd7f o el pd6, i etc., etc.

Si la felicitat és un estat anímic passatger, val a dir que normalment, en comparació amb l'estat anímic de tristesa, o emprenyament, o ràbia, passa massa de pressa. O bé, que el nostre cervell assumeix com a normal l'estat de felicitat i en canvi, li dóna moltes més voltes quan no estem fins del tot. Per què la gent tendeix a expressar desacomplexadament les seves frustracions, depressions, dolor, i en canvi, no escampem la nostra felicitat, encara que sigui passatgera? Qui més qui menys ha necessitat l'espatlla d'un amic o un familiar per a ofegar les penes i sentir-se millor... per què no cerquem l'espatlla, la cara, o el pit d'altri per compartir la nostra felicitat amb els demés?

Diuen que el riure és un reflex de la felicitat. Aquest cap de setmana he rigut molt més de l'habitual. Tampoc es que la resta de l'any no rigui gaire, però és cert que en època de vacances, amb un clima propici, festes per aquí i per allà, trobades amb els amics, celebracions, etc., som més propensos a ser feliços, i a relaxar-nos i a riure. És per això que els experts en psicologia parlen de les depressions post-vacacionals, quan la majoria de la gent es reincorpora a les seves vides rutinàries, a la feina, als cursos, als horaris marcats, a les obligacions irrenunciables. A sobre, tot això se'ns ajunta amb una baixada de les temperatures, un escurçament progressiu de les hores de llum solar, la fi de les festes per tot arreu, etc., i el nostre cap comença a veure-ho tot negre. Normal, no?

En els moments difícils, quan hom es troba de cop i volta amb la dura realitat de la rutina, i del "sant tornem'hi", cal pensar en el curt termini i cercar moments de felicitat allà on sigui possible. Segur que tard o d'hora apareixen. I si bé no són de la mateixa intensitat que els viscuts anteriorment, saber gaudir-los de la mateixa manera. I reconèixer que la rutina i les obligacions són part de la nostra existència i que s'ha de passar de la millor manera possible (o de la menys dolenta possible), i acceptar que la vida és dura, però també meravellosa. Quina palla mental m'acabo de fotre! En fi, que s'acaben les vacances.

Famílies tòxiques i conciliació familiar.

Avui apareix publicat un article al diari Avui digital al voltant dels problemes que es deriven de la difícil conciliació laboral en l'educació dels menors. Aquests problemes van més enllà de l'entorn acadèmic més immediat dels infants, i afecten fins i tot a l'economia i al futur del desenvolupament dels països segons expliquen alguns experts. Una de les conclusions que extreuen dels estudis realitzats (tanta feina per arribar a una conclusió tan evident?) és que l'èxit escolar comença a casa.

Em sembla molt encertat començar a parlar del tema de la conciliació familiar no des del punt de vista productiu o d'igualtat de gènere, sinó des del punt de vista dels drets del menor a l'educació i el desenvolupament personal. Segons l'informe "Conciliar per Educar" publicat per la Fundació Jaume Bofill cal avançar cap a un nou model d'roganització empresarial que permeti tenir una cura de qualitat dels menors. Totalment d'acord en aquest aspecte. El que ja no comparteixo tant és l'opinió de Cristina Brullet, investigadora de l'Institut d'Infància i Món Urbà, que mostra un total desacord amb les teories que aposten per recuperar valors del passat: “El problema no és que les famílies hagin canviat sinó que la qüestió en què s'ha d'incidir és què es pot fer perquè les famílies puguin complir les obligacions d'educació i de cura”. 

En la meva modesta opinió, potser sí que caldria recuperar alguns dels valors del passat i deixar de banda alguns dels valors moderns. Els valors de la societat moderna van més en la direcció de l'oci personal, el consumisme, l'hedonisme màxim, etc. Aquests valors són bastant oposats als que requereixen l'atenció als menors (sacrifici personal, renúncia a alguns plaers personals, coresponsabilitat, amor incondicinal). 

El director de l'Institut d'Estudis Laborals d'Esade, Carlos Obeso empra el terme de les "famílies tòxiques" referint-se a aquelles famílies que posen molt pel davant el benestar individual que l'educació dels fills, i aquesta actitud condueix inevitablement al fracàs (escolar i vital) dels infants. Davant d'aquest tipus de famílies, l'única solució segons Carlos Obeso,  pot passar per "l'externalització" de la cura dels infants. Fort, però cert?

Ara ve Sant Fèlix.

D'aquí a sis dies els Minyons de Terrassa tornarem a participar en l'exhibició castellera de Sant Fèlix (30 d'agost), juntament amb les colles vallenques (Vella i Joves), i la colla local dels Castellers de Vilafranca. D'aquí a dimarts ens esperen cinc dies d'assaigs molt intensos i actuacions importants de cara a perfilar els castells que ens proposem per a la gran cita. Amb l'assaig especial d'aquest vespre comencem una marató castellera amb una acumulació de al voltant de 16 hores de castells en cinc dies i mig, desplaçaments a banda.

I es que anar a Sant Fèlix compensa tots aquests esforços amb escreix, ja que es tracta d'una de les actuacions més importants del calendari casteller i que atrau a un bon grapat d'aficionats castellers, i a molts castellers de la resta de colles del món casteller, que o bé apuren les seves vacances, o fins i tot es demanen el dia lliure a la feina per anar a gaudir d'aquest gran espectacle. El més vibrant i emocionant de l'any casteller amb tota seguretat, tot i que no sempre el que deixa els millors registres castellers. 

Enguany els Minyons hi anem amb bones perspectives després de la gran actuació per la festa major de la nostra ciutat (4d9f, 2d9fm, 3d9f, pd8fmc), i crec que l'objectiu hauria de ser intentar donar un pas endavant respecte a aquesta actuació. Jo, personalment, estaria satisfet (molt satisfet) descarregant tots els castells que vam portar a plaça per la festa major de Terrassa. Però si aconseguim pujar una mica el nivell i assolir algun altre castell de gamma extra (4d9fa?), l'alegria encara seria més intensa. Ens queden tres assaigs i dues actuacions per comprovar si podem aspirar a pujar el nivell o no.

Per altra banda, m'agradaria comentar un tema que em ronda pel cap. Està relacionat amb l'exhibició castellera de la festa major de Sabadell. M'agradaria que els Minyons poguéssim tornar a fer grans castells en aquesta actuació. No vull dir que darrerament no n'haguem fet de grans castells allà (3d9f, 2d8f, pd7f, 4d8p...), però aquest any en farà deu del darrer gamma extra (2d9fm), i encara recordo quan Minyons mobilitzava molts efectius per dur-hi castells com el 5d9f, o el pd8fm. És veritat que eren temps de vaques grasses i que els Minyons estàvem a tope en aquelles èpoques, però crec que va sent hora que els tècnics de la colla tornin a plantejar-se (i a plantejar a la resta de la colla) una actuació de màxims a la ciutat veïna que tan bé ens ha tractat sempre. A més, crec que hi ha pocs escenaris millors per la nostra colla per poder plantejar-nos castells de la màxima dificultat. Una ciutat molt propera, amb força públic i possibilitat de col·laboració a les pinyes. Crec que Minyons ha de poder superar la barrera psicològica de les cinc actuacions de Gamma Extra (Festa Major de Terrassa, Sant Fèlix, La Mercè, Sant Narcís i Diada), i la millor opció per fer el pas endavant, al meu entendre, és Sabadell. A veure si  ens animem enguany i tornem a la ciutat veïna les gales de plaça gamma extra, deu anys després del nostre darrer.

El "temazo" del dimecres. "Volver"

Temazo dedicat a la ciutat que més m'estimo, que m'ha vist néixer i créixer, i que cada estiu des de fa uns quants anys em veu desaparèixer durant uns dies per anar a descobrir i gaudir d'altres ciutats i països. Són petites infidelitats que estic convençut que ella entén i accepta, perquè sap que cada viatge que faig la nostra relació surt enfortida. Sovint, per poder valorar en la justa mesura allò que tenim (o la ciutat on vivim), val la pena agafar una certa distància per poder enfocar bé i treure'n una imatge més general, i no esbiaixada.

Ciutadans de Terrassa, ja torno a ser aquí!!!

Bali - Kuala Lumpur - Istambul - Barcelona - Terrassa

Tot el que comenca s'acaba algun dia, i la nostra estada pel sudest asiatic te les hores comptades. Ara mateix escric des de Kuala Lumpur (15 h.), i d'aqui a nou hores se suposa que estare volant cap a Turquia on el nostre vol fa escala, abans d'arribar a Barcelona (ja sabeu, el tipic inconvenient de no tenir un aeroport autogestionat i dependre dels que manen a Madrid, que evidentment, prefereixen que tothom passi per la capital del regne abans que per terres catalanes...).

La nostra estada d'una setmana a Bali ha estat forca profitosa i he descobert unes quantes coses interesants dels Balinesos (Indonesis de religio hinduista en la seva majoria) i d'aquesta illa. Una setmana es poc temps per arribar a comprendre del tot la cultura i tradicions balineses, i descobrir els multiples racons interessants que ofereix aquesta terra, pero deunido el que hem arribat a veure i viure en aquests pocs dies. Ens ha facilitat la tasca la moto amb la que ens hem desplacat per tot arreu, ja que d'altre manera hagues estat forca dificil moure'ns per l'illa i arribar a segons quins indrets.

La veritat es que Bali no destaca en cap aspecte en particular en comparacio amb altres llocs. No te els temples mes impressionants, ni les platges mes boniques, ni els camps d'arros mes extensos, ni els mercats mes vistosos, pero te una mica de tot aixo concentrat en uns pocs quilometres quadrats. Conduir per algunes carreteres d'aquest lloc es convertia per moments en una autentica delica pels sentits, tot i que tambe es podia convertir en un autentic suplici quan la cosa es col.lapsava, que era forca habitual sobretot en les zones mes turistiques.

Pel que fa als balinesos, la impressio general tot i l'escas grau d'aprofundiment en aquesta societat, es que son gent simpatica, tranquila i alegre. Esta clar que molts veuen en el turista una possibilitat molt interessant de fer negoci, pero personalment, acostumo a calar aquest tipus de gent enseguida. En canvi, n'hi ha molts d'altres, la majoria, que sempre estan disposats a ajudar-te si estas perdut, o a saludar-te simplement. Amb alguns treballadors d'hotel he pogut tenir algunes converses (mes aviat interrogatoris) molt interessants, on m'han posat al corrent de les seves tradicions, valors, normes...

Fa prop de deu anys, es van produir una serie d'atemptats molt virulents a Kuta, un dels punts neuralgics del turisme de platja i festa a Bali, on van morir molts estrangers (australians majoritariament). Suposadament van ser grups islamistes radicals, que no acaben d'acceptar que una part d'Indonesia no profesi la religio de la resta de l'imperi, i que a sobre, s'ompli de turistes llibertins que van alla a exhibir els seus cossos mig nussos, i a emborratxar-se bebent cervesa i d'altres begudes alcoholiques. Crec que els balinesos profesen el mateix rebuig envers els musulmans, que aquests cap a ells. Suposo que pel govern Indonesi, recuperar el control i el poder a Bali no es tema prioritari, ja que deu ser una font d'ingressos pel pais, i a part, el pais genera prous ingressos gracies a la gran quantitat de recursos naturals que s'hi acumulen. Diuen que actualment Indonesia es el pais que creix a un ritme mes elevat de l'Asia. Amb uns percentatges de creixement al voltant del 10%. Poca broma!